HI HA MESTRES QUE ENSENYEN MÉS QUE LLIÇONS

Tirant és el nom del gos de Tomàs Llopis. Tomàs, alhora, és poeta, novel·lista, amic, coassessor lingüístic de la nostra Burrera Comprimida, i mestre —em consta que mestre dels que no passen desapercebuts— de molta gent. A més a més, manté un bloc que es diu L'Almussai on recentment va dedicar una petita entrada a comentar un incident amb el seu Tirant, que li va merèixer una concloent frase final: "La seua generositat m'ha donat una lliçó." Doncs bé, a partir d'aquesta honesta afirmació, es va establir un intercanvi d'aportacions a través de Facebook, de les quals —i amb el permís de l'autora, Yolanda Garcia— m'agradaria destacar aquesta sentència lapidària: "hi ha mestres que no només ensenyen lliçons". Gran veritat, sobretot per a qui hem tingut la fortuna d'experimentar-ho en algun moment de la nostra vida.

Nadaletes a prop del barranc de Manesa de Barx.

Diumenge passat, a punt d'arribar al barranc de Manesa, a Barx, la meua cosina Rosana i jo ens vam aturar davant d'aquest pomellet delicadíssim de narcisos silvestres ("nadaletes" és la paraula amb què primer els diria jo, a pesar que som a febrer) que emergien del badall d'una roca. Em va venir al cap, a l'instant, com un ressort que impulsa un pensament, uns versos d'Antonio Machado:

Mi corazón espera
también, hacia la luz y hacia la vida,
otro milagro de la primavera. 

Tòpic, ja ho sé. Però el que m'interessa és anar a l'immens poder d'atracció que aquests versos del poema "A un olmo seco", i el llibre al qual pertanyen —Campos de Castilla— van exercir en mi, allà pels setze o disset anys. La culpable, una professora de llengua i literatura espanyoles: Elisa Pardines de nom. Aleshores no podia saber si era o no era una gran docent. Als setze anys encara no es té criteri per a jutjar això. Però la realitat és que Elisa fou una mestra —professora de secundària en aquest cas— de les que transmetia —no podria explicar de quina manera— una passió per la literatura, i pels escriptors i escriptores que la fan que, si no fóra massa exagerat reconèixer-ho així, diria, amb la perspectiva del temps, que me la va inocular en vena per sempre més.

Els arbres de la foto no són oms, sinó uns àlbers que creixen a la vora de l'ullal de l'Estany de l'alqueria del Duc, a la marjal de Gandia. La va fer Pau Àlvarez recentment, i em pareix tan bonica que m'abellia utilitzar-la en aquesta entrada.

Una cosa pareguda em va passar quan feia Filologia, ja a la facultat. Els tres primers anys van ser més bé insípids, en el tracte amb el professorat. Però quan ja feia l'especialitat de Literatura hi va aparèixer Sonia Mattalia, una dona argentina guapíssima, per dins i per fora, instal·lada a València des de feia molts anys, experta en l'obra d'Onetti, que un dia em va descobrir els deliris sublims d'un poeta creacionista, xilè, que es deia Vicente Huidobro. D'Altazor o el viaje en paracaídas, que em va absorbir el seny durant una llarga temporada, prové la citació inicial, i el títol, del primer llibre de versos que vaig publicar —Remor alè—, intrèpida joveneta fascinada per la magnífica irreverència d'aquest poeta davant de l'ortodòxia del llenguatge. Tot i que, d'irreverent, el meu pobre llibre només té el record d'Huidobro al títol. La professora Mattalia va morir, de manera lamentablement prematura, el desembre passat. Per a ella aquest record afectuós.

Romper las ligaduras
     [de las venas
Los lazos de la respiración
     [y las cadenas  [...]

Después nada nada
Rumor aliento de frase
     [sin palabra




Vicente Huidobro: Altazor o el viaje en paracaídas, Canto III.

Retrat d'Huidobro fet per Pablo Picasso per a la primera edició d'Altazor.

Un efecte semblant, cada vegada més a prop dels meus interessos actuals, fou el que em va produir el professor Jaume Pérez Montaner una vesprada en què, en classe de Literatura catalana, ens va parlar per primera vegada d'un poeta de Burjassot, que amb un talent només propi dels poetes excepcionals, era capaç d'escriure un poema d'amor quotidià que es deia "Sonata d'Isabel", i també d'executar sentències al voltant del tema més universal —la vida—, des de la seua transcendència i des de la seua vulgaritat alhora. No negaré que, en un primer moment, els versos amb què, segurament, Jaume ens va voler impactar, em van escandalitzar. Però, a partir d'aleshores, s'ha fet més i més gran l'atracció per l'obra d'Estellés: diversa, rica, inacabable. Ho vaig tractar d'explicar ací: Molts poetes distints en un sol Estellés vertader.

bon dia, grapat d'aigua,
escarpidor, gillette, sabó, dentífric.
bon dia, normalitat o hostilitat de l'oratge,
volum de merda que he amollat i mire.
oh, bon dia, veïna, que tornes del mercat.

[...]

com la merda s'esmuny en estirar la cadena,
així són de fugissers els plaers
que la vida ens depara, els amors, tot això.

V. A. Estellés, Horacianes, XVII

Així, a partir, només, de la meua experiència, m'atreviria a definir un bon mestre (o mestra) com aquell explorador engrescat, implicat en la seua tasca, i disposat a obrir camí als seus seguidors, a aquells amb els qui voldria compartir els descobriments d'una aventura, per principis, col·lectiva. Diria que, dintre d'aquesta categoria, hi ha aquells que, com va dir l'amiga Yolanda, "no ensenyen només lliçons".