El lladre s'ha oblidat la lluna a la finestra

En algun lloc vaig comentar, fa un parell de mesos, que algú havia entrat a ma casa i s'havia endut sense permís tres coses. Dues tenien un valor exclusivament material: un televisor i 40 euros. La tercera posseïa un valor de doble naturalesa: material (escàs) i immaterial (important). Perquè era el meu ordinador portàtil i contenia tota la feina que havia fet des de l'any 2010. Quan em remunte fins aquesta data, la gent sempre pregunta, entre temorosa i alarmada: "En tenies còpia?", i jo conteste, avergonyida i prou: "Només parcialment". Ara bé, per sort per a mi, el fet d'estar implicada contínuament en compromisos diversos, i gràcies a les demandes que, ja de manera exclusiva, es resolen via internet, o a la meua incurable necessitat d'haver de recórrer al paper per a tocar i retocar poemes, he pogut recuperar molt d'aquest material —immaterial i important— sostret de ma casa.

Flor de lotus en una basseta del parc de Llevant de Miramar de la Safor.

És la primera cosa que se'm va ocórrer comprovar: que la carpeta que contenia la còpia impresa, miraculosament actualitzada des de feia poc, dels poemes que duc entre mans, continuava indemne a la prestatgeria contigua a la taula on —només unes hores abans— hi havia el meu ordinador. I amb la potència de l'instint de supervivència que es posa en marxa quan més ho necessitem, vaig recordar una anècdota preciosa que havia llegit feia uns anys en un llibre més preciós encara: Gota de rosada en una fulla de lotus, del japonès Daigu Ryokan (1758-1831), en edició i traducció de Natàlia Barenys (Pagès, Lleida, 2001). Allà explicava la traductora que el monjo zen Ryokan feia una vida ermitana despresa de béns materials, i «Una nit, conten que un lladre va entrar a la seva ermita. En no trobar res per endur-se, va agafar la manta amb què es tapava Ryokan per dormir, i va fugir. Amb el fred Ryokan es va despertar, i en esternudar va comprendre que li havien robat la manta. La lluna brillava magnífica al cel i Ryokan la podia veure des de la finestra. Aleshores va compondre aquest haiku: "El lladre s'ha oblidat / la lluna / a la finestra"».

Això no és la lluna, sinó el sol, reflectit a la bassa de Benirrama de la vall de Gallinera. I no ve a tomb de res, però aquest era un lloc molt estimat per l'enyorat Joan Pellicer. Per això aprofite per dedicar-li un pensament escrit, en el 6è febrer —ja!— que no ens acompanya. 

Sé que pot sonar a romanticisme literari, o pitjor encara, a una manera de consol, o de resignació, com qualsevol altra. Tanmateix, no és la primera vegada que el bagatge literari que ve amb mi m'ha ajudat a surar per damunt de moltes misèries doloroses. Aquest poema és fruit de la lectura de Ryokan. I no exagere si dic que, quan el necessite, m'acompanya com un mantra aliat que em reconcilia amb el món i amb mi mateixa.


LA CASA SOTA LA LLUNA

L’únic consol,
la casa que m’habita.
Lliure amb el meu enyor sota la lluna.

En els últims dies, el professor i músic Josep Antoni Alberola m'ha fet saber que, a l'IES Gregori Maians d'Oliva, els seus alumnes s'hi han engrescat, amb aquest i amb algun altre poema meu. Això són alegries de les que mai de la vida podran furtar els lladres, perquè són el nostre patrimoni immaterial, i, per tant, de tan importants, no tenen preu.

Alumnes de l'IES Gregori Maians d'Oliva penjant poemes per les parets del seu institut. Ja em direu si pot tenir més encant el gest. M'hi reafirme: hi ha mestres que es mereixen una medalla al mèrit professional. Deu ser que, a banda de mestres, són uns humanistes insaciables.