Dins de l'Any Estellés amb què l'Acadèmia Valenciana de la Llengua ha decidit honorar la memòria del periodista i ingent poeta que va morir fa 20 anys, el diari digital El Punt-Avui ha començat a publicar, amb una periodicitat quinzenal, una sèrie d'entrevistes a poetes valencians.
Ezequiel Castellano ha estat l'encarregat de conduir les dues primeres, en les quals –amb la dosi inevitable de pudor ho dic, per la part que em correspon–, hem estat preguntats, en primer lloc Marc Granell, i quinze dies després jo mateixa, en la segona entrega d'entrevistes estellesianes. Reconec en Marc –i sé que molta altra gent ho subscriuria– el meu pare espiritual i poètic. A més a més, tinc la immensa sort de poder compartir amb ell, des de fa molts anys, amistat, confiances i activismes literaris: un tresor personal que no canviaria ni per totes les monedes d'or que diuen que albergava la cova d'Alí Babà.
A cadascun se'ns va fer, en el seu moment, la pregunta de quina era la influència d'Estellés en la nostra obra. Per a Marc, la petja de l'insigne poeta burjassoter és clara i rotunda; jo m'hi vaig atrevir a afirmar que "sóc més creient que practicant de l'obra d'Estellés", la qual cosa va aprofitar com a titular l'agut periodista Zequi Castellano com a titular. Pròximament intentaré reparar, amb una segona entrada blocaire, aquesta pujada de presumpció..., innocent, això sí. De moment, copie els dos enllaços a les entrevistes respectives:
Marc Granell: "La societat valenciana no valora Estellés per un problema de cultura militant".
M. J. Escrivà: Sóc més creient que practicant de l'obra d'Estellés".
I em permet d'extraure, de l'espai digital que em va correspondre en sort, el poema que s'hi reprodueix. Ho faig, fonamentalment, amb la intenció de dedicar-lo a l'amic Jordi Puig, pel seu suport infatigable, i perquè d'ell va partir el muntatge fotogràfic amb què el Col·lectiu Vall de Vernissa el va utilitzar, acompanyant aquesta foto esplèndida de Paco Sastre, per desitjar sinceres ventures d'any novell, quan estrenàrem el 2011.
Marc Granell: "La societat valenciana no valora Estellés per un problema de cultura militant".
M. J. Escrivà: Sóc més creient que practicant de l'obra d'Estellés".
I em permet d'extraure, de l'espai digital que em va correspondre en sort, el poema que s'hi reprodueix. Ho faig, fonamentalment, amb la intenció de dedicar-lo a l'amic Jordi Puig, pel seu suport infatigable, i perquè d'ell va partir el muntatge fotogràfic amb què el Col·lectiu Vall de Vernissa el va utilitzar, acompanyant aquesta foto esplèndida de Paco Sastre, per desitjar sinceres ventures d'any novell, quan estrenàrem el 2011.
La dedicatòria és encara ben vàlida:
Per a tota aquella gent “insensata” que continua actuant
amb els peus clavats a terra
i els desitjos apuntant ben amunt.
PER DALT LES TEULADES…
Com hi ha el dol
en el cor
de la pedra
enquistat,
amb els peus clavats a terra
i els desitjos apuntant ben amunt.
PER DALT LES TEULADES…
Com hi ha el dol
en el cor
de la pedra
enquistat,
qui alça el cap
descobreix
que, entre els plecs
del teulat,
pertinaç
com el liquen,
més intrèpid
que el voltor,
creix un broll
–insensat...!–
de raïm
de pastor.
MjE
Que bonic, per moments pensava que els desitjos ens feien perdre el nord, però ara entenc que ens aterren. Gràcies
ResponEliminaEls desitjos són el motor, Almu. Crec que la terra està per a xafar-la amb tot el pes dels peus, i el desig, per a anar més enllà. Crec que la nostra missió a la terra és ser aventurers incansables. L'etimologia de la paraula aventura és precisosa. Podria ser alguna cosa així com 'anar cap allò que ha d'arribar', fer-ho vindre, vaja. És a dir, donapreciosa, que busquem un lloc per a fixar les arrels, com el raïmet, i a volar amb el desig!
EliminaMolt xula l'entrevista, MJ, i amb el titular escollit crec que se t'identifica i entén molt bé. Estellés és un pilar de la nostra mitologia com a poble, i el seu legat té connotacions emotives, sentimentals, que el decanten irremissiblement cap a la fe, cap a la creença. A més, molt bé per reivindicar la universitat com a punt de partida,com a camí de descobriments. I el poema, com sempre, un regal. Gràcies
ResponEliminaGràcies a tu, com sempre.
EliminaAlguna gent m'ha agraït que destacara el paper de la universitat en la meua formació. Em pareix significatiu, i m'inquieta un poc. Els meus pares es van deixar la pell perquè jo poguera tindre estudis superiors. La universitat em va descobrir una literatura catalana viva, potentíssima i desconeguda. També em va ensenyar que hi havia coses que la universitat mai no m'ensenyaria, com per exemple la creació, que em pareix que ha de ser un camí personal i lliure, no acadèmic.
Molt bona, l'entrevista; però el poema, brutal (i la dedicatòria a Jordi, ben merescuda). Tan de bo que aquesta "insensatesa" arrele i s'escampe pertot arreu...
ResponEliminaEiiii, gràcies per passar per ací! M'alegra que t'agrade el poema. Veure el raïmet allà dalt dels teulats inhòspits és ja tot un poema visual. En som molts, els qui fem per escampar llavoretes d'"insensatesa" d'aquest estil. I al final, fruitaran, ja ho veuràs. És llei de vida, amic. Besades.
Elimina