1.000 raons per estimar-los: 'Nascuts del fang', de Víctor Labrado

M'ha commogut la vivència de la terra, d'una «terra d'aigua», com en va dir el poeta Ramon Guillem de l'Albufera, que ha sabut reflectir Víctor Labrado a la seua novel·la Nascuts del fang. L'he llegida deixant-me portar de la mà per les emocions més bàsiques que transmet. Ha estat una catarsi ben gustosa i això no sempre ho facilita l'experiència lectora: hi he rigut a gust i també he plorat d'enyorança, a estones; m'han estremit algunes escenes que amb un naturalisme quasi documentalista ens recorden com de perilloses i d'atàviques són les inundacions en temporada de pluges, especialment en comarques com la Ribera valenciana; en més d'una ocasió m'he estremit de tendresa, en situacions en què els personatges havien de procurar-se una subsistència primària i humil, humilíssima, que no m'ha resultat gens estranya, perquè els meus avantpassats també van viure a la marjal. I sobretot, les pàgines de Nascuts del fang m'han reafirmat en el que ja sabia: que estimar la terra és estimar la llengua, i viceversa. I en aquest art de la paraula escrita, que s'ha amerat de la vivor de la llengua oral, en aquest art literari, Víctor Labrado és un mestre. I això, l'amor per la llengua, la llengua que caracteritza els personatges, la llengua i la terra i la terra i la llengua, aquesta simbiosi, aquesta fusió és el que m'ha commogut i m'ha somogut visceralment. 

Imatge de l'autor, extreta del vídeo «Nascuts del fang, una conversa amb Víctor Labrado», que es reprodueix més avall. Edicions Bromera.

Regaleu-vos el plaer de llegir Nascuts del fang. Jo en transcric ací un fragment, per fer-vos-en venir les ganes:

Oportunista i aprofitós, ara i adés l'agró apunta el bec, allarga el coll. Punxa l'aigua, pinça un peixet que havia passat o volia passar per la boquera, i se l'engul. Així, mecànicament i monòtona, va traient tencons o llissons de l'aigua. Sense fer cap esforç d'imaginació.

Ramonet, mentre acaba de fer la volta, no el perd de vista ni un instant, fins que arriba a la séquia i comença a caminar per amunt la mota. Declaradament, avança cap a l'agró, en línia recta.

L'agró ha parat de traure peix. Sospita d'ell. No es decideix encara. El deixa acostar-se-li més. És un ocell cerimoniós, un pardalot d'aspecte presidencial. Sembla dissecat. De sobte, s'envola. Ho fa sense pressa. Escampa les ales, enormes com veles. Quasi immòbil, es posa en el vent, que el pren des de baix i el fa pujar una mica de costat. Sura penjat de les ales. Un moment encara, no sap què fer de les potes. Ni com plegar-les ni on amagar-se-les. De llargues que són.

Sense afanyar-se, posa fi al desgavell. Estira les potes arrere, en paral·lel, ben juntes, com una llarga cua, i plega el coll en forma de S sobre les espatles, entremig de les ales esteses, bategant. A poc a poc s'allunya de Ramonet, volant a molt poca alçària. Sense acalorar-se. o ha fugit. Només l'han destorbat, i se'n va. No accepta tantes confiances.

Al davant de l'agró, entremig de les herbes altes, ix de l'amagatall i s'alça dret el pare, es puja l'escopeta a la galta, contra el muscle, i l'enfila per l'ull. Bategant les ales, en el moment de més esforç, el pare l'escopeteja en dos temps, un tro per cada canó. Els grans de plom encara brumien en l'aire. Hauríeu dit que li passaven a través. Li havia fet plomes, segur.

Després del segon tro, l'agró va continuar passant, ben equilibrat, apartant-se l'aire a grans colps d'ala, per amunt els camps buits, interminables. En vol rasant, com més va més gris. A l'hora grisa del sol post.

Es difícil de tombar un agró. 

Periodista: Rosella Espinós Producció: Bromera. Amb col·laboració de: Gola.

Altres llibres i/o autors i autores que m'han donat 1.000 raons (o més!) per estimar-los:

El desapercibido, d'Antonio Cabrera
Ací s'acaba tot, de Josep Piera
Si això és un home, de Primo Levi
Marc Granell
Les hores, de Teresa Pascual
El amor en los tiempos del cólera, de Gabriel García Márquez 
El nom de la rosa, d'Umberto Eco  

 

Joan Besalduch ha llegit 'L'alegria de l'oblit'

A punt de començar L’alegria de l’oblit, aquest lector se sent interpel·lat per les indicacions d’Italo Calvino en el preàmbul del seu llibre Si una nit d’hivern un viatger: “Estàs a punt d’iniciar la lectura del nou llibre de Maria Josep Escrivà, el poemari L’alegria de l’oblit. Relaxa’t. Recull-te. És un plaer especial el que et procura el llibre tot just publicat. Allunya de tu tot altre pensament. Deixa que el món que t’envolta s’esvaeixi en l’indistint...”.

És així com el lector comença a llegir el nou llibre de Maria Josep... 

 

Joan Besalduch Mateu

Jordi Llavina, poeta i crític, inicia el seu article sobre el poemari dient que “el títol és el llindar d’un llibre”. Ací, podem pensar que la paraula oblit no es refereix a l’oblit de la memòria històrica, ni per descomptat a l’oblit provocat per l’Alzheimer. Sinó a l’oblit d’una situació personal dolorosa. En aquestes circumstàncies, l’oblit és un bàlsam. Més endavant, la poeta dirà que sols quan, amb el pas del temps, arriba l’alegria de l’oblit, pot mirar “l’ascens de la lluna”. L’alegria de l’oblit naix quan la cicatriu ja no dol. Per això, amb Szymborska podrà dir que “heretem [...] el do [i el dret, pensa el lector] d’oblidar”.

La poesia de Maria Josep Escrivà és una poesia introspectiva. Una poesia que va dirigida al “jo” del lector que al seu torn l’ha de recompondre i digerir en el seu propi interior. La poeta sap que el seu “jo” és un espill on aquell lector —o lectora— empàtic s’hi reconeixerà. Els poemes són obres obertes —en el sentit d’Umberto Eco— que tenen la capacitat de permetre al lector/a sensible de veure més, d’obrir-se a nous matisos, a noves interpretacions i revelacions.

A l’inici, la cita de René Magritte: “Un objecte no està tan lligat al seu nom, que no se’n puga trobar un altre que li convinga més” deixa entreveure que la lluita de la poeta és trobar el nom escaient. Per tant, ja posa de relleu la recerca de la paraula concisa, precisa, essencial. “Escriure sense petulància”. En aquest poemari no hi trobarem adjectius. “Dir la poesia des de la percepció física de les paraules”. La poeta destil·la mot a mot, gota a gota, per suggerir allò indicible. Llavors “les paraules titil·len lluminoses”. Com més avança el poemari més essencial esdevé. Com menys paraules, millor. I la poeta ha de mantenir-se conseqüent amb la seua veu, amb el seu estil “perquè la por més gran és perdre el nord de l’escriptura”.

Al final la poeta expressarà el seu anhel “d’escriure una melodia pura, com qui toca la flauta dolça”. Neta d’artifici, “com respirar”.

La cita de Mary Oliver també és molt significativa: “Arriba el fred llarg i blau / i només puc dir que algun / ocell en l’arbre del meu cor / canta.” Al llarg del poemari, la naturalesa, com en altres llibres de Maria Josep resulta balsàmica i forma part intrínseca del seu món interior: l’arbre, el bosc, l’ullastre, les plantes, la farigola, les petúnies, l’ocell, els teuladins, l’òliba, la guineu. Indubtablement aquest lector pensa en la influència de Joan Pellicer i la seua “ikebana” de mots, en tota la poesia de Maria Josep. La poeta s’enganxa a les “menudes coses coneixents”. Així les corol·les poden produir una “joia immotivada”, a la qual la poeta s’aferra.

La poeta topa amb els “límits del llenguatge” que manlleva de Teresa Pascual, i es reconeix en un vers que evoca la memòria d’un altre poeta, Manel Marí: “Soc allò que callo”. Llavors caldrà el silenci, més que la paraula. Com diu Salvador Ortells “callar per voluntat té la força del crit”. I callar per “rediviure”, per “delejar un altre llum”, per reinventar-se, a la manera com la serp muda la pell deixant enrere la que ha quedat envellida per començar a produir-ne una de nova, i així arribar al “triomf del present”, a l’alegria de l'oblit.

Maria Josep dedica alguns poemes a la mare, afligida per l’Alzheimer. El seu dia a dia és una proesa. I “la canta per amor”, perquè “no hi ha alegria més alta”, com va escriure l’Odile Arqué. Davant la desmemòria de la mare, la poesia és “un mitjà d’intervenció contra aquella madeixa embullada”, i ho fa “amb el bisturí quirúrgic de la precisió”.

De la mateixa manera, en un altre poema expressa la consternació que experimenta per una mare que ha perdut el fill quan fugia de la guerra, ara “amb els braços buits”. I un altre, el dolor vívid que sent per l’ofegament de dos xiquets, migrants anònims.

Dit això, el lector té clar que no hi pot haver una interpretació de la poesia més enllà de citar textualment els propis versos. Per aquest motiu, al final, el millor apropament a L’alegria de l’oblit és la lectura atenta. Es tracta de llegir el poemari i, sobretot, de rellegir-lo pausadament, amb “lenta lucidesa”. 

 

És ara quan a aquest lector l’envaeix l’alegria de la relectura. Es relaxa. Es recull. Allunya de si tot altre pensament i deixa que el món que l’envolta s’esvaeixi en l’indistint.


Joan Besalduch Mateu (Sant Mateu, 1952) 

Començà els seus estudis a la Facultat de Filosofia i Lletres de la ciutat de València. Posteriorment, els continuà a la Universitat Central de Barcelona, on acabà la llicenciatura de Filologia Romànica (Hispàniques) i, més tard, de Filologia Francesa.

És autor de les narracions El saxo del Guerrer (2010), Dotze campanades (2015) i de l'assaig literari De pastor a pastor (Edicions 96, 2021).