«L'última paraula», recitat per Berta Giraut, a Tornaveu poètic

La poeta, l'actriu Berta Giraut, va posar veu a la prosa titulada «L'última paraula», de Sempre és tard. 

El també poeta Enric Umbert-Rexach es preocupa d'estar al cas de les novetats de poesia en català i dedica la seua generositat atenta a escriure ressenyes a partir d'aquestes lectures. Actualment el podeu anar llegint a La Veu dels Llibres.

I a més a més, l'Enric gestiona el canal de YouTube Tornaveu poètic que, en paraules de Montserrat Garcia Ribas «té com a objectiu la creació d’una personal antologia sonora de la poesia en català contemporània». Deixeu-me que us diga que trobe que aquest propòsit és lloable i molt bonic.

Doncs bé, la Berta, d'aquesta manera, per a mi, senzillament estremidora, diu el text que, si voleu, podeu escoltar i podeu visualitzar ací:

«L'última paraula» és una de les vuit proses incloses a l'apartat «Dins la fosca perfecta», de Sempre és tard (Proa, 2020):

En cullo un ramell, de poncelles arrapades a la bardissa. Les dispose en un pitxer que aporta un to modernista a aquell racó de casa. Reposen les poncelles en la plàcida penombra. I un bon matí han esclatat com sexes pletòrics, les poncelles de rosa. La seua perfecció és pura obscenitat. Fan rutilar el silenci que toquen, les corol·les badades, fins que es retrauen en la seua maduresa, i s’hi marceixen i s’hi esfullen i componen una dansa laxa de pètals de rosa que l’aire oblida. Es redibuixen al terra rotllanes desconcertades de pètals, i jo m’estremesc, amb la nuesa de les tiges que guarden la memòria descarnada dels sexes pletòrics que foren. S’ensorren igualment els dies cansats, un a un, i el neguit m’ennuega: quant de temps dura l’eco de l’última paraula?

 

 

M'estime molt aquesta fotografia, que ens feu el Xavier Vidal a la porta de la llibreria Nollegiu del Poblenou de Barcelona. Era el dia 28 de novembre de 2021 i jo hi feia una lectura poètica. Protegida en cada flanc, la Berta Giraut (a l'esquerra) i la Laura López Granell (a la dreta).
Són aquells moments en què el suport i el caliu de les companyes dona sentit a tot. 

 

Per últim, en justa correspondència, em permet recomanar-vos la lectura de Com l'estel que no hi és, un primer llibre potent que la Berta va publicar l'any 2020 a El Gall Editor. Si voleu fer-vos-en una idea, Jordi Solà Coll en va parlar en aquest article: 'Com l'estel que no hi és', de Berta Giraut.

A manera de tast, us transcric aquest poema per fer-vos-en venir ganes. Fa uns mesos el vaig compartir a Twitter amb la fotografia que l'acompanya i el comentari «Mireu quina llum, a la cambra i als versos»:

TREVA

Cansats de resistir, obrim la boca alhora
per confessar el mateix: un mot que ens transfigura.
I ens desvetllem amb ràbia, amb erotisme i ràbia,
amb el rostre esglaiat com a les escultures,
amb els ulls dins els ulls, i dins els ulls la daga,
i la daga als llençols, on m'arrapo al teu rastre,
fins que som cos a cos, i amb les boques lligades,
el sol ens nua al front la nostra pau vermella. 

Berta Giraut