Llibres que deixen marca

En algun moment vaig llegir alguns llibres bells que em van remoure intel·lecte i emocions alhora —acostuma a passar, amb els llibres que em deixen marca—. De la majoria, en va quedar constància a Facebook, des de la pròpia experiència lectora, només. Ara en faig una selecció, per si a algú, també, li poden resultar engrescadors com a mi. No tots els llibres són novetats estrictes. Ni crec que calga.

Xavier Aliaga: Les quatre vides de l'oncle Antoine (Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler), Angle Editorial, 2017

A finals de l'estiu passat vaig començar a llegir Les quatre vides de l'oncle Antoine, de Xavier Aliaga, però les urgències del moment em desviaven constantment de la lectura. A l'hivern, represes les rutines, també vaig retornar a la novel·la. Sabeu aquells moments de benaurada soledat en què un llibre es converteix en un company necessari? Doncs això mateix fou Les quatre vides... fins a la primavera, en què la novel·la va passar a formar part d'aquelles experiències de vida tan importants com haver conegut i conviscut amb una persona que deixa petja.

Imatge de l'oncle Antoine trobada a la xarxa.

Ja sé que se n'ha parlat, i molt bé, i també sé que hi vaig endarrerida, però un bon llibre no hauria de caducar mai, al meu parer. I sabeu què és allò que m'ha encisat, de Les quatre vides...? No la història d'Antoine o dels personatges que hi pivoten, ni les seues circumstàncies, sinó l'afany de l'autor per immortalitzar unes vides a penes intuïdes, la relació de l'autor amb la novel·la que voldria escriure, el procés de reconstrucció d'una història humana, desconeguda fins i tot per als familiars, que Xavier Aliaga, novel·lista, hi narra, a mesura que s'endinsa en la pròpia escriptura i, sobretot, la manera com tracta i comprèn —des de la humilitat de qui sap que no pot jutjar, sinó situar-se en el context vital dels seus personatges— la situació i el comportament de l'oncle Antoine i, d'una manera especial, de Remedios, víctimes del seu temps, antiherois només visibles gràcies a les ànsies d'escriure de qui en vol reconstruir, literàriament, la història. Però qui fa a qui?: l'autor al seu personatge o el seu personatge a l'autor-novel·lista, que guanya en dimensió a mesura que es nodreix de les vicissituds de la vida d'Antonio i, sobretot, a mesura que les conta?

Joan de la Vega: En manos del aire, Libros en su tinta, 2017

Entre sotracs emocionals, enrenous i gresques, alegries, neguits, esperances, impotències, i moltes, moltes motivacions enriquidores... No oblidem mai que poesia som i en poesia ens hem de convertir. Gràcies per En manos del aire, Joan de la Vega.

nada hace sospechar
el luto del vuelo

si no fuera
por nosotros
que caemos

Rafa Gomar: Fràgil sol de tardor [2010-2012], El Cep i la Nansa, Vilanova i la Geltrú, 2015.

Per peripècies diverses, la lectura d'aquest dietari sense dates s'ha dilatat en el temps i en l'espai, i això me'l fa veure com una criatura viva que m'ha acompanyat ací i allà. El vaig començar a llegir en el trajecte d'autobús de Barcelona a Moià i, per al meu disgust, me l'hi vaig oblidar i ja no el vaig recuperar. El vaig tornar a comprar a Gandia, per tant, i en vaig continuar la lectura unes setmanes més tard. Com ja suggereix el títol, és un llibre d'aquells que no alça rebombori, tan discret com deliciós. L'última anotació del volum és una hàbil demostració de la cura i el domini lingüístics que han caracteritzat sempre els escrits de Rafa Gomar, sobretot quan practica aquesta literatura en primera persona, tan íntima, tan pròpiament seua, tan pròxima a l'exquisidesa amb què un poeta manipula les paraules.

La llum de l'aurora empeny el dia. L'horitzó és sembrat de núvols blaus i, més amunt, altres núvols rogencs i lilàs suren sobre un sol que lluita per sortir.
He de vestir-me i anar-me'n. Vestir-me, anar-me'n i oblidar la fatiga que em provoca trepitjar la vorera fins a la rutina del treball.
Al carrer hi ha un silenci i una pau de purgatori que m'esglaien.
He de marxar.

Fotografia de Josep Basset Alberola.

Else Lasker-Schüler: El meu piano blau (trad. Feliu Formosa), Adesiara, 2017 

No sé per què —o potser sí—, els dies tardorals conviden especialment a la lectura d'El meu piano blau, d'Else Lasker-Schüler. Si l'associe amb la visita al lloc de la fotografia, el poema adquireix un altre sentit: del drama íntim al drama històric. De l'esgarrifança de l'individu, al crit de desesperació de tot un poble. De qualsevol poble massacrat. La traducció del poema és de Feliu Formosa. 

EN CAURE LA TARDA

De sobte vaig haver de cantar—
i no sabia per què.
—Però en caure la tarda vaig plorar amargament.

De totes les coses pujava
un dolor i anava voltant
—i es va posar damunt meu.

Despoblat morisc de la Queirola (la Vall d'Alcalà, la Marina Alta, País Valencià).
Agost de 2018.

Gustau Muñoz: Corrents de fons. Cultura, societat, política, Lletra Impresa, Gandia, 2019.

Gustau Muñoz és un pensador militant. Capaç de conjugar les dues condicions des del País Valencià, però amb mirada i inquietuds obertes al món. Els títols dels tres apartats del llibre són ben eloqüents: 1. «Pensar amb perspectiva». 2. «La lluita per la cultura». 3. «Contemporanis capitals». Des de fa molts anys, i a pesar de la seua actitud no conformista i crítica envers el país, és una d'aquelles «rara avis» —em ve que ni pintat el títol de la col·lecció—, que es manté ferma als seus principis, que mira al futur de manera constructiva. Ell sol aportar-hi, com a justificació de l'evidència que s'hi ha avançat en molts aspectes, a pesar de tot, la necessitat d'acudir a una visió retrospectiva, apel·lant a la memòria i a la necessitat de tenir consciència d'on venim per a fer-nos forts en el present i creure en la capacitat de generar un futur engrescador.

Motiu de la portada del llibre de Gustau Muñoz, publicat per Lletra Impresa.

I on és la clau per mantenir aquesta actitud de lucidesa positiva? Al meu parer, en primer lloc, en el fet que Gustau creu en les persones, en la seua aportació a favor de la solvència i la dignitat del país. No és gens anecdòtica, per això, la dedicatòria amb què l'autor clou el seu pròleg:

Voldria, finalment, dedicar aquest llibre a tots aquells que han patit i han lluitat, amb eficàcia i obstinació, amb intel·ligència i determinació, per capgirar una situació ignominiosa. I que finalment hi varen reeixir. Són l'exemple que pot il·luminar temps foscos. El seu esperit insubmís s'ha de mantenir i s'ha de saber valorar com cal, perquè és el ressort i la inspiració que salva. En qualsevol circumstància.

En segon lloc —i potser aquesta és la qüestió bàsica—, en el pensament de Gustau Muñoz no s'estableix cap separació dràstica entre raó i emotivitat; entre intel·lecte i afectivitat; entre idees i empatia. Francesc Calafat, que coneix bé l'autor i la seua trajectòria, em va resumir el seu modus operandi de la manera següent: «La seua escriptura és una interrogació constant a allò que analitza. I ho fa amb un neguit moral fort i una inclinació ètica de primer ordre». Aquest podria ser el fons sobre el qual es gesten aquests corrents enèrgics i irrefrenables.