Espardenyes de careta

A casa, durant el sopar, mon pare, ma mare i jo parlem sobretot de l’oratge.

—Senyalen tronades per a demà de vesprada i, en alguns llocs, pluja forta.

—La deixarem caure!

—Ton pare vol que plantem demà el tomacar.

—Eiii... De matí o de vesprada?

—De vesprà! Si no el plantem ara ja no cal que el plantem!

—Doncs no caldrà regar-lo.

—Això ja ho vorem...

Per regar l’hortalissa fan servir un motoret que extrau l’aigua del pou. A mitjan vesprada estan plantades les tomaqueres al solc. Just a temps, perquè, de darrere del Mondúver, baixa la remor d’una tronada que va fent-se negra i espessa.

—Tranquil·la que no farà res. I si fa... doble saó!

L’aigua ja recorre els solcs de les tomaqueres, mentre el motor continua roncant a uns quants metres de distància.

—Va, Fernando, afanyem-nos que encara es banyarà el motor!

En això sona el mòbil, que la mare extrau de la butxaca del davantal.

—El xicon!, que s’ha quedat sense gasolina en la moto a l’entrà de Gandia!

Al pare, li falten cames per a agafar una marraixa buida d’aigua i eixir corrent a buscar el cotxe. Cauen les primeres gotes grosses.

—I el motoooor..., qui l’entraaaa...?

Uns mesos després... Ma mare, collint la bajoca del bancal,
en un dels primers capvespres, abonançats encara, de l'estiu de 2019.

La mare arrecera com pot el motor a sota del cobert de la caseta, mentre li puja una rescaldada que la sufoca, tot i el vent frescot que s’hi ha girat de sobte.

—La roba!

Arranca a córrer i intentar rescatar la bugada, que ja deu estar quasi seca al terrat de casa. I hi arriba just a temps d’empomar sobre la seua persona el xàfec que ja cau sense pietat, aliè a la mare, a la roba i a tot el que mulla. Mentre despenja cada peça de les cordes, amb aquella traça atàvica, va dient-se «tant de bo haja arribat a hora a la faena, encara que siga arrastrant la moto del ramal...».

Ho cavil·la mentre sent que l'home ja tanca el cotxe a la cotxera i li va a l'encontre, escales avall. Entra a casa eixut de cintura cap amunt, amb un mal dissimulat somriure de satisfacció al rostre. I amb espardenyes de careta i camals enfangats fins als turmells!

—Fernandooo! No deus haver entrat aixina a la farmàcia, itat?

—Ara sí que me l'has pegat, dona! I com volies que entrara... si venia de regar!