 |
| La revista Caràcters es pot adquirir des de la botiga on line de Publicacions de la Universitat de València. Les il·lustracions d'aquest número són de Maria Herreros. |
Text: Josep Lluís Roig i Maria Josep Escrivà
Amb el pas dels anys, els poetes que han bastit una quantitat de versos respectables, han d’enfrontar-se tant al paper en blanc com als seus anteriors llibres. Les solucions oscil·len molt: des del silenci fins a la perseverança, tot passant per un llarg ventall de possibilitats.
Amb el pas dels anys, els poetes que han bastit una quantitat de versos respectables, han d’enfrontar-se tant al paper en blanc com als seus anteriors llibres. Les solucions oscil·len molt: des del silenci fins a la perseverança, tot passant per un llarg ventall de possibilitats.
Així, en el cas de Susanna Rafart, podem destacar-ne la coherència, la força de les imatges plàstiques, el camí constant, semblava que inaturable, cap a la fosca. L’ombra, la cendra, l’hivern, la sénia sense aigua, la set... havien esdevingut paraules, temes, símbols sovintejats i cada vegada més presents, en una tendència que pareixia que la conduiria cap al silenci per l’omnipresència de la nit. Sempre amb versos d’una bellesa desoladora.
Però justament en el seu últim
poemari es produeix una nova tensió: si bé és cert que seguim trobant
poemes amb una càrrega molt important de reserva, de contenció; si bé és cert
que despulla els versos de l’anècdota tant com pot, com si volguera
despullar-los de l’alè vital que els motiva, alhora ha de deixar traspuar el
canvi vital, en una tensió que ens dóna, al mateix temps, la Susanna Rafart
anterior i la possibilitat d’una evolució futura.
Al seu darrer llibre de poemes, En el teu nom (Perifèric edicions), tot i seguir amb la simbologia desolada, ens trobem amb un poemari amorós, on la veu no pot canviar de sobte, però on la tendresa ens mostra un possible nou camí en un llibre bell, entendridor i encara parcialment contingut.
 |
| Foto: MjE. Heura i eucaliptus, I La Drova, agost de 2015. |
Al seu darrer llibre de poemes, En el teu nom (Perifèric edicions), tot i seguir amb la simbologia desolada, ens trobem amb un poemari amorós, on la veu no pot canviar de sobte, però on la tendresa ens mostra un possible nou camí en un llibre bell, entendridor i encara parcialment contingut.
Per altra banda, Jordi Julià ha
trobat la solució al problema de la repetició amb una espiral gairebé infinita
d’heterònims. Si, per exemple, a Poètica per a un ninot el jo poètic és un titella, en aquest L’aparent (Perifèric edicions) busca un altre límit —ell mateix ha parlat, com a
assagista, «d’assolir la llibertat a través dels límits»— en mostrar-nos un
heterònim valencià que no només s’expressa en aquesta variant de la llengua,
sinó que també busca una veu més lligada al món estellesià. Així, amb un to allunyat dels
anteriors, Jordi Julià juga —amb la rima, els mots, les imatges...— a
preguntar-nos i preguntar-se sobre el present, en un experiment que té la
reflexió seriosa com a darrera finalitat i una crítica amb un cert to de sàtira
com a mitjà més important.
 |
| Foto: MjE. Heura i eucaliptus, II La Drova, agost de 2015. |
Caldria afegir que, a l’hora de
llegir els llibres, hom no pot ignorar el fet que ens trobem davant
d’un investigador de la poesia, que no només aprofita l’assaig per a
reflexionar-hi, sinó també la pròpia poesia. I si a això afegim que, òbviament,
s’ha allunyat de la poesia del jo, que en tot cas passaria a ésser dels jos, és
lògic esperar-ne noves entregues i és lògic també fer-ne un seguiment atent per
veure cap a quina proposta de renovació de la poesia vol conduir-nos.
Sempre hem pensat que Juli Capilla poeta (a més del poètic, practica amb habilitat altres llenguatges
literaris: el periodístic, assaig, novel·la, narrativa per a infants...) té
tirada cap a un cert to èpic que no sempre s’adapta amb la mateixa fortuna a
les demarcacions intensives des d’on hauria d’expandir-se, amb tota la seua
llum continguda, un poema. Els mots, i no [buit] (Germania), però, és un llibre bastant
ben mesurat, amb alguns efectes formals ben aconseguits, i, curiosament,
aquells esclats lluminosos buscats pels qui el llegim procedeixen, en aquest cas,
dels poemes que més incisivament diuen el dolor, la incomunicació, la
decadència, o la pèrdua. Tot junt: el «buit».
A la segona part («Migjorn [terra]») ens han enlluernat en més d’un cas aquestes guspires enceses: «Com una mort sobtada, exactament / com una mort mortífera, mordaç / i mortuòria: / gèlida en la seua magnitud, / arredonida. // De pura viva, la mort s’estranya.» El llibre metaforitza, estructurat en quatre parts, un desencís, la fi desencantada i dolorosa d’un procés vivencial, probablement amorós, i la incapacitat de comunicació, les paraules fútils, inservibles quan la comunicació és impossible, i el silenci, el final, la negació, un sinònim de mort. En aquest sentit, destaquem el poema «Veu de mort, viu sens veu», inclòs dins de l’últim apartat del llibre, que duu per títol, amb tota la seua simbologia incorporada «Cap al tard [foc]». És un poema construït amb paraules monosíl·labes, punyent com un discurs expressat a pedrades. Així acaba: «Viu sens veu, que hi vinc. / Veu de mort, que hi som.» Per últim, i amb permís, una tendència que, si estiguera a les nostres mans, evitaríem: l’ús de la majúscula en paraules que expressen conceptes tan previsiblement majúsculs —i amb motiu!— com ara l’amor, la mort, la bellesa, la vida... Ho deixem a consideració de l’autor, per a possibles plantejaments futurs.
Així, doncs, com diria el mateix Jordi Julià, ens trobem amb tres propostes ben diferents que ens mostren com el cànon de la poesia catalana encara és obert, en construcció, i per tant, ben viu.
 |
| Foto: MjE. Pitera amb aigua de pluja. La Drova, agost de 2015. |
A la segona part («Migjorn [terra]») ens han enlluernat en més d’un cas aquestes guspires enceses: «Com una mort sobtada, exactament / com una mort mortífera, mordaç / i mortuòria: / gèlida en la seua magnitud, / arredonida. // De pura viva, la mort s’estranya.» El llibre metaforitza, estructurat en quatre parts, un desencís, la fi desencantada i dolorosa d’un procés vivencial, probablement amorós, i la incapacitat de comunicació, les paraules fútils, inservibles quan la comunicació és impossible, i el silenci, el final, la negació, un sinònim de mort. En aquest sentit, destaquem el poema «Veu de mort, viu sens veu», inclòs dins de l’últim apartat del llibre, que duu per títol, amb tota la seua simbologia incorporada «Cap al tard [foc]». És un poema construït amb paraules monosíl·labes, punyent com un discurs expressat a pedrades. Així acaba: «Viu sens veu, que hi vinc. / Veu de mort, que hi som.» Per últim, i amb permís, una tendència que, si estiguera a les nostres mans, evitaríem: l’ús de la majúscula en paraules que expressen conceptes tan previsiblement majúsculs —i amb motiu!— com ara l’amor, la mort, la bellesa, la vida... Ho deixem a consideració de l’autor, per a possibles plantejaments futurs.
Així, doncs, com diria el mateix Jordi Julià, ens trobem amb tres propostes ben diferents que ens mostren com el cànon de la poesia catalana encara és obert, en construcció, i per tant, ben viu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada