PREPARATS, LLESTOS, JA...: TARDOR!

He estat a punt de titular l'entrada «A fer punyetes l'estiu», però després he considerat que qualsevol moment viscut mereix que li siga guardat un cert respecte. Almenys aparent.

La sensació de començar un any nou sempre arriba quan detecte els primers símptomes de tardor, més que no al gener, que és el que prescriu, de manera oficial, el calendari. El pronòstic tardoral es presenta, exactament, quan puc permetre'm el luxe de tancar les finestres, i sentir només què em passa per dins. Això és un símptoma inequívoc que comença la tardor. Un altre: que gaudisc amb el contacte dels llençols, i una altra vegada es desvela el goig de poder llegir dins del llit. I un de tercer: que renaixen les olors de casa, acollidora, a poqueta nit: la roba neta fa olor; el sabó del bany fa olor; l'habitació fa olor de capvespre serè. Tot això són, per a mi, senyals que la tardor arriba. Això en l'àmbit casolà, interior. Si mireu cap a fora, i teniu la sort, com jo, de seguir com evoluciona el camp, comprovareu que les galtes de les taronges, i dels caquis, i de les magranes comencen a acolorir-se, al mateix temps que, per fi, els silencis del món guanyen terreny a les hores de soroll. Per fi.

Aquesta percepció d'estrena d'etapa meteorològica encara s'accentua quan tinc ocasió, com ha passat en els últims anys, de poder fer un viatge durant els primers dies de setembre. Astronòmicament, som encara a l'estiu, però, amb els quilòmetres i amb la distància que va establint-se respecte de la rutina, va creixent també la sensació que l'estiu s'allunya de mi. Per això és imprescindible, en el meu cas, viatjar sempre cap a latituds més temperades, i més humides. Aquest fet accentua la meua vivència de trencament respecte de la tortura estival. I no falla: és retrobar-me amb el verd, respirar la pluja, notar al cos que la temperatura baixa alguns graus..., i el meu cap torna a posar-se en funcionament, lleuger.

Passàrem a França a través del coll del Portalet, als Pirineus aragonesos. En el mateix límit entre els dos països, a més de 1.700 metres, hi va aparèixer la boira. En alguna zona ja no es veia la muntanya: només boira, i boira, i boira. I el so de les esquelles. I de sobte m'hi vaig trobar, cara a cara, només amb el meu pensament, com un far que il·lumina. Cada dia tinc més clar que, en alguna altra vida, jo era un esclata-sang boscà. Aquest renaixement (disculpeu l'ampul·lositat) deu ser molt semblant a l'experiència que viu un ós, o una tortuga, o un fardatxo..., quan desperten de la seua letargia hivernal. Jo igual, però amb els bioritmes invertits. L'experiència il·luminadora, en format poètic, va quedar així. És poqueta cosa, el poema, però per a mi és importantíssim: no pensava en vers des del mes.

Boira. Esquelles.
Res més amb mi
quan reverdeix
el pensament
com el batec
d’un far que m’il·lumina.

Enguany he recorregut, amb uns amics, les valls del Lot i la Dordonya, a França. Antigues terres occitanes on encara he tingut la sort esborronadora de parlar amb persones, d'una edat al voltant dels setanta anys, que m'han assegurat que els pares només parlaven occità entre ells, però els fills ja han après només la llengua francesa. L'afany uniformador, sempre, dels estats poderosos i imperialistes, respecte de les llengües i les cultures que no són la dominant. Els accidents geogràfics no hi són grandiosos, si comparem amb els Pirineus, o amb els Alps, però la vida rural és autèntica, dinàmica, la gent s'estima la seua terra i li saben traure partit. Boscos, i rius cabalosos, a pesar que els nadius se'n queixen, del període de sequera severa; amb molins de moldre reconvertits a petites centrals generadores d'electricitat; granges, on fan patés i foie... Poblets impecables, de teulats punxeguts, on podrien conviure senyors feudals i trobadors, bruixes, ogres i donzelles... I molts dacsars per alimentar els ànecs. 

Contemplar els castells d'origen medieval, de prop o de més lluny, ha fet volar la imaginació, evocar trobadors i trobairitz. Sembla que Bernat de Ventadorn (1148-1194), considerat «l'exponent més alt de la vella lírica occitana», va passar el final de la seua vida en un monestir cistercenc de la regió. Posats a somniar, per què no havia de pensar que els sospirs d'amor d'un dels primers poetes provençals encara suren per aquells boscos?

Anc non agui de me poder, 
ni no fui meus de l'or'en sai
que·m laisset en sos olhs vezer 
en un miralh que mout me plai. (*)

(*) En la versió catalana, en prosa, d'Alfons Serra-Baldó: «Ja no he tingut poder sobre mi, i ja no he estat meu, des del moment que ella em deixà mirar en els seus ulls, en un mirall que em plagué molt.» Els trobadors, Barcino, 1998. Tot i que hi ha aportacions més actuals, aquesta continua sent ben útil.

El viatge m'ha servit per a rentar-me el cervell, i per a excavar una rasa de separació respecte d'un estiu que ha costat de passar. I per a alimentar-me la vista amb les combinacions dels verds lluminosos més cridaners que havia vist mai. Llum tàctil quan travessava els arbres. Un bon fotògraf, o fotògrafa, s'hi hauria posat les botes. Com a compensació, almenys els mots em varen ser propicis.

Passejant pels voltants del Château de Commarque vàrem descobrir un sotabosc preciós de galzerans. Són plantes de les que es criaven als corrals de les nostres àvies. Ara en veig ben pocs. Vaig pensar que la paraula «galzeran», d'evocacions tan vives i tan plàstica sonoritat, podia ser un poema en ella mateixa:

GALZERAN

Vesprada al bosc.

Entre verds i ombres creixen

mates de galzeran.

Busquen bolets els amics on jo trobe

poemes d'un sol mot.

Un altre poema d'un sol mot podria ser «clariana». O no?

I «teranyina»: una paraula amb entitat suficient per a esdevenir poema.
Aquesta, a més a més, podria tenir el sentit metafòric visual d'un cotó-en-pèl, o d'un núvol de farina. La farina és literal: penjava del sostre del molí fariner de Cougnaguet (s. XIV), sobre el curs de l'Ouysse, que desemboca en el riu Dordonya.

Aspecte exterior del molí on creixen teranyines de farina.

Camí de sirga, des de Bouziers fins a Saint-Cirq-Lapopie (en occità Sent Circ de la Pòpia), vall del Lot, d'inevitables ressons literaris: Jesús Moncada en la memòria,
aquest any que just n'ha fet deu que va morir.
Amb Mercè i Enric, companys de viatge.

I per últim, això podria ser un poema en si mateix: «Sense mots».
Un poema visual constituït per una tuba a la façana d'una casa de Souillac,
a la vall de la Dordonya.