La vida secreta de les paraules: «puput»

No conec cap altre ocell que, sent tan bonic com és, tinga tan mala premsa. El puput —o la puput, que admet els dos gèneres— és, al costat de la merla, l'au que amb major confiança revola entre els bancals; la que amb alegria inconfusible anuncia que l'hivern s'ha acabat: «Quan canta la puput, el bon temps és vingut». Segur que n'heu sentit el cant, però, per si us en voleu assegurar, aneu al peu de la il·lustració que trobareu al marge dret de la pàgina que la Viquipèdia li dedica amb tant d'encert, i entendreu a la primera per què, al mot «puput», se li atribueix, en primer lloc, un origen onomatopeic: pu-pu-put, pu-pu-put... fa l'animalet. 

Il·lustració extreta de la pàgina de l'Institut Català d'Ornitologia (ICO).

Ja veieu a la foto si és poc bonica, la palput, que és com sempre l'he sentida anomenar per terres saforenques. I, tanmateix, tot són connotacions negatives, les que l'han acompanyada tradicionalment, des de les llegendes mitològiques fins a l'imaginari popular. El motiu primer, una característica biològica de l'au que ja reflecteix l'etimologia recollida, per exemple, al Diccionari Català Valencià Balear (DCVB): «del llatí upupa, mateix significat, a partir de la modificació per analogia del radical put- (putere, «pudir, pudor») a causa de la mala olor que fa aquest animal»...

Si continueu llegint l'entrada des de l'enllaç que trobareu al final d'aquest paràgraf, podreu fer memòria del bell poema d'Eugenio Montale, dedicat a l'«alegre ocell calumniat / pels poetes [...]». Un dels que sens dubte inclouria entre els que varen contribuir a despertar la meua passió per la poesia.

[Per continuar llegint, cliqueu ací]