Tant ma mare com jo som marçals. Vull dir —a banda, en el meu cas, d'admiracions literàries associades a una altra Marçal— que les dues som nascudes en el mes de març. Ella, la meua mare, em porta, d'avantatge de vida, just vint-i-cinc anys menys una setmana.
 |
| Pepita Vidal Chova. Foto de Dolors Pedrós i Company. Gandia, novembre de 2014. |
Crec que ens assemblem molt de caràcter, i compartim algunes coincidències inquietants, a la manera d'aquelles germanes bessones que agafen les mateixes malalties o s'entristeixen, cadascuna des de sa casa, pels mateixos motius. Per exemple: la meua mare ha patit migranyes fortíssimes al llarg de tota la seua vida fèrtil; jo les vaig començar a patir després de prendre la primera comunió (és només una coincidència biogràfica; no hi ha segones intencions en la dada). O a mi em fa mal una cama, l'esquerra, per exemple, i als pocs dies, a ella, també li fa mal la cama esquerra.
La meua mare és sàvia.
Destria, entre milers, la taronja més dolça
i ens l’ofereix, penyora d’amor, com un planeta
madur entre les mans. Desulla tomaqueres,
precisa, diligent com va pujar els fills,
i s’ha llegit pocs llibres, però llig
d'una hora lluny el cor de les persones.
 |
| Amb Salvador Fort, més conegut al Grau com a Buixarreta, disfressats amb motiu de les tradicionals Festes de la Santa Creu, que es van recuperar al carrer Molí de Santa Maria a principis dels anys 50. Calculem que la foto pot ser de meitat dels anys 90. Ma mare és la que no porta trenes. |
No va tenir ocasió d'estudiar. Va anar, com en deien aleshores «a
costura», amb donya Rosita, que la va ensenyar a llegir i a escriure; en
castellà, per descomptat. Però mai de la vida no ens ha deixat cap
noteta que no estiga escrita en la llengua en què la van educar els seus
pares, i en què ella ens ha educat, els tres germans (dues germanes i
un germà): «estic en el bancal», o «apaga el foc a la una». És molt més
forta d'ànim que jo. Té recursos per a sobreposar-se amb integritat als
colps amb què la vida l'ha trasbalsada, i optimisme i confiança
suficients per a encarar-se a les dificultats sense donar-se per vençuda
abans d'hora.
 |
| Lliri blau (Iris germanica) fotografiat avui mateix, 13 d'abril de 2015, al trosset de terra on ma mare es planta les seues flors preferides. Just el dia que fa 32 anys que va morir Mercè Rodoreda, escriptora: la més il·lustre admiradora de flors que conec. |
De ma mare he heretat, a banda de les migranyes, la capacitat de meravellar-me davant de les coses més senzilles; una creativitat innata (és aficionada a l'art de fer betlems des que era una xiqueta); i un profund i imprescindible amor per les flors i per qualsevol ésser del regne vegetal. Un correlat de vida sense el qual tant ella com jo seríem més pobres.
Portadora de vida, com diu el seu llinatge.
Tossuda com les mules. Geganta de vuit pams
i escaig. De sobres gran per preguntar-se quin
misteri fa esclatar un gladiol; què espenta
el sol cada matí fins al cap del carrer.
N’acaba donant gràcies al déu que porta al pit
com si hi covara un ram de caderneres. Sap
com fer brollar un pou al centre d’un bancal,
que tot és qüestió de foradar ben fondo.
I vet ací —«què et sembla...!»— que al cap de quatre dies
li vessa la marjal a sota els peus contents.
La meua àvia era Xarrala, i ma mare és Xarrala. Parla per plaer abans que per necessitat. No debades ma mare forma part d'aquella generació sense recursos acadèmics que s'admira davant de les persones que dominen l'oratòria. «Saber parlar» és per a ella un do i un mèrit important per a guanyar-se el respecte dels altres. Cada vegada que ho pense em vénen al cap exemples vergonyosos de polítics que justament exhibeixen la seua barroeria verbal com a marca d'una determinada manera de ser davant de la societat. Jo m'emocione encara, quan a ma casa sent exclamar allò de «dóna gust sentir-lo [o sentir-la] parlar».
Xarrala de malnom, fins i tot sense veu
conversa amb els seus morts. Consol reparador
quan els vius no l’escolten: «Què faig, què no faig
i tingueu pietat de nosaltres». Així
he comprès que existeixen tants cels com tants pesars
hi ha que els necessiten [...].
Ma mare no sap de literatura, i menys encara de filologies, però té prou intel·ligència per a escoltar la gent que en sap. Una vegada em va contar que va entrar en una tenda de pintures, al Grau de Gandia, on ja havia anat un parell de vegades el mateix dia, i en la segona ocasió va saludar dient «ja estic ací una altra vegada». El venedor va tenir la gosadia de teoritzar amb ella: «vostè no és d'ací...». I ella: «jo, del Grau, de tota la vida!». El venedor de pintures li va fer saber que això de «vegada» ho diuen els catalans, i ma mare, Pepita Vidal, va resoldre la confusió lingüística de manera rotunda: «mire, la meua filla és filòloga, i m'ha explicat que valencià i català són el mateix, i jo faig cas de la meua filla, que sap més que jo». Assegura ma mare que l'home se'n va convèncer a l'instant sense cap sufocació.
L'estiu passat vaig escriure un poema on ma mare és el tema i l'incentiu. A casa havíem tingut un drama familiar, però, com sempre, ella va saber crear-se la il·lusió que necessitava per a reprendre el camí de la vida —la seua i la dels seus—, amb tenacitat i amb forces noves, sempre agraïda amb el seu déu primordial. I es va fer excavar un pou d'aigua fresca, al bancal. Quan vaig considerar que li'l podia ensenyar, el poema, li vaig demanar que s'asseguera al meu costat, i li'l vaig recitar en veu alta. Em va escoltar, atenta i meravellada, com sempre que algun esdeveniment li toca el cor. Va callar durant uns segons. Va somriure mirant-me fit a fit, i després va dir: «Preciós. Ara..., com el que li vas escriure a ton pare, no!»
[...] No ens escalfa igual fe,
ni ens cal, si compartim melic des de l’inici:
l’amarra d’un budell, quan jo vaig ser
apèndix i ella va ser pou, origen
mare de vitalícia fortuna.
Hi estic bastant d'acord. I és que el motiu d'inspiració és molt més potent que el meu magre potencial poètic. Siga com siga, així ha quedat, tot complet, «El pou, l'origen». Dedicat a Pepita Vidal Chova, la meua mare.
EL POU. L’ORIGEN
La meua mare és sàvia.
destria, entre milers, la taronja més dolça
i ens l’ofereix, penyora d’amor, com un planeta
madur entre les mans. Desulla tomaqueres,
precisa, diligent com va pujar els fills,
i s’ha llegit pocs llibres, però llig
d'una hora lluny el cor de les persones.
Portadora de vida, com diu el seu llinatge.
Tossuda com les mules. Geganta de vuit pams
i escaig. De sobres gran per preguntar-se quin
misteri fa esclatar un gladiol, què espenta
el sol cada matí fins al cap del carrer.
N’acaba donant gràcies al déu que porta al pit
com si hi covara un ram de caderneres. Sap
com fer brollar un pou al centre d’un bancal,
que tot és qüestió de foradar ben fondo.
I vet ací —«què et sembla...!»— que al cap de quatre dies
li vessa la marjal a sota els peus contents.
Xarrala de malnom, fins i tot sense veu
conversa amb els seus morts. Consol reparador
quan els vius no l’escolten: «Què faig i què no faig
i tingueu pietat de nosaltres». Així
he comprès que existeixen tants cels com tants pesars
hi ha que els necessiten. No ens escalfa igual fe,
ni ens cal, si compartim melic des de l’inici:
l’amarra d’un budell, quan jo vaig ser
apèndix i ella va ser pou, origen
mare de vitalícia fortuna.
La Drova-Barx (la Safor), agost de 2014
la mare.... gaudeix d'ella
ResponEliminaHo tinc ben present, Xelo. Gaudir de les persones importants que ens acompanyen en la vida és, senzillament, un acte d'agraïment cap a elles i cap a la vida mateixa. I si parlem de la mare... No cal dir més. El temps passa com un sospir.
EliminaGràcies. Una abraçada.
FANTÀSTIC.
ResponEliminaGràcies per la generositat. Que bonic és agradar ;)
EliminaPreciós ! Els pels de punta :)
ResponEliminaJudith: ha sigut una sorpresa veure't per ací. Ma mare diu que eres molt bonica, i jo també ho dic.
EliminaGràcies. Besos.
Gracias ! Yo aprecio mucho a tu madre bueno a toda tu familia !! Muchos besitos
Eliminapsdt: no habia visto la contestación
Eres genial germaneta, no li'n cap més de preciós !! Besets.
ResponEliminaEhem... (quan el meu germà em diu coses boniques, el món s'atura un moment a agafar aire). És que la nostra mare dóna molt de si!
EliminaPer a tu, doble ració de besos.
Tot just ahir vaig assistir, al teatre Olympia de València, a la representació de "Conversaciones con mamá", amb l'Echanove i la Galiana. La funció em va commoure perquè era una mare plena de vitalitat, de les que no es deixa véncer fàcilment i les desgràcies de la vida no li lleven l'optimisme. El fill, amb els seus cinquanta anys, pateix el desconcert de la gent de la nostra generació, que no acabem de trobar el nostre lloc en la vida. I és sa mare la que li dóna una última lliçó al fill perquè isca del pou en què s'hi troba. Veient la funció tenia molt present la meua mare, i possiblement a tu et passaria el mateix amb la teua: són dones fortes, capaces de donar-ho tot pels seus, que no saben de filòsofs però tenen una filosofia de la vida molt definida: resistir. Gràcies, Mª Josep, m'ha agradat molt l'entrada.
ResponEliminaGràcies a tu pel comentari, Robert, tan il·lustratiu. No conec l'obra, però et done la raó en el que hi dius: dones fortes, generosíssimes, que crec que han convertit la generositat i l'amor pels seus en el seu motiu de vida. Ma mare és molt forta interiorment, i a banda de resistir, trau energies de la seua fe, i sobretot, de ser útil i ajudar els altres a tenir una vida més feliç i més fàcil. Tu ho has dit: no saben de filòsofs. Però t'assegure que la filosofia més important que he après és l'optimisme indoblegable de ma mare.
EliminaGràcies, Robert.
Quan tenim la sort de que la Mare va amb majúscula.
ResponEliminaUna Sort majúscula: això mateix que tu saps també.
EliminaMagnífic. Els teus pares poden sentir-se ben pagats de tu, tant com tu ho estàs d'ells.
ResponEliminaAixò t'ho haurien de dir ells, senyor Narrador. De moment, encara no s'han cansat de vindre darrere de mi i donar-me suport en tots els meus tinglados sempre que poden. Això deu ser bon senyal. De totes maneres, jo sempre tindré motius més importants per a presumir de pares que ells de filla.
EliminaPreciosa foto dels lliris. El darrer pètal, un xic a la dreta de l'eix central de simetria, té contigüitat de ritmes amb les tiges del fons.
ResponEliminaD'acord amb ta mare, l'aproximació és diferent, voldria semblant perspectiva de l'estima… per gran que aquesta siga. No és pel que, per com, que potser reflecteix el dia a dia.
He tornat a mirar la foto i, evidentment, descrita a partir de la teua mirada d'artista, és molt més bonic encara, el lliri.
EliminaMoltíssimes gràcies per la teua apreciació honesta sobre els dos poemes comparats. Jo hi tinc la meua pròpia teoria: el poema dedicat a mon pare va ser el resultat d'una circumstància extrema en què vàrem témer que el perdíem. És una espècie d'acció de gràcies que em naix del fetge, després que mon pare ha sobreviscut. El poema de ma mare és la sortosa descripció de la quotidianitat, de la dona senzilla i tanmateix transcendental per a mi que ella és. Però no hi ha el dolor previ de la por de la pèrdua, que sí que existia a "Els anys serens". I ja saps que la vivència sincera del dolor és un potentíssim fibló poètic.
Uiii..., gràcies, Efavé, per haver-me provocat a escriure això. I gràcies per les atencions sempre.
Fascinant poema, entendridora entrada. I com sempre, la teua mestria i mesurada habilitat de fer tan emotiu com universal un amor tan particular com el de ta mare... «L'amarra d'un budell on jo vaig ser apèndix...» Un vers que, sens dubte, vaig a guardar-me. Reverències, une autre fois! Gràcies per il·lustrar des de tantes perspectives, des de tantes lectures i sentiments, el miracle del vincle matern. Una abraçada i, de retruc, una besada per a ta mare.
ResponEliminaJa et vaig dir que eres el lector ideal que tot/tota poeta voldríem per als nostres versos. El poema parteix d'aquest vers (o almenys de la idea que conté; la forma, la va adquirir després). Aquesta idea de l'amarra, a l'altra banda del melic de cadascú, que ens ha lligat a la mare, irremeiablement i, en el meu cas, afortunadament. Ens mirem el melic, el clotet d'ara, sense el budell, i a l'altra banda, hi ha la connexió inesborrable amb la mare. Aquest pensament era el cabet del fil del qual calia anar estirant.
EliminaÉs un dels reptes grans, i apassionants, per a mi, aquest de partir de les vivències pròximes, particulars, humanes, tangibles, senzilles, i donar-los un tractament poètic que aspira a convertir-les en "universals" (lleva-li tota la càrrega de petulància), o almenys, en "compartibles" per moltes més sensibilitats, perquè, al final, els sentiments fonamentals són comuns entre els humans.
Gràcies, com sempre, per la teua aportació. Em quede la teua abraçada, que m'encoratja. La besada que correspon a ma mare és tota per a ella.
La potència de les lletres potents en favor de la dignitat de l'estima. Digna mare per a digna filla... i viceversa.
ResponEliminaUn ramellet d'alegries dedicat a la sra. Pepita Vidal. Amb molt d'afecte.
Li'l dedicarem, el ramellet, senyor Bolufer, de part de vostè. Moltes gràcies per les seues consideracions, i per la seua proximitat incondicional.
Elimina
ResponEliminaHi ha moltes coses del poema que em recorden fragments biogràfics relacionats amb la meva família i que la teva mare, en una sola persona, encarna. Em quedo amb els versos "...la taronja més dolça/ i ens l’ofereix, penyora d’amor, com un planeta...", ja que el meu pare, quan jo era infant, m'explicava el funcionament del sistema solar agafant una taronja sense pelar que feia girar, per admiració meva, al voltant d'una làmpada com si fos el planeta terra. La mateixa taronja, que després el meu pare convertia amb una velleta entranyable, en fer-li uns ulls i una boca somrient i posant-li un tovalló al cap a manera de mocador. És curiós com un poema universalitza l'experiència a partir dels trets particulars de cadascú.
Abraçades, des de El Far.
Anit vaig llegir, a ma mare i a mon pare, en veu alta, l'entrada i tots els comentaris, que agraïsc/agraïm moltíssim. I quan vaig arribar a aquest teu, Jordi, el meu pare feia cabotades, com aquell que beneeix amb el gest les paraules que escolta. Crec que ell també ha disfressat taronges i n'ha fet joguines inventades en temps on la imaginació era el millor recurs per a suplir dèficits materials.
EliminaMoltíssimes gràcies per la teua aportació tendra i entranyable. Ah!, i t'assegure que ma mare té un sisè sentit per a detectar les taronges-planeta exclusives amb què sap que ens guanyarà el cor..., i el paladar!
Igualment abraçades, però aquestes des de la Safor.
Quan arribem al punt d'expressar i definir la paraula amor, ho de dit moltes vegades, hem de llegir-te hem d'escoltar-te. Tens aquella facilitat tan difícil de definir-lo que fas, em fas, sentir emocions que abans no hi eren. Tot és més pròxim, tothom també ho és, després que els has fet passar pel sedàs de les teves paraules, dels teus versos. No sé que més puc afegir, si més no, dir que m'ha fet molt feliç llegir-te aquest treball! Moltes gràcies, Eduard
ResponEliminaI a mi, més feliç encara saber que l'has llegit, i que t'ha agradat, Eduard. Hi ha les experiències personals, i les estimes íntimes entre les persones. Aquestes són intransferibles, encara que, les vivències, poden assemblar-se molt, entre uns individus i uns altres. I després hi ha l'intent poètic de transmetre als altres sentiments, emocions, vivències, cabòries, el misteri de dir..., que tenim la gosadia d'intentar fer passar com a universalment vàlids. Si algú més percep la calidesa d'aquests versos meus, però també de tothom, jo me'n sent honrada. Gràcies a tu per les atencions.
EliminaHola, Maria Josep.
ResponEliminaTengo una pregunta: ¿Algún día se sabrá el resultado del premio Marc Granell 2015? Según las bases, se entregaba el día 24 del mes pasado, pero ningún medio ha comunicado el nombre de los ganadores.
Gracias.
(Como habrás tal vez intuido, soy uno de los participantes en la modalidad de poesía en castellano).
Querido Anónimo:
EliminaYo tendría otra pregunta para ti, que es si crees que este es el mejor sitio para preguntar por el Premi Marc Granell. Pero otorguémosle la condición de retórica.
Si no te importa, escribe a edicions96@edicions96.com y desde allí te informaremos, detalladamente y con mucho gusto, del resultado del certamen. De todos modos, y ya que veo que te mueves por la red, la noticia se publicó en La Veu del País Valencià y también hicimos público el veredicto en la página de Facebook d'Edicions 96.
En castellano se presentaron más de 100 originales, entre los cuales deduzco, por tus palabras, que debía de estar el tuyo. Yo no formaba parte del jurado en esta ocasión.
Salut, i trellat!
M'ha agradat molt llegir-te. Buscava un poema que fa anys vaig rellegir dedicat a la mare, he arribat aquí i ha sigut una lectura maca i plaent, dolça.
ResponEliminaSón els atzars de la xarxa, inesperats i plens de sorpreses grates de vegades. Com ara el que em passa a mi, quan descobreixo aquest comentari teu i sé que la teua recerca ha anat t'ha portat fins al meu poema i fins a la meua mare. Salut i moltes gràcies!
EliminaBon dia, Maria Josep,
ResponEliminaHe llegit el poema (i l'he tractat per a un estudi sobre el matriarcalisme). Capte molts trets de la maternitat i que empiulen amb la cosmovisió de moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.
Felicitacions pel text, molt sucós.
Finalment, dir-vos que en la web Malandia (https://malandia.cat), podreu trobar moltes entrades relatives al matriarcalisme.
Atentament,
Lluís Barberà i Guillem
Alaquàs (l'Horta de València)
flotant.43@gmail.com
Moltes gràcies per l'aportació, Lluís, i per l'enllaç a la pàgina, que em miraré amb molt de gust.
EliminaSalut!