Ahir acomiadava l'any, al fèisbuc de les exhibicions efímeres —però engrescadores, eh...?—, amb un petit poema i la imatge d'un capvespre molt familiar entre els paisatges que formen part de la meua biografia sentimental.
La posta de sol es veu així des del camí de l'Alqueria del Duc, que arranca just de darrere de casa dels meus pares, al Grau de Gandia. S'hi veu la silueta del Mondúver, a l'esquerra, i el traç dentat del castell de Bairén just al costat. Encara que he de reconèixer que hi vaig fer una miqueta de trampa —diguem-li llicència, si se'm permet—, perquè els que estem familiaritzats amb aquest perfil retallat sabem que
el sol, en aquests últims dies de l'any, no arriba a pondre's pel castell, sinó molt
abans, a l'altura d'una altra muntanya coneguda com el Molló de la Creu. Tanmateix, aquest flanc ataronjat em pareixia tan bonic, que el vaig voler utilitzar per a dir adéu a l'últim dia de l'any 2013, i donar la benvinguda al 2014 que, no ens enganyem, no serà més fàcil que el que acabem de passar, però, almenys, bé estaria que l'enfrontàrem amb energies noves, i si pot ser, amb el cap ben clar i amb el cor ben viu.
El poemeta forma part d'una sèrie que pretèn tenir caràcter d'albades (els qui en saben, diuen que sí que es poden cantar). Al llibre, inèdit encara, on estan incloses, van dedicades a una amiga molt volguda, de «cos petit», una «dona valenta/ més discreta que un sospir./ Per a tants, de sempre mestra,/ tros d’amiga per a mi/ que de nom es diu Vicenta.»
I com que sé que hi ha d'altres amigues, i d'altres amics, que no practiquen l'esport del fèisbuc, però sí que m'honren deixant-se caure periòdicament per ací, aprofite per tornar a desitjar, a desitjar-vos, que l'any 2014 siga un digne aliat per als vostres projectes, per a les vostres aspiracions i per a les vostres batalles. Si pot ser també, que us visiten pensaments d'aquells amb els quals ens fa la impressió que surem per damunt de les misèries de la terra, i que en algun moment aconsegueixen fer-nos rics per dins. I salut, i optimisme combatiu. Això sempre.
Per obra d’un pensament,
joia de vol de milotxa,
s’eleva, brilla, s’encén,
alta com la garsa sola
en l’últim cel de ponent.
MjE
El perfil del Mondúber i la muntanya de sant Joan és una bona manera de rebre el nou any. Alhora proper i universal. Familiar, també, per a mi. Molt bon any!
ResponEliminaGràcies, Jesús, per deixar-te caure per ací. Ja sabem allò que som en els nostres llocs. I ja que estic, m'aprofitaré de la teua visita. Tu saps de toponímia. Escrius Mondúber amb 'b' amb coneixement de causa? Mira que ens és familiar, aquesta muntanya, i jo encara vacil·le a l'hora d'escriure Mondúver, Montdúver o Mondúber. Es pot acudir a algun lloc per resoldre això definitivament?
EliminaI, ara sí, molt bon any per a tu també.
A l'Onomasticon de Coromies? el tenim a l'institut, si vols quan torne després de les vacances li done un colp d'ull.
EliminaEstaria bé, sí. Ja m'ho diràs. Salut!
EliminaBon any i bon poema i imatge! A veure si 2014 fa que sure cap a bon port la barca, que deduesc que ja va carregada!
ResponEliminaDone gràcies a la meua sort pels fans que tinc... hehe. T'he de dir que, amb un poc de ventet a favor, la fem arribar a bon port, aquesta barca! Una altra cosa serà veure què en farem. Aquests dies de descans nadalenc m'han servit per a treballar. Contradicció necessària, per als qui tenim dobles i triples personalitats... Besos!
EliminaAra mateix no tinc massa instrumental per parlar amb propietat del topònim Montdúver (així és com l'escrivia i m'agradava posar-lo). Tanmateix, crec que no fa molt es va establir el 'normatiu' de Mondúber. Crec que l'AVL i la GEC l'empren així. Segurament algun sabut filòleg podrà dir alguna cosa més. Potser també Vicenç Rosselló, en la seua tesina sobre la 'nostra' muntanya, diga quelcom... Salut i bon any!
ResponEliminaGràcies una altra vegada. La meua referència en aquests casos sempre és la GEC. Però observe que la forma 'Mondúber' que s'hi utilitza contradiu el que la gent "del lloc" diem per ací. Això no són raons gens 'científiques', però de vegades és important tenir-les en compte. Continuarem indagant. Més salut encara!
EliminaTambé m'agradaria una miqueta de claror al respecte; quan començàrem a escriure 'A un tir de pedra' no vaig poder traure una conclusió clara: trobàrem Mondúver a l'enciclopèdia Catalana, al servei cartogràfic de la generalitat, a la "Toponímia, geografia i cartografia” de Rosselló i Verger i a altres fonts; però clar, parlem de fa quasi una dècada, i revisant veig que l'AVL utilitza la forma Mondúber, igual que Coromines... A veure si Jesús ens trau del dubte
EliminaGràcies per deixar-te caure per ací, Òscar.
EliminaRealment, hi ha un bon bullit organitzat al voltant del topònim amb què ens referim a la nostra muntanya. He estat consultant els diccionaris que tenim a l'abast, i n'hi ha per a tots els gustos. Però he intercanviat parer amb algunes persones que poden aportar llum a l'assumpte, com ara Gabriel Garcia Frasquet, i els dos hem coincidint en unes conclusions bastant paregudes: d'entrada, descartem la forma 'Montdúver', perquè la pronúncia hauria assimilat els dos sons dentals, i l'emmudiment ha fet desaparèixer la t escrita.
La pronúncia pròpia de la gent del lloc, molt pertinent per a la toponímia, ha diferenciat sempre la pronúncia de la B i la V. Això ho va tenir molt clar A. M. Alcover, i va incorporar al Diccionari català-valencià-balear la forma 'Mondúver', que segur que era com sentí pronunciar el topònim.
Coromines, amb tots els respectes i tota l'admiració, féu un treball immens però, precisament, i com diu Gabriel, també n'errà moltes, que li disculpem, a l'home, per descomptat.
I la institució que, potser, s'haja equivocat també més recentment és l'AVL, que estableix la forma 'Mondúber' sense massa justificació, crec.
Si us sembla bé, i mentre no hi haja ningú que ens convença en un altre sentit amb arguments ben justificats i que no contradiguen la pronúncia viva del lloc, continuarem utilitzant la paraula Mondúver, sense cap càrrec de consciència.
Us seguim, companys, a través del vostre impagable 'A un tir de pedra'. Llarga vida!
Moltres gràcies per l'aclaració, també em semblava l'opció més vàlida. Salutacions
ResponElimina