COLORS I CALORS PER DONAR LA BENVINGUDA A L'HIVERN

Fa un parell de dies, com és habitual i propi en aquestes dates, un amic em va adreçar, en format electrònic, un desig benintencionat en termes d'«abraçada». Però hi duia incorporada una matisació —trobe que tant o més important que la pròpia abraçada—, com és també bastant habitual que ocórrega entre el meu cercle d'amistats: «Una abraçada (escèptica) nadalenca», em desitjava Juli a través del ciberespai.

Això podria ser un bancal d'arbres de Nadal —per què no...?—,
al terme de Barx, fotografiats a principis de desembre de 2013.

I aquella felicitació nadalenca, posada en dubte, però formulada, a pesar de tot, per part del meu amic, va provocar que jo li retrucara: «Una altra abraçada, igual d'escèptica, i de nadalenca. Vivint com visc a la casa on visc, fa anys que tinc assumit que, si no pots amb l’enemic, és millor celebrar plegats la sort de ser enemics. A ma casa són molt nadalers, i et reconec que, vist des d’una certa distància, m’agrada veure feliç la gent de ma casa. Sigueu vosaltres també molt feliços, a la vostra manera.»

Baies en un arbust, descobertes a mitjan de novembre enmig del pinar socarrat en l'incendi de la serra de Cuta (la Safor) de juny de 2012.

Accepte la vida com és, amb les seues contradiccions enriquidores, i hi reconec com un art la capacitat de conviure, i de sobreviure, preservant la manera de ser pròpia en un medi on els contrastos han de guardar un cert equilibri indispensable. La natura mateixa no actua de manera massa distinta.

Aquest també podria ser un arbre de Nadal —per què no...?—, mig del cel i mig de l'aigua, i amb arrels en terra de marjal. Terme de Gandia, desembre de 2013.

Ma mare, com cada any des de fa tota una vida, ha fet betlem a casa. L'any passat n'elaboràrem un reportatge bastant extens, al Rebost de Bucomsa, que podeu consultar ací, si us ve de gust: El betlem de casa. Així és que no em repetiré ara. Però no vull deixar de donar-ne notícia també en aquest Passa la vida. I per això, he pensat escollir unes poques imatges que, a manera de detalls, puguen donar idea de la calidesa que pot arribar a transmetre una obra d'art com la que crec que és un pessebre d'aquestes característiques. Fins i tot per a ànimes gèlides en convenciments teocèntrics, com és la meua.

Escena de l'empadronament a Betlem de Josep i Maria. La mare de Déu,
prenyada encara.

Anunciació de l'àngel als pastors. Enguany, ubicada en una cova de suro procedent de la serra d'Espadà, i amb un orifici a la corfa autèntica, per on ix fum de veritat.
Donació dels amics Mercè Lloret i Enric Cerver.

Ànecs i roba estesa vora riu.

Escena domèstica, on un home llig un llibre a una criatura. No sabem si això passava en el Betlem de fa 2.000 anys, però a mi m'agrada molt aquest detallet bibliòfil incorporat al pessebre de ma mare. I amb el seu permís, dedique el fotograma a Pepa Pons, mestra de Pego.

Una de les figures humanes representants de la classe proletària,
del gremi dels ferradors. A casa, "L'home ferrant", que no hauria de faltar
en cap betlem que se'n pree.

Ocells enfilats dalt d'una teulada, que també llueix amb la seua xemeneia de fum.

Així doncs, benvolguts amics i benvolgudes amigues, creients d'assumptes celestials o terrenals: que gaudiu de l'hivern, càlid i colorit. I que l'any 2014 us concedisca moltes oportunitats de ser feliços. Us ho desitge amb aquest poemeta, a manera de nadala, que fa uns anys vaig escriure pensant en les mans de xiquet de la fotografia. M'agradaria dedicar-lo a l'amic Eduard Vilamitjana, que no es compta entre la clientela de l'església catòlica, precisament, i, tanmateix, igual que el nen protagonista de The Polar Express, creu en tot allò que pot omplir d'il·lusió un cor net.

NADAL QUOTIDIÀ

Abocat a la llar
amb sorpresa primària,
al foc que escalfa les mans: un infant.

Té la pau la mateixa olor de casa.
Aquesta calor de noble pessebre.

Les mans de Joan.