Aquesta finestra ha estat la meua obertura al món en els millors moments de l'estiu. El món de fora i el món de dintre. En els dos creixen arbres i poemes. Sempre m'han salvat, les finestres. Fa una mica més d'un any ho vaig explicar en la prosa inaugural de La casa sota la lluna. Antologia 1992-2022.
(Pagès Editors, 2023)
I no puc compartir la fotografia d'una finestra sense pensar en el blog bonic de la poeta Empar Sáez titulat precisament així: Enfilant finestres. Visiteu-lo si us agrada la poesia i la fotografia.
Una casa en els nostres exilis
Mireille Gansel
Avui el silenci escriu per mi. Els abellots vinclen les tiges de l’espígol i les papallones s’hi despleguen com papers de fumar. Jo els observe asseguda davant d’una taula llarga que fa olor de fusta vella, en una casa envoltada de vinyes. Em sorprenc que l’equilibri de la vida continue sustentant-se en la bellesa, a pesar i al costat de totes les misèries.
Comença a caure el sol i els cossos terrenals rutilen. En un racó on s’encaixa una finestra petita brillen de sobte uns fils que fins aleshores eren invisibles. Heu vist mai com es gronxa un raig de llum a sobre d’una teranyina? De la mateixa manera com s’hauria de revelar, brillant i intrèpid, un mot, un vers.
Per fi apareix la lluna i s’evidencia, al seu entorn, la fosca llampant del cel de juliol. Clarivident com la meua soledat poblada de veus: la casa que m’habita. Però la paraula soledat no és la soledat. «La vida interior és abstrusa, un garbuix d’idees en imminència, en ús o en descomposició» —recorde ara Antonio Cabrera—. «Sort que alguna cosa que ve de fora pot alleugerir-la momentàniament». Posem per cas el xiscle d’un mussol, la fressa de les fulles d’un til·ler o el clar de lluna que es projecta sobre l’escriptori a través de la finestra. «Per no quedar encegats per la nostra ment ens cal mirar. Gràcies a les finestres no odiem casa nostra».
A fora hi ha les vinyes i l’espígol, les papallones i els abellots immòbils ara en la fosca. A dins, un raig de llum, com l’esclat dels mots enmig de la penombra de la cambra. Una casa hospitalària en els nostres exilis. Alberg dels humils. Recer i conhort sota la lluna. El poema. L’epitafi.
Comença a caure el sol i els cossos terrenals rutilen. En un racó on s’encaixa una finestra petita brillen de sobte uns fils que fins aleshores eren invisibles. Heu vist mai com es gronxa un raig de llum a sobre d’una teranyina? De la mateixa manera com s’hauria de revelar, brillant i intrèpid, un mot, un vers.
Per fi apareix la lluna i s’evidencia, al seu entorn, la fosca llampant del cel de juliol. Clarivident com la meua soledat poblada de veus: la casa que m’habita. Però la paraula soledat no és la soledat. «La vida interior és abstrusa, un garbuix d’idees en imminència, en ús o en descomposició» —recorde ara Antonio Cabrera—. «Sort que alguna cosa que ve de fora pot alleugerir-la momentàniament». Posem per cas el xiscle d’un mussol, la fressa de les fulles d’un til·ler o el clar de lluna que es projecta sobre l’escriptori a través de la finestra. «Per no quedar encegats per la nostra ment ens cal mirar. Gràcies a les finestres no odiem casa nostra».
A fora hi ha les vinyes i l’espígol, les papallones i els abellots immòbils ara en la fosca. A dins, un raig de llum, com l’esclat dels mots enmig de la penombra de la cambra. Una casa hospitalària en els nostres exilis. Alberg dels humils. Recer i conhort sota la lluna. El poema. L’epitafi.
M. J. E.
Künsterlhaus d’Edenkoben
Künsterlhaus d’Edenkoben
Renània-Palatinat, juliol de 2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada