Caramels de violeta

A la memòria de la meua àvia Carmen Cardona Heredia

A la gent sempre tenaç de ma casa

Les vesprades d’estiu es revesteixen d'una pàtina de dignitat si es passen a dintre d’una casa fresca, d’aquelles on els racons s’arreceren en la pròpia penombra, impregnats de l’olor residual de la sutja de la xemeneia, que no és visible enlloc, però que perdura enganxada a l’aire, com les recialles d’hiverns immemorials, i de vegades es percep i de vegades no. Refugiada en aquelles hores estàtiques de la migdiada en què la brama canicular es queda fora i a dintre hi ha una sort de bombolla prodigiosa, un embolcall silenciós on els objectes descansen emparats en la gravetat de les hores, zelosos de la seua discreció i amb un punt de prevenció necessària. Només en aquestes condicions ambientals s'esdevé aquesta reacció pituïtària que, no sé a través de quin procés misteriós, desencadena l'escriptura.

Vaig tenir una àvia que havia estat molt malalta d’una cama, quan la meua germana i jo ja érem sagaletes —així ho diuen a casa— i el meu germà, un xiquet encara. Un pollastre se l'hi havia envestit i la ferida es va endenyar i li va anar creixent fins a escampar-se-li per tota la part davantera de la cama dreta. Jo no hauria imaginat fins aleshores que podria veure créixer una ferida damunt de la carn amb aquella voracitat, com quan un cuc de seda rosega una fulla de morera.

La meua mare va anar a parar un dia al metge que podia curar la cama de l’àvia, quan la cama era ja tota una nafra en carn viva: «—Què esperava, vostè, perdre la cama?». Era de Sueca, però tenia consulta a València, don Pascual. Així és que, un bon dia, començaren a sovintejar els viatges d’anada i tornada amb tren, de la iaia Carmen i de ma mare, cap a una ciutat que jo encara no arribava a calibrar si era molt gran o molt petita.

Aquestes absències, sobretot en les llargues vesprades d’estiu en què els germans ens havíem de quedar sols a casa, em provocaven un malestar desconegut fins aleshores, molt semblant al temor de qui no coneix l'abast d'una adversitat i la gran en la seua hiperactiva imaginació. Anar a València volia dir aleshores que hi havia malalts a casa. Fins que un dia la mare i la iaia van tornar del metge amb una capseta de caramels de violeta, tan fins, amb un sabor tan distingit...! A partir d’aquell moment, el motiu mòrbid dels viatges al metge de la cama va ser suplantat per la satisfacció amb què la iaia treia aquella capseta de la seua bossa de mà sempre negra, i ens l'oferia.

Després d'uns mesos de tractament, el metge va sanar la ferida de la cama de la iaia Carmen a base de pressionar-la amb una bena i d’ordenar-li que la mantinguera en alt, completament immòbil, durant les hores posteriors a les cures. Així, com per art de màgia, igual que havíem vist créixer la nafra, ara la vèiem fer-se cada dia més i més petita. Fins que va desaparèixer i la cama es va quedar ben llisa i lluent.

Dels tres, només el meu germà va arribar a conèixer don Pascual. I quan va tornar aquella vesprada a casa ens va contar, a la meua germana i a mi, que li havia ensenyat una escopeta de caça i que li havia recomanat que menjara bons entrepans de pernil si volia fer-ne servir una com aquella quan fos gran. És curiós, perquè jo recorde aquell dia joiós com l’últim en què vaig sentir l'olor tan refinada dels caramels de violeta.

Imatge extreta de la xarxa.