L'any passat per ara desitjava un bon 2017 amb un poema que es va intitular, amb ben poca originalitat, «Solstici 2016» i que començava amb els versos:
Ha tornat el pit-roig
al meu pati d'hivern.
A partir d'ací, em vaig fer el propòsit de seguir expressant poèticament els mateixos bons desitjos, durant els tres anys pròxims, fent-hi servir el mateix motiu cíclic del pit-roig, que, en arribar els mesos més freds, retorna a les nostres latituds.
Passa, però, que la vida va a la seua i la realitat s'esdevé d'una manera mentre nosaltres encaminem els nostres propòsits, els nostres desitjos i les nostres previsions en un altre sentit. I així, arriba el mes d'octubre, i el de novembre, carregat d'imprevistos, de sotragades polítiques, d'ànims desestabilitzats... I esperes que aparega al pati tardoral aquella petita pinzellada de llum que hi aporta el pit-roig d'altres anys, però res: tot desassossec i desencant i incertesa.
Sort dels camins que recórrec entre séquies i bancals i que sempre hi són per amanyagar-me per dins i posar-hi una mica d'ordre. Uns travessen bancals encesos al ple de l'hivern, amb les esferes color taronja que semblen boles cridaneres de Nadal; i uns altres voregen bancals d'hortalissa, silenciosos ara, discrets, recoberts alguns amb blanques mortalles, reposant encara, ensenyant-nos la importància productiva de la calma. I l'energia portentosa amb què ens habiten les absències.
Què seria de mi sense aquests camins i sense l'eloqüent companyia de la terra? Ara sí:
Que tot allò en què creiem continue sent raó per seguir endavant. Bon any 2018.
Que tot allò en què creiem continue sent raó per seguir endavant. Bon any 2018.
SOLSTICI 2017
Als absents
Emblanquina el matí
la llum humil d’un nou hivern. El pati calla.
Què se n’ha fet, del pit-roig, que no arriba?
Petit com és, alguna por l’espanta.
L’ocell no ve i no sap que és més que mai
el meu motiu de ser, la seua absència.
MjE, desembre de 2017
 | |
Totes les fotografies estan preses en terrenys que fiten amb la marjal de Gandia, als encontorns de l'Alqueria del Duc, el matí del passat 24 de desembre. La tarja, l'ha composta Jordi Puig. Immensament agraïda i honrada amb les seues complicitats. |
Un poema preciós, d'aquells que, amb senzillesa poètica, expressen la gran complexitat del món.
ResponEliminaMoltes gràcies, admirat R. La teua consideració no és qualsevol cosa per a mi. La complexitat del món, sobretot la que intentem pair interiorment i que, de vegades, troba una certa manera d'alleugeriment gràcies a la poesia.
EliminaQue el 2018 siga benèvol amb tu i amb la teua gent.