En va dir, l'amic Xavi Ródenas —el Xavi Ródenas, que no pas jo...—: «La poeta, el futur, el costellam i el mar verd». I en un afegit posterior: «Tot esperança». Em va semblar una bella i inequívoca profecia gràcies a la qual jo ja mantindria un lligam amb aquelles terres del Pallars, amb la seua gent i amb el seu esperit de vida neta, per sempre més. Des d'aleshores hi vull tornar. És el meu somni i és el meu desig. I per a mi, el desig és l'energia que empeny, la força indispensable per començar. El camí que hi mena. Mai no hi ha hagut, sense desig, principi.
 |
| El Pla de la Font, setembre de 2013. Fotografia de Xavi Ródenas. |
EL COSTELLAM DE LA MUNTANYA (*)
He caminat dies i nits
clarianes, cavernes, clavegueres,
prats i runars, barrancs, riberes, argelagues.
Només per un instant de llum suspès
a dos mil metres d’altitud. Per veure’m
cara a cara amb els ossos d’aquells pins
—el costellam d’argent de la muntanya—
i ser en el seu no-res. Genciana
que s’alimenta d’intempèrie.
Per alenar la certesa que som
allò que fou, allò que torna a ser
mentre s’ho va engolint, en silenci incessant,
la terra.
Refugi del Pla de la Font, Alt Àneu,
el Pallars Sobirà, 6 de setembre de 2013
Serena barca, Edicions del Buc, 2016.
(*) «El costellam de la muntanya» és per a Xavi Ródenas, Carme Iranzo, i Murta i Àssua Ródenas Iranzo. En record d'uns dies en preciosa companyia al Pallars.
(Extret de les «Notes finals i més dedicatòries encara».)
ResponEliminaEn la teva obra el desig ocupa un paper central, en tant que sentit o direcció a prendre. No hi ha camí sense aquesta inclinació o força vital de l'ésser. No debades, a El costellam de la muntanya "alenar" és l'expressió anterior d'aquest desig: "som / allò que fou, allò que torna a ser". Expressió de la voluntat d'esdevenir en un context de destrucció i, alhora, d'esperança. Només retorna allò que vol. A parer meu, un dels versos més cabdals de la teva última poètica.
Abraçades, des de El Far.
"És el desig un continu discurs d'energia". El desig ens empeny, ens traça el camí. És el camí mateix. Observar la natura, en el seu drama despullat, i en el seu equilibri alhora, en la seua regeneració cíclica, em recorda la insignificança humana i em reconforta, tot alhora. La consciència que formem part d'aquest tot de destrucció i també d'esperança, com un d'aquells troncs descarnats dels pins, reconcilia amb la justícia universal. M'alegra molt que veges la transcendència d'aquest vers, i d'aquest poema. Gràcies per les teues paraules.
EliminaAbraçades cap al teu Far.
Per que el nombre de el costellam de la Muntanya?
ResponEliminaMirant aquells grans "esquelets" d'arbres morts escampats ací i allà de la muntanya, vaig pensar que eren com ossos, com costelles, encara que d'origen vegetal. Els poetes tenim de vegades aquestes "visions metafòriques" que després intentem traduir en paraules.
EliminaGràcies i salut.