«Serena barca», a El Punt-Avui

Per Jordi Solà Coll

Ressona encara en mi la veu de Maria Josep Escrivà recitant els últims versos del seu darrer llibre de poemes, Serena barca: «Tèbia és la pau dels cossos en silenci. / Tebi el silenci compartit dels feliços.» Un colofó d'aire hedonista a un itinerari que oscil·la entre el dolor i el gaudi, ítems poecràtics de l'autora saforenca. En aquest sentit, no puc evitar pensar en el fet consubstancial que emmarca tot aquest procés: la natura és el domini –recordem Flors a casa– on el desig evoca una dialèctica constant. Torna l'autora del Grau de Gandia, i ho fa amb un llenguatge subtil en l'expressió. 

Autora-bucanera-hostessa publicitària flanquejada per dos dels editors del Buc: a l'esquerra de la imatge, Pau Sanchis i Ferrer; a la dreta, Francesc Bononad.
La foto, de Júlia Llorca Tauste, correspon al llançament mundial de Serena barca, que va esdevenir a Gandia (la Safor), el dia 26 de febrer de 2016.
Com s'aprecia a la imatge, hi vàrem ser feliços.

Anem a pams. Perquè Maria Josep Escrivà sempre ha tingut com a norma un elevat grau de contenció poètic. A Serena barca, emperò, el llenguatge es destil·la fins al punt d'esdevenir immaterial: cada mot sembla trobar el seu lloc a la recerca d'una gestió precisa de la sintaxi creativa. L'esforç és ingent, sovint asimètric, en la seva voluntat de confirmar el postulat d'un minimalista com Mies van der Rohe: «Menys és més» tal com havia defensat l'arquitecte més homèric.

Agafem, per exemple, un poema com Mirall, que tot just comença: «Què mires que no em diga / la fonda pietat / en què t'empares?» Hi ha un clar afany d'anar a la recerca d'allò essencial a partir de l'economia de mitjans: la síntesi, com a eix vertebrador, es conjuga pertot Serena barca. Recordem Heidegger, en relació a Hölderlin: «La poesia, si essencial, es limita a donar testimoni de la perfecció que domina cada vegada el tot de tot allò que és.» El ser de la imatge reflectida és l'absència que Escrivà ens revela en la pregunta. I si bé el mirall és l'espai intangible on recrear-se especulant, la poeta delimita l'emoció a només tres versos. El confí, en matèria d'art, es projecta a l'infinit.

Un dels poemes del llibre.
En concret, el que dóna títol a la secció titulada «Lentes estalactites».
La foto està extreta del mur de Facebook de Begonya Pozo.

Sense caure en els postulats de l'experiència, l'autora saforenca s'endinsa en la seva casuística a fi d'universalitzar la seva poíèsis. El seu és un rigor formal heterodox que sorprendrà. I tanmateix, rica en matisos cromàtics, el jo poètic es mimetitza amb el territori: Escrivà es capbussa amb la mirada, és la poeta que mira el seu –nostre– país des de múltiples llindars: portes, finestres, balcons i, sobretot, la metàfora del camí, fins a atènyer a la certitud col·lectiva que «som / allò que fou, allò que torna a ser». La roda de la vida no deixa de girar.

Serena barca és un pas més en l'evolució d'una poeta essencial. Per exemple, quan no dubta a explorar l'Eros del llenguatge, al capdavall l'Eros del món. Funda la poesia llur arrel en la veritat i oscil·la, com ho fa Maria Josep Escrivà, en concloure un viatge per la mort i l'amor en un medi inestable. El llenguatge poètic no obliga però exigeix: cal, imperativament, explorar nous camins.

Infinitament agraïda al Jordi, per aquest article publicat a El Punt-Avui el proppassat 16 d'abril.