DISCULPEU LES MOLÈSTIES: ENS ESTAN ASSASSINANT

ELLA TÉ POR

Vora la dona jeu el seu home.
La dona té por
que de nou la mati.

—De debò que no em mataràs mai més?
—pregunta la dona.
—No et mataré —diu l’home.

Però ella té por
que de nou la mati.

Així, doncs, corre cap a la finestra i salta al carrer.
I ja s’ha salvat
jaient a l’empedrat.
Ara, ell no la matarà mai més.

Anna Świrszczyńska (Anna Swir) (*)
Traducció de Josep-Antoni Ysern i Lagarda

Autora del cartell: Maria Alcaraz Frasquet.
No deixeu de visitar la seua pàgina i veureu que fa molt de temps que Maria utilitza la seua obra per visibilitzar i denunciar molts tipus d'opressió, de coerció i de violències que la societat practica, amb intencions i objectius diversos, contra les dones. I fins a quin punt en som conscients?

A Maria Alcaraz Frasquet i a mi, a banda de complicitats artístiques i literàries molt boniques, ens uneix, ara mateix, un sentiment molt potent: estem escandalitzades davant d'aquesta onada de terrorisme feminicida que, d'altra banda, sembla que continua assimilant-se, pels mitjans i per la societat en general, com si estiguérem davant de notícies sensacionalistes de successos, fruit d'arravataments passionals o, pitjor encara, de petits problemes enquadrats en l'esfera domèstica, i per tant, en la vida íntima i inabordable de les persones. No vull fer cap míting ací, ni repetir xifres ni estadístiques que ens passen per davant com si foren esbarts d'ocells fugint d'una tempesta. Podeu acudir a la pàgina Feminicidio.net, més que recomanable, si us en voleu posar al dia. Només, un favor: imagineu-vos-les totes juntes, les 65 dones assassinades que sumem ja en el que portem d'any, esteses una al costat d'una altra, en un d'aquells poliesportius que fan de tanatoris improvisats quan hi ha una catàstrofe col·lectiva a gran escala. A gran escala, eh? No com aquests casos puntuals i aïllats de les seixanta-cinc assassinades per parelles o exparelles. Només aquestes, que les violades, les prostitutes agredides, els familiars, amics, testimonis que resulten ferits o morts no hi compten, tampoc. Ara que estem en campanya preelectoral, i a pesar, fins i tot, de la feliç beatitud estival, m'ha paregut sentir, per part dels nostres representants polítics, que volen fer un «gran pacto de Estado» (sí, home...!) «para combatir esta lacra». No està gens malament eh? Tenint en compte que, en els deu últims anys de «lacra» hem perdut pel camí 700 dones, i que, per exemple, sembla que en l'últim any hem conviscut, conciutadans i conciutadanes, amb 16.207 monstres amb aparença humana condemnats en ferm per delictes de maltractament contra dones... Ei..., un «gran pacto de Estado», abans d'arribar al miler de mortes... No em direu que no és una bona idea! 

Una altra composició de Maria Alcaraz Frasquet, feta a propòsit per a aquesta entrada on teníem ganes de cridar. I cridar és un dret que no ens pot llevar ningú.
Almenys això: el poder rabiós del crit.

Doncs sí, estimades i estimats amics: seixanta-cinc dones assassinades per les seues parelles o exparelles, fins a l'agost de 2015. Jo ja no diria que per la seua —nostra— condició de dona. Crec que és per la condició de cosa posseïda. La nostra societat ens hi ha empès, a fer-nos creure que les dones som objectes bonics i ben fets de desig. Coses, trastos que es posseeixen; d'un i per sempre i de ningú més. Les dones —disculpeu-me; així ho pense— no sempre en som conscients, i acceptem de grat i ens sentim afalagades quan un home ens considera objectes (objectes!) de desig, que actua per nosaltres, que pensa per nosaltres, que viu i mor (i mata) per nosaltres, i només per nosaltres. Quantes en són conscients i poden reaccionar a temps? Dintre d'aquesta estadística tan rigorosa —assassinades només per parelles o exparelles— no entraria la pobra dona del poema de Swir, que acaba llançant-se finestra avall, pobra i digna dona suïcidada, per evitar que el seu assassí l'assassine.

Què en dieu? No creieu que el tema és suficientment bèstia com per a posar en marxa, per la via d'urgència i d'excepció, un pla integral per combatre, i sobretot per prevenir, aquesta monstruositat? I una altra: no és hora ja que ens considerem, totes i tots, còmplices i consentidors d'aquesta inoperància institucional? I disculpeu la impertinència, eh? Però és que ens estan assassinant. Si voleu saber-ho, que hi haja un atemptat terrorista contra un avió, amb el mateix nombre de víctimes, i ja veureu quant de temps tarden a activar els més sofisticats i paranoics dispositius de seguretat en tots els aeroports del món mundial. Del món civilitzat, almenys.

(*) Anna Swir (Varsòvia, 1909-Cracòvia,1984) va debutar amb el poemari Wiersze i prozy (Poemes i proses) el 1936. Es pot considerar que amb Liryki zebrane (Poemes reunits) (1958) inicia el nou camí de la seva creació poètica, confirmat amb Czarne słowa (Mots negres) (1967) —poesia de temàtica africana—. La seva poesia es caracteritza per la senzillesa de recursos i per l’atenció vers els punts més dolorosos de l’existència humana. Uns altres títols seus són Budowałam barykadę (De quan vaig construir una barricada) (1974) Jestem baba (Una dona de cap a peus) (1972) i Szczęśliwajak psi ogon (Feliç com la cua d’un gos) (1978), de marcat to feminista. Pòstumament, aparegué Cierpienie i radość (Patiment i joia) (1985). 

La II Guerra. Heus ací l'experiència vital i històrica que més va marcar la nostra escriptora. Al fet de la guerra en si cal afegir-hi l'experiència, viscuda a fons, de la sublevació de Varsòvia de l'agost del 1944 contra els invasors nazis. Durant l'ocupació, Anna Świrszczyńska tenia diverses feines i fins i tot es mantenia activa en la vida cultural clandestina. En esclatar l'alçament contra l'ocupant, treballa com a infermera en un hospital sense aigua ni medecines. Un lloc que li permet un contacte directe amb el sofriment, la desesperació i la mort. És en aquesta època quan Anna Świrszczyńska esdevé Świr, que és el renom que es posa per a viure en l'àmbit de la resistència. Un renom ple d'ironia, perquè juga, d'una banda, amb part del seu cognom i, de l'altra, amb un doble significat: świr és la piuladissa dels ocells, però també és un terme col·loquial per a referir-se al «sonat», al «guillat». Aquest malnom, simplifcat en Swir, ha servit per a donar a conèixer la seva poesia en l'àmbit anglosaxó, mercès a la intervenció d'un gran valedor d'Anna Świrszczyńska: l'assagista, poeta i pensador Czesław Miłosz. Així, doncs, si no voleu turmentar la llengua amb les sibil·lants i palatals poloneses, podeu dir-ne «Anna Swir», que ella ja hi va donar el vistiplau.

Extret de la «Nota del traductor» d'Una dona de cap a peus, col·lecció «Razef» de poesia, Edicions 96, 2015.


ADDENDA (18 de setembre de 2015)

El dia 13 es va difondre a Youtube un vídeo titulat No és amor, produït des de Castelló de la Ribera (Mel Media) per Marta Grimaltos Soler, i amb imatge i so de Maria Estrada. La lletra és de Josep Nadal, i els protagonistes, gent del poble. Homes i dones del carrer, que no obeeixen a cap prototipus de bellesa publicitària, i que hi donen la cara en condició de «Persones construint contra la nit / relacions des del respecte.» El vídeo participa en un programa europeu de conscienciació contra la violència de gènere, amb un missatge senzill i rotund: «L'amor amb violència no és amor.» Cinc dies després del llançament s'ha reproduït més de 4.500 vegades. Un alè d'esperança que ens serveix com a bell colofó d'aquesta entrada dolorosa. Moltíssimes gràcies a totes les persones que l'heu fet possible, i molta sort.