«EL POU, L'ORIGEN»: POEMA DEDICAT A LA MEUA MARE

Tant ma mare com jo som marçals. Vull dir —a banda, en el meu cas, d'admiracions literàries associades a una altra Marçal— que les dues som nascudes en el mes de març. Ella, la meua mare, em porta, d'avantatge de vida, just vint-i-cinc anys menys una setmana.

Pepita Vidal Chova.
Foto de Dolors Pedrós i Company. Gandia, novembre de 2014.

Crec que ens assemblem molt de caràcter, i compartim algunes coincidències inquietants, a la manera d'aquelles germanes bessones que agafen les mateixes malalties o s'entristeixen, cadascuna des de sa casa, pels mateixos motius. Per exemple: la meua mare ha patit migranyes fortíssimes al llarg de tota la seua vida fèrtil; jo les vaig començar a patir després de prendre la primera comunió (és només una coincidència biogràfica; no hi ha segones intencions en la dada). O a mi em fa mal una cama, l'esquerra, per exemple, i als pocs dies, a ella, també li fa mal la cama esquerra.

La meua mare és sàvia. 
Destria, entre milers, la taronja més dolça
i ens l’ofereix, penyora d’amor, com un planeta
madur entre les mans. Desulla tomaqueres,
precisa, diligent com va pujar els fills,
i s’ha llegit pocs llibres, però llig
d'una hora lluny el cor de les persones. 

Amb Salvador Fort, més conegut al Grau com a Buixarreta, disfressats amb motiu de les tradicionals Festes de la Santa Creu, que es van recuperar al carrer Molí de Santa Maria a principis dels anys 50.
Calculem que la foto pot ser de meitat dels anys 90.
Ma mare és la que no porta trenes.

No va tenir ocasió d'estudiar. Va anar, com en deien aleshores «a costura», amb donya Rosita, que la va ensenyar a llegir i a escriure; en castellà, per descomptat. Però mai de la vida no ens ha deixat cap noteta que no estiga escrita en la llengua en què la van educar els seus pares, i en què ella ens ha educat, els tres germans (dues germanes i un germà): «estic en el bancal», o «apaga el foc a la una». És molt més forta d'ànim que jo. Té recursos per a sobreposar-se amb integritat als colps amb què la vida l'ha trasbalsada, i optimisme i confiança suficients per a encarar-se a les dificultats sense donar-se per vençuda abans d'hora.

Lliri blau (Iris germanica) fotografiat avui mateix, 13 d'abril de 2015, al trosset de terra on ma mare es planta les seues flors preferides. Just el dia que fa 32 anys que va morir Mercè Rodoreda, escriptora:
la més il·lustre admiradora de flors que conec.

De ma mare he heretat, a banda de les migranyes, la capacitat de meravellar-me davant de les coses més senzilles; una creativitat innata (és aficionada a l'art de fer betlems des que era una xiqueta); i un profund i imprescindible amor per les flors i per qualsevol ésser del regne vegetal. Un correlat de vida sense el qual tant ella com jo seríem més pobres.

Portadora de vida, com diu el seu llinatge.
Tossuda com les mules. Geganta de vuit pams
i escaig. De sobres gran per preguntar-se quin
misteri fa esclatar un gladiol; què espenta
el sol cada matí fins al cap del carrer.
N’acaba donant gràcies al déu que porta al pit
com si hi covara un ram de caderneres. Sap
com fer brollar un pou al centre d’un bancal,
que tot és qüestió de foradar ben fondo.

I vet ací —«què et sembla...!»— que al cap de quatre dies
li vessa la marjal a sota els peus contents. 

La meua àvia era Xarrala, i ma mare és Xarrala. Parla per plaer abans que per necessitat. No debades ma mare forma part d'aquella generació sense recursos acadèmics que s'admira davant de les persones que dominen l'oratòria. «Saber parlar» és per a ella un do i un mèrit important per a guanyar-se el respecte dels altres. Cada vegada que ho pense em vénen al cap exemples vergonyosos de polítics que justament exhibeixen la seua barroeria verbal com a marca d'una determinada manera de ser davant de la societat. Jo m'emocione encara, quan a ma casa sent exclamar allò de «dóna gust sentir-lo [o sentir-la] parlar».

Xarrala de malnom, fins i tot sense veu
conversa amb els seus morts. Consol reparador
quan els vius no l’escolten: «Què faig, què no faig
i tingueu pietat de nosaltres». Així
he comprès que existeixen tants cels com tants pesars
hi ha que els necessiten [...]. 

Ma mare no sap de literatura, i menys encara de filologies, però té prou intel·ligència per a escoltar la gent que en sap. Una vegada em va contar que va entrar en una tenda de pintures, al Grau de Gandia, on ja havia anat un parell de vegades el mateix dia, i en la segona ocasió va saludar dient «ja estic ací una altra vegada». El venedor va tenir la gosadia de teoritzar amb ella: «vostè no és d'ací...». I ella: «jo, del Grau, de tota la vida!». El venedor de pintures li va fer saber que això de «vegada» ho diuen els catalans, i ma mare, Pepita Vidal, va resoldre la confusió lingüística de manera rotunda: «mire, la meua filla és filòloga, i m'ha explicat que valencià i català són el mateix, i jo faig cas de la meua filla, que sap més que jo». Assegura ma mare que l'home se'n va convèncer a l'instant sense cap sufocació.

L'estiu passat vaig escriure un poema on ma mare és el tema i l'incentiu. A casa havíem tingut un drama familiar, però, com sempre, ella va saber crear-se la il·lusió que necessitava per a reprendre el camí de la vida —la seua i la dels seus—, amb tenacitat i amb forces noves, sempre agraïda amb el seu déu primordial. I es va fer excavar un pou d'aigua fresca, al bancal. Quan vaig considerar que li'l podia ensenyar, el poema, li vaig demanar que s'asseguera al meu costat, i li'l vaig recitar en veu alta. Em va escoltar, atenta i meravellada, com sempre que algun esdeveniment li toca el cor. Va callar durant uns segons. Va somriure mirant-me fit a fit, i després va dir: «Preciós. Ara..., com el que li vas escriure a ton pare, no!»

[...] No ens escalfa igual fe, 
ni ens cal, si compartim melic des de l’inici:
l’amarra d’un budell, quan jo vaig ser 
apèndix i ella va ser pou, origen 
mare de vitalícia fortuna.

Hi estic bastant d'acord. I és que el motiu d'inspiració és molt més potent que el meu magre potencial poètic. Siga com siga, així ha quedat, tot complet, «El pou, l'origen». Dedicat a Pepita Vidal Chova, la meua mare.  

 
EL POU. L’ORIGEN

La meua mare és sàvia.
destria, entre milers, la taronja més dolça
i ens l’ofereix, penyora d’amor, com un planeta
madur entre les mans. Desulla tomaqueres,
precisa, diligent com va pujar els fills,
i s’ha llegit pocs llibres, però llig
d'una hora lluny el cor de les persones.

Portadora de vida, com diu el seu llinatge.
Tossuda com les mules. Geganta de vuit pams
i escaig. De sobres gran per preguntar-se quin
misteri fa esclatar un gladiol, què espenta
el sol cada matí fins al cap del carrer.
N’acaba donant gràcies al déu que porta al pit
com si hi covara un ram de caderneres. Sap
com fer brollar un pou al centre d’un bancal,
que tot és qüestió de foradar ben fondo.
I vet ací —«què et sembla...!»— que al cap de quatre dies
li vessa la marjal a sota els peus contents.

Xarrala de malnom, fins i tot sense veu
conversa amb els seus morts. Consol reparador
quan els vius no l’escolten: «Què faig i què no faig
i tingueu pietat de nosaltres». Així
he comprès que existeixen tants cels com tants pesars
hi ha que els necessiten. No ens escalfa igual fe, 
ni ens cal, si compartim melic des de l’inici:

l’amarra d’un budell, quan jo vaig ser 
apèndix i ella va ser pou, origen 
mare de vitalícia fortuna. 

La Drova-Barx (la Safor), agost de 2014

I FAREM SONAR TREBANELLES...

He estat uns dies voltant per la Vall d'Albaida, acompanyada de bona i estimada gent. Hi vaig voler anar captivada per una paraula.

A la foto de dalt, a punt de començar la processó del Silenci. Una desfilada de dol que té lloc la mitjanit de Dijous Sant i que parteix d'aquesta porta lateral de l'església de Santa Maria d'Ontinyent. El Macip de la Soledat (Sergi Gómez i Soler) està a punt de fer-hi els tres colps amb la maça de carrasca, després dels quals s'obrirà la porta per on apareixeran el Crist de la Misericòrdia i la Mare de Déu de la Soledat. Els detalls d'aquest ritual de summa i impactant austeritat, i el protocol d'actuació processional es poden llegir ací.

 

La imatge de la Soledat és obra de l'escultor valencià Marià Benlliure. Em va agradar la seua senzillesa i el tractament més humà que diví d'una mare de Déu despullada d'ornamentació que fa l'efecte d'estar caminant, juntament amb els fidels que l'acompanyen al seu pas. 

Des d'aquest enllaç de Youtube es pot sentir un vol de trebanelles des del campanar de sant Francesc (07:47 min). Vídeo penjat per la Colla de Campaners d'Ontinyent.

Deia que hi vaig voler anar captivada per una paraula: «trebanelles». El culpable fou un vers de l'omnipresent, des de la llunyania xilena, Moisès Llopis i Alarcon: «Cremava el reixiu a la gola. I farem sonar trebanelles...» (Vidre d'estam, 2014). Ara sé que «trebanelles» és el nom amb què es coneixen la «matraca» a Ontinyent: una gran caixa de ressonància feta amb fusta i amb forma de creu grega. Emet un so sec colpejat pels seus dotze carraus o martells. Substitueix les campanes quan es declara un dol oficial. Realitza el dejuni de les campanes substituint-les a la celebració de la passió en Setmana Santa des del glòria de Dijous Sant fins al Glòria de Resurrecció. Aquest repic apagat, juntament amb el dels tambors sords que obrin i tanquen la desfilada processional, foren la banda sonora de la nit de Dijous Sant. Aquell so de desfilada mortuòria recorrent els carreronets costeruts, il·luminats només pel pas de torxes tremoloses, posava els pèls de punta. No cal ser creient per a esborronar-se davant d'una manifestació tan summament sòbria del dol.

Campanes mudes al Campanar de la Vila de l'església de santa Maria. En senyal de dol es llancen les cordes fora i entren les trebanelles en acció, amb aquell «so sec i amarg», com l'han definit els propis campaners, que sona durant tot el tridu pasqual. Sergi ens les va presentar: «la que està dreta és la Puríssima; la que està cap per avall és la Petra».

Molt a prop de Santa Maria, al Palau de la Duquessa d'Almodóvar, també conegut com Palau de la Vila, es guarden els Gegants i Cabets. Els gegants representen les tres cultures que convisqueren a la ciutat durant l'edat mitjana. Aquests dos de la foto inferior són el Rei Jueu i la Reina Jueva. Tots són obra de Jordi Arrué i, segons el nostre guia-amic, prengué el seu propi rostre com a model per a representar el d'aquest rei —ben guapo, no?—. L'artista ontinyentí va morir l'any 2011.

I encara més enllà de dols i de tenebres, la Vall era una festa per als sentits. La vida sempre guanya la partida.

Un colom s'aboca des d'una finestra-cova del paratge ontinyentí del Pou Clar. Tot al seu voltant resplendia la natura en plena efervescència primaveral.

 

Flor d'estepa, superfotografiada durant aquests dies d'abril, però és que són flors tan fràgils i senzilles com atractives per a l'ull de la càmera.
Els pètals semblaven haver caigut a propòsit per a fer-hi bonic.

Que ningú espere trobar a la Vall d'Albaida un paisatge exuberant. Serenitat, amplitud, diversitat, i un sentiment sa de comarca que hi perdura, crec; això sí.

Vinyes a les Terres dels Alforins, encara sense rebrotar en aquest altiplà de l'interior valencià.

I això és un monument vegetal: un ginebre milenari. La criatura de davant és el meu nebot Joan. Un company deliciós en aquest viatget.

Flors de vinca, també coneguda com a «flor de la salpassa», perquè era present en un ritual que es deia de la mateixa manera, que se celebrava tradicionalment el dimecres sant i anava associat a la imminent mort de Jesucrist. L'investigador i divulgador de la natura, Daniel Climent i Giner, l'explica així en un article interessantíssim de la revista Mètode: «El dimecres sant, el rector de la parròquia passava per les cases del poble i les aspergia amb aigua beneïda, mitjançant un hisop o salpasser (fisalpassa). Al sacerdot se’l rebia amb la taula principal ornada amb les millors estovalles i amb una ofrena d’ous, sal, i flors de vinca (la flor de la salpassa). Era això un simulacre de l’acomiadament de Jesús (simbòlicament representat pel rector), abans de la seua crucifixió, l’endemà, Dijous Sant? En qualsevol cas, no deixa de ser colpidor el paral·lelisme amb els rituals medievals d’acomiadament dels condemnats a mort.»

Si hi ha una estampa que simbolitza el goig en tot aquest recorregut d'imatges i de paraules és aquesta: Joan en ascensió vertical per aquest carrer (carreriu) de l'Embós, de Bocairent. Cada vegada que hi torne me'l trobe més bonic, aquest poble en contínua recuperació encarat a l'estimadíssima serra de Mariola.

Al Pou Clar, d'Ontinyent, ens remullàrem els peus, en una bella vesprada que encara no era pasqüera, però que ens va alegrar com si ho haguera sigut.

I per acabar, és de justícia agrair la companyia i les atencions del nostre amfitrió, macip treballador en favor de la recuperació de les tradicions populars valencianes, especialment de la Vall d'Albaida, en Sergi Gómez i Soler, de can Carrasca, per haver-nos ensenyat alguns dels raconets més encantadors d'aquelles terres blanques, i amples, i serenes. 

Fustam sec fet rebrot tendre,
renadiu, font i xiprer.
Del clar cel, estel primer,
bell espill que no es pot fendre.
Ets vial que cal reprendre
i és tota nostra alegria
que la teua Soledat
siga nostra companyia.

Goigs en llaor de la Mare de Déu en la seua Soledat d'Ontinyent [fragment].
Que li dedica la seua lloable Confraria en els 400 anys de la fundació.
Exvot: Sergi Gómez i Soler.