DONES COM JO: LA VISITA A CA L'ARTISTA FALLER

No sóc persona que es caracteritze per tenir ni poc ni gens esperit faller, ni ho he dissimulat mai. Però això no significa que no reconega la importància que les festes de les Falles juguen —i encara més, podrien jugar— com a fenomen de cohesió social, de mobilització, de conscienciació col·lectiva a favor de la democratització de la cultura, de la dignificació de la llengua, de la convivència social, i un grapat d'etcèteres que, ara mateix continuen sent, al meu parer, assignatures pendents dintre del món faller.

Pel que fa a allò que entenem com a «lletres falleres», especialment a la comarca de la Safor, que és la que jo conec més de prop, anem de grata sorpresa en grata sorpresa. Els anomenats en argot faller «llibrets» de falla —a pesar que alguns ja sobrepassen les 200 pàgines!— són cada vegada més dignes, més moderns, més interessants pel que fa a continguts, i guanyen qualitat visual i literària d'exercici en exercici. Enguany, per exemple, he tingut l'oportunitat de conèixer el bon saber fer d'una falla més bé modesta d'Oliva, la del barri sant Francesc, que, de la mà d'Enric Escrivà, un jove convençut i rigorós que s'encarrega de la gestió, la coordinació i el disseny del llibre, em va demanar col·laboració per a una publicació que volia que es diguera Dones com jo —on el «jo» és la pròpia falla, la creació artística en femení—. No vaig poder ni saber dir-li que no (ni a Rosanna Torres, que ens havia posat en contacte). El seu entusiasme, i sobretot el concepte temàtic del llibre em van seduir des del primer moment.

Portada del llibre Dones com jo. L'autora, com també d'unes altres il·lustracions
interiors, és Paz García.

Els vaig proposar que férem un treball col·lectiu, ben poc convencional, que poguera suplir les funcions de la tradicional «explicació» de falla: una espècie de (pseudo)explicació dividida en temes de caràcter faller, sempre enfocats des de la mirada d'una dona protagonista, que aniria completant un mosaic literari, on cada text funcionaria a manera d'escenes del monument faller. Sense deixar de banda el caràcter de crítica, de denúncia, de revisió, d'humor que són els motius fundacionals del món de les Falles. I així, aquesta explicació poc a l'ús ha sigut possible gràcies a les aportacions literàries d'Àngela Guixot, d'Isabel Canet Ferrer, de Julia Rodríguez Martínez, d'Àngels Moreno, d'Encarna Sant-Celoni Verger, i de Joaquina Barba, que és autora del text «L'ofici de ser jo», que descriu el monument dedicat a la gent més menuda de la falla. Júlia Llorca és la responsable d'unes fotografies magnífiques que han sabut captar uns ninots encara en procés de construcció. Unes imatges magníficament acordades amb la idea de qüestionar estereotips, d'ensenyar altres mirades poc usuals, de replantejar, també des de la fotografia, els cànons esperables de l'estètica dels monuments.

Avui, 8 de març, Dia Internacional de les Dones, s'ha presentat a Oliva aquest llibret que, a manera de descàrrec introductori, aclareix: 

«Dona és la falla i per tant dona sóc. Dona és una publicació que conté les invencions, clixés, imatges, metàfores, crítiques, poemes, tràngols descriptius i tot allò que naix, creix i viu al meu voltant. Dones seran les seues protagonistes, Dones com jo. Dones que regnen i governen dintre d'una comissió que aspira a trencar els models fallers preestablerts i encarar el futur amb igualtat.

»Dones de lletres, d'arts i de l'ensenyança se sumen a una edició que pretén el compromís de la dona en tots els aspectes d ela festa, des del respecrte mostrat i exigit.» 

Un moment de la presentació de Dones com jo, a Oliva.
D'esquerra a dreta: Àngela Guixot, Imma Ibiza (autora de les fotografies del monogràfic), Isabel Canet, Enric Escrivà, Vicenta Llorca, Paz García,
Maria Josep Escrivà. Foto: Júlia Llorca.

Un dia de principis de gener vàrem anar a visitar el taller de l'artista faller que s'ha encarregat aquest anys d'elaborar la Falla del barri sant Francesc d'Oliva. Josep Sanchis es diu. Hi érem Enric Escrivà, Júlia Llorca, Àngela Guixot i jo mateixa. Allà vaig viure una espècie de xoc i alhora de revelació que, des de la més pura metàfora grotesca del cartó-pedra que representen els ninots de falla, il·lustrava a la perfecció quina és la visió i el tractament de les dones —en general, en una falla de pressupost mitjà, de comarca— que predomina dintre d'aquest àmbit. Com a resultat d'aquella experiència il·luminadora vaig escriure el text que transcric a continuació, i que forma part de la (pseudo)explicació del llibre Dones com jo.

LA VISITA A CA L'ARTISTA FALLER

Marie France té quaranta-set anys i, com el seu nom indica, és francesa. Un mes de juliol, de ja en fa més de vint, va estiuejar a Oliva i hi va conèixer Quina que, a més d’escriptora, és una dona amable, preocupada per la nostra escola en valencià i per la nostra llengua. 

Un matí de molta xafogor, Marie France va voler buscar la frescoreta de la biblioteca de l’Envic, i aprofitar per conèixer alguna autora, o algun autor, oliver, que n’hi ha, i de bons, perquè Marie France havia après Llengua i literatura catalanes en una universitat francesa, i havia arribat a llegir la novel·lista Mercè Rodoreda, i Enric Valor, i fins i tot un llibre de la poeta Àngels Gregori que un dia li va enviar Quina —Quina Barba, l’escriptora, ja sabeu...—, per correu, com a regal d’aniversari.

—Peggg favog, senyoga, em podria dig com aguibag a la biblioteca de l’Envic? —Marie France parlava valencià amb aquell inconfusible accent francès. Tot coherent.

—Ui, quina casualitat! Jo també hi vaig. Si vol, l’acompanye.

I aleshores no ho sabien, però la francesa i Quina Barba, que aquell matí de juliol feia una animació lectora a la biblioteca de l’Envic, hi varen iniciar una amistat que va durar anys i panys.

Marie France coneix les falles, i coneix els llibrets de falla, sobretot aquells elaborats amb gust, i coneix les revetles, i les paelles i la xocolatà també, i la cremà on tot allò, bo i dolent, acaba convertit en un no-res de cendres, i tornem a començar... I sobretot coneix les mascletades, que el primer dia que en va presenciar una es va fer tota tremolosa, de la impressió... Però no coneixia el taller d’un artista faller. No n’havia vist mai cap per dins. La factoria d’aquells ninots de colors vius i cossos caricaturescos el destí dels quals és ser pastura de les flames; combustible per al foc depurador. El foc que, a ella, tant l’ha feta gaudir en aquesta vida.

—Acompanya’m a visitag el talleg d’un agtista...

Els seus desitjos són ordres per a l’amiga Quina. Al cap i a la fi, ella és qui la va introduir en el món del foc i de la pólvora. 

—Ui...! Que no fa cap home nuet, vostè...? Tot són dones mamelludes? —això li ha eixit del cor i en perfecte valencià, a la Marie France, sense cap paraula que delate la seua procedència gal·la. La companya, Quina, intenta assuavir la incomoditat.

—La meua amiga està fent un treball sobre les festes falleres al País Valencià. En concret, sobre el tractament de les dones als monuments fallers. Li he explicat que, a la falleta infantil de Sant Francesc d’Oliva, enguany parlem de dones jutgesses, veterinàries, astronautes, pastisseres...

—Això, això, pastisseres... De dones amb davantal i bunyoleres n’hem fet algun, de ninot, però, de dones astronautes, no ens n’han demanat mai, eh?, ha ha ha... I nosaltres fem el que el client ens demana, com vostès podran comprendre. Li agraden, a vostè, els bunyols... —encarant-se a la francesa.

—Sí, i tant!: de cagabassa...! 

Ha dit «de cagabassa» acompanyant-se d’un cert somriure histriònic, a imitació d’un ninot emblanquinat només, que té tot l’aspecte d’esdevenir, en un futur pròxim, polític.

Marie France i Quina s’ho miren tot amb les celles arrufades, acompanyades per l’artista, entre embalums embolicats amb plàstics, figures manques, i de vegades coixes també, perquè no els ha arribat encara la fase de ser dotades d’extremitats. Entre la pols i els cossos mutilats i les ganyotes descolorides, tot allò té un aire truculent, més semblant a un escorxador de cartó pedra que no a una factoria fallera. Es detenen a observar de prop un ninot en actitud d’apagafocs:

—I bombegues? No ha ideat mai vostè cap dona bombeggga?

Júlia Llorca és l'autora de les fotos que acompanyen la (pseudo)explicació
col·lectiva de la falla. En aquest cas, el ninot d'una fallera, encara per acabar de polir i de pintar, duu rubricada al pit la firma de l'artista faller; i en una mà,
un dels estris dels treballadors del taller.

I la Quina, que contempla des d’una certa distància altres fragments humans de falla, amb dos ulls com a dos plats, allarga la pregunta, de tirereta:

—Ni-músiques-ni-polítiques-ni-dones-astronautes-ni-jutgesses-ni-veterinàries-ni-dones-sense-totes-eixes-mamelles...!? —això ha sigut un udol, més que una pregunta, que l’escriptora ha llançat amb el cap dirigit cap al sostre i les dues mans protegint-se els pits, a manera d’escuts contra aquests pobres ninots condemnats a ser homes any rere any.

—No tenim motles de tot això per a dones, senyores meues! Si no me’ls demanen, jo no en tinc cap culpa. Tenim una bruixa, això sí, amb granera voladora i tot... A França podran ser molt modernes, però ací, a la Safor, els fallers..., i les falleres... —amb sorna— no es calfen tant el cap: un músic, un bomber, una dona mamelluda, un polític malcarat, un artista —s’assenyala ell mateix amb els dos índexs de les mans—, i poc més... A vore, vostè, a què es dedica vostè, a part de buscar fantasmes amb arracades?

Les dues dones es miren, amb una d’aquelles mirades còmplices que només saben entendre amigues de mitja vida:

—Jo, senyog agtista...? Jo sóc pigotècnica, de les dels castells de cologs i de les mascletades. Vostè no pot feg-se una idea de què se sent quan des de dalt del balcó de l’ajuntament, un falleg ben templat, amb els ulls entelats per l’emoció, et miggga i declama de caggga a la multitud allò de...:

—Senyoga pigotècnica: pot vosté començagggg... la mascletà! —Marie France ha pronunciat la frase amb el braç dret apuntat cap endavant i un posat estàtic de solemne satisfacció; model humà per a un ninot futur que podria representar el somni d’alguna dona—. Vostè no en té ni idea, ni jo tampoc. Pegggo... algun dia, senyog agtista..., algun dia..., passagà!

La factoria fallera s’ha quedat silenciosa. Fa deu minuts que el personal ha plegat per anar a dinar. Només se senten, fora, uns trons que reboten contra l’estructura metàl·lica del taller. Uns trons que anuncien tempesta que puja per llevant, poderosa, de pluja fecunda, que s’hi acosta...