MONTITXELVO DEL POETA JOAN CLIMENT

Dir Montitxelvo, almenys per a les persones amb sensibilitats literàries que habitem les comarques centrals valencianes, és dir Joan Climent, que hi va nàixer, un 14 de setembre de l'any 1918. Bellament escrit per Ignasi Mora, perquè coneix bé aquesta comarca interior on proliferen les vinyes: «per les dates podem suposar que la casa i el poble feien olor de verema.»

Una vista del petit poble de Montitxelvo (700 hab., aproximadament),
a la Vall d'Albaida del País Valencià.

Diumenge passat hi vaig passejar, amb l'incentiu de conèixer un Sender Local batejat i senyalitzat com la «Ruta de l'aigua». De l'aigua a pesar del secà de la comarca, i de la maleïda sequera que ens acompanya des de fa mesos. M'hi vaig trobar un racó de món humil, ple d'harmonia, amb gran diversitat de paisatge en només 5 km circulars, ric en motius i en elements hidrogràfics, que això és el que pretén mostrar aquell recorregut. I, clar, fou impossible no tenir present, des de l'eco dels seus versos, l'escriptor, l'amic, l'home que s'estimava profundament la seua terra, el poeta Joan Climent.

Ahir vaig trepitjar-te i evocar-te

Montitxervo del meu infantil cérvol,

llegenda dibuixant els garrofers,

oliveres, coloms, senders, muntanyes.

Tossal i cim. A sota vall i riu.

Joan Climent: fragment de «Poema essencial», dins d'Els colors de l'arc iris (2001).

Potser estic equivocada, i sóc massa severa en les meues conclusions, però cada vegada que camine el país torne a convèncer-me que una terra és una llengua i els habitadors que la fan seua des de les paraules, i els escriptors i les escriptores que la canten i la ploren. I diumenge passat, a mesura que vorejava el barranc del Planet i que travessava el camí vell d'Aielo de Rugat, i a mesura que hi anaven apareixent aquells noms amb tanta força i amb tanta coherència enclavats al seu lloc (font de Ferri, bassa del Sastre, molí de Micairent, riurau de Mahiques, alcavor de Remigio...), m'hi reafirmava, que una terra és una llengua, i aquesta certesa l'absorbia a través de tots els sentits corporals.

És la pausa un color
que inunda els cinc sentits
intentant una sort
de mística impossible.*

*Tots els versos que apareixen a peu de foto a partir d'ací estan extrets del llibre Dic que tot es queda sempre (Poemes inèdits de Joan Climent), que va publicar el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals (CEIC) Alfons el Vell de Gandia, amb motiu de la celebració del IX Homenatge a la Paraula, el 2005, just un any després de la mort de l'escriptor homenatjat. 

Per això, en un moment del matí, hi va haver una anècdota dissonant que em va fer plantar les orelles primer, i riure-me'n, després, durant una bona estona, cada vegada que l'escena em venia al cap.

A l'altura de la bassa del Sastre arriben tres cotxes; hi aparquen. En descendeix una bona colla de personal. Criatures i homes i dones joves. Elles, amb sabata de taló alt. S'ha acabat el silenci. S'endinsen cap al barranquet que duu a la font de Ferri, i hi fan fotos amb els aparells telefònics. «Para que vean que también hacemos montañismo» —es justifica una a riallades, amb el braç dret estirat a l'altura del pit, per captar la instantània bucòlica.

Pujant a l'arbre vell
fins doblegar la rama
que lentament em deixe
sobre la terra plana
és anar i tornar
i referir la farsa
del temps que ja ha passat
passat sense importància.

Els passem de llarg. Però de sobte arribem a un tram amb un desnivell pronunciat i descobrim que allà dalt s'han enfilat uns nens, massa amunt, i la presumpta mare, i les sabates de taló, intentant rescatar-ne un a quatre grapes: «Ánchel [s'ha de dir així, en l'idiolecte absurd d'algú que procedeix, segur, d'una capital(eta) pròxima], Ánchel, baja de ahí, que te vas a caer...! Por ahí no, por allá, que te vas a matar...». Només a un metre de distància, la sendeta ben traçada se'ls mira de reüll. Jo diria que sí: que una terra és una llengua. I viceversa també.

Sóc pausa de natura.

[...] com ahir, despús-ahir,
com sempre, com la mirada
del barranc, de la muntanya
 del firmament i de l'alba.
Ja saps, doncs, on es recita
l'humil poema de l'aigua.

Lloàvem pastorals de senda,
de calmes i tempestes i de brisa
idèntica a les brises
que abans i abans d'abans
alimentaven mites.

Aquest camí no porta
a cap miracle verd
més bé duu a les dormides
imatges dels silencis.

L'últim dia de desembre de 2004 va morir Joan Climent. Uns mesos després vaig acabar un poema dedicat a la seua memòria. Els versos finals fan referència a uns altres de l'amic desaparegut que diuen: «Les roses color d'abril / són roses d'adolescència.» A la seua memòria està dedicat.


DIC QUE TOT ES QUEDA SEMPRE

Tot comença en un punt indefinit
a l’horitzó: el reflex d’algun cristall,
una ullada de sol emperesida,
o un tul evanescent que naix de núvia
i seccionant la vall marina avança.
Cada dia, a les onze vint-i-cinc,
una quilla lluent recorre el meu balcó,
un camí virtuós on la llum es ressaga,
fortuna viatgera abillada de blanc.

El regall de bromera, solc de sal
evanescent, rubrica un matí nou.
Regrés de les esferes, a les onze
vint-i-cinc dels primers dies d’abril
que tu ja no coneixes.

Flors a casa, 2007.

Som a l'instant on som.
O creiem que som.