MONTITXELVO DEL POETA JOAN CLIMENT

Dir Montitxelvo, almenys per a les persones amb sensibilitats literàries que habitem les comarques centrals valencianes, és dir Joan Climent, que hi va nàixer, un 14 de setembre de l'any 1918. Bellament escrit per Ignasi Mora, perquè coneix bé aquesta comarca interior on proliferen les vinyes: «per les dates podem suposar que la casa i el poble feien olor de verema.»

Una vista del petit poble de Montitxelvo (700 hab., aproximadament),
a la Vall d'Albaida del País Valencià.

Diumenge passat hi vaig passejar, amb l'incentiu de conèixer un Sender Local batejat i senyalitzat com la «Ruta de l'aigua». De l'aigua a pesar del secà de la comarca, i de la maleïda sequera que ens acompanya des de fa mesos. M'hi vaig trobar un racó de món humil, ple d'harmonia, amb gran diversitat de paisatge en només 5 km circulars, ric en motius i en elements hidrogràfics, que això és el que pretén mostrar aquell recorregut. I, clar, fou impossible no tenir present, des de l'eco dels seus versos, l'escriptor, l'amic, l'home que s'estimava profundament la seua terra, el poeta Joan Climent.

Ahir vaig trepitjar-te i evocar-te

Montitxervo del meu infantil cérvol,

llegenda dibuixant els garrofers,

oliveres, coloms, senders, muntanyes.

Tossal i cim. A sota vall i riu.

Joan Climent: fragment de «Poema essencial», dins d'Els colors de l'arc iris (2001).

Potser estic equivocada, i sóc massa severa en les meues conclusions, però cada vegada que camine el país torne a convèncer-me que una terra és una llengua i els habitadors que la fan seua des de les paraules, i els escriptors i les escriptores que la canten i la ploren. I diumenge passat, a mesura que vorejava el barranc del Planet i que travessava el camí vell d'Aielo de Rugat, i a mesura que hi anaven apareixent aquells noms amb tanta força i amb tanta coherència enclavats al seu lloc (font de Ferri, bassa del Sastre, molí de Micairent, riurau de Mahiques, alcavor de Remigio...), m'hi reafirmava, que una terra és una llengua, i aquesta certesa l'absorbia a través de tots els sentits corporals.

És la pausa un color
que inunda els cinc sentits
intentant una sort
de mística impossible.*

*Tots els versos que apareixen a peu de foto a partir d'ací estan extrets del llibre Dic que tot es queda sempre (Poemes inèdits de Joan Climent), que va publicar el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals (CEIC) Alfons el Vell de Gandia, amb motiu de la celebració del IX Homenatge a la Paraula, el 2005, just un any després de la mort de l'escriptor homenatjat. 

Per això, en un moment del matí, hi va haver una anècdota dissonant que em va fer plantar les orelles primer, i riure-me'n, després, durant una bona estona, cada vegada que l'escena em venia al cap.

A l'altura de la bassa del Sastre arriben tres cotxes; hi aparquen. En descendeix una bona colla de personal. Criatures i homes i dones joves. Elles, amb sabata de taló alt. S'ha acabat el silenci. S'endinsen cap al barranquet que duu a la font de Ferri, i hi fan fotos amb els aparells telefònics. «Para que vean que también hacemos montañismo» —es justifica una a riallades, amb el braç dret estirat a l'altura del pit, per captar la instantània bucòlica.

Pujant a l'arbre vell
fins doblegar la rama
que lentament em deixe
sobre la terra plana
és anar i tornar
i referir la farsa
del temps que ja ha passat
passat sense importància.

Els passem de llarg. Però de sobte arribem a un tram amb un desnivell pronunciat i descobrim que allà dalt s'han enfilat uns nens, massa amunt, i la presumpta mare, i les sabates de taló, intentant rescatar-ne un a quatre grapes: «Ánchel [s'ha de dir així, en l'idiolecte absurd d'algú que procedeix, segur, d'una capital(eta) pròxima], Ánchel, baja de ahí, que te vas a caer...! Por ahí no, por allá, que te vas a matar...». Només a un metre de distància, la sendeta ben traçada se'ls mira de reüll. Jo diria que sí: que una terra és una llengua. I viceversa també.

Sóc pausa de natura.

[...] com ahir, despús-ahir,
com sempre, com la mirada
del barranc, de la muntanya
 del firmament i de l'alba.
Ja saps, doncs, on es recita
l'humil poema de l'aigua.

Lloàvem pastorals de senda,
de calmes i tempestes i de brisa
idèntica a les brises
que abans i abans d'abans
alimentaven mites.

Aquest camí no porta
a cap miracle verd
més bé duu a les dormides
imatges dels silencis.

L'últim dia de desembre de 2004 va morir Joan Climent. Uns mesos després vaig acabar un poema dedicat a la seua memòria. Els versos finals fan referència a uns altres de l'amic desaparegut que diuen: «Les roses color d'abril / són roses d'adolescència.» A la seua memòria està dedicat.


DIC QUE TOT ES QUEDA SEMPRE

Tot comença en un punt indefinit
a l’horitzó: el reflex d’algun cristall,
una ullada de sol emperesida,
o un tul evanescent que naix de núvia
i seccionant la vall marina avança.
Cada dia, a les onze vint-i-cinc,
una quilla lluent recorre el meu balcó,
un camí virtuós on la llum es ressaga,
fortuna viatgera abillada de blanc.

El regall de bromera, solc de sal
evanescent, rubrica un matí nou.
Regrés de les esferes, a les onze
vint-i-cinc dels primers dies d’abril
que tu ja no coneixes.

Flors a casa, 2007.

Som a l'instant on som.
O creiem que som.

EN LA MORT D'ENRIC VALOR, ARA EN FA 15 ANYS

Dedicat a l'amic Josep Miquel Moya

Durant molts anys, i en un intent de deixar constància per escrit dels fets i els casos que anaven acompanyant-me en un dia a dia atabalat, contradictori, intens, confús... vaig omplir quaderns i més quaderns d'esborranys i d'apunts, petits escrits tan atorrollats com jo mateixa que, vistos des d'ara, em semblen aquelles glopades d'aire que busca un peix, al límit entre el seu medi líquid i l'aire imprescindible.

Avui he escarbat entre aquests quaderns que guarde en una petita tauleta de nit que fou de la meua àvia, tan antic el contenidor com les antigalles que conté. Perquè m'ha vingut al cap, com un rampell de quasi absoluta seguretat, que el 13 de gener de l'any 2000, dia de la mort de l'escriptor i lingüista, el gran, l'admirat, el mestre Enric Valor, vaig fer-ne alguna anotació a l'agenda que duia amb mi aleshores. He buscat a la de l'any 2000..., i no hi havia res; poc ha durat l'alegria. Però, no convençuda encara, he optat per fullejar la de l'any anterior, el 1999, que he vist més poblada de pàgines i més endreçadeta. I allà sí. En un exemplar de l'Agenda de les Dones que editava aleshores la Regidoria de la Dona de l'Ajuntament de Gandia —mare..., quins temps aquells!—, escrit en tinta blava, en un cantonet inferior d'una pàgina qualsevol, hi vaig apuntar:

13 de gener de 2000: Ha mort Enric Valor.

© Tàndem edicions. Foto extreta de la pàgina de l'AELC.

Només això. Aleshores treballava a Tàndem edicions. Fent de correctora, de traductora, de redactora i en fi... totes aquestes tasques lingüístiques gratificants per a una persona com jo que, si se'm trau del terreny de les lletres, em sent com una gallina amb sabates. Quan Rosa Serrano hi era l'empresària i la directora editorial i Àfrica Ramírez, la cap de producció. Bones amigues, i bones professionals, l'una i l'altra. Tàndem havia publicat bona part de l'obra literària d'Enric Valor, que era, en aquella casa, el venerat senyor Valor. Hi solia anar alguna vegada, tot i que jo només hi vaig coincidir en una ocasió. Respectabilíssim, amable i elegant senyor Valor. 

El dia 14 de gener de 2000, en què tingué lloc la cerimònia de comiat a l'edifici històric de la Universitat de València, m'hi vaig estendre una miqueta més en aquell exemplar caducat de l'Agenda de les Dones. Aleshores sí.

Ahir no vaig assabentar-me'n, però avui he sabut que R. s'ha desmaiat quan ha conegut la notícia de la mort d'Enric Valor. Tot és un enrenou a Tàndem, de trucades, de faxos, de periodistes que volen saber. El fill diu que el senyor Valor es va sentir decaigut, mentre dinava. «Què li passa, pare?» «Em trobe malament. Crec que m'estic morint.» Va conservar la lucidesa fins i tot per a saber que li havia arribat l'últim moment de vida.

Mai no havia corregit l'ortografia d'una esquela. Avui m'he encarregat de garantir que estiguera impecable la que l'editorial ha dedicat en record del senyor Valor. A mitjan matí hem anat al Paranimf de la Universitat de València a visitar-ne la capella ardent. En primer plànol, com obliga el protocol, una majestuosa corona de flors de part del president de la Generalitat Valenciana [aleshores el senyor Eduardo Zaplana]. Estremidorament cínica l'escena: la Generalitat Valenciana, que tant ha fet per esborrar la petja que Enric Valor ha imprès en el nostre poble. Estem en període electoral. Però nosaltres, els valencians, som així d'esquizofrènics. Al davant del fèretre, un ramell humil de nadaletes recorden la justa realitat de qui fou i de qui és Enric Valor. 

Júlia Llorca em va regalar —virtualment parlant— aquesta imatge preciosa d'unes flors de nadaleta. Ja veus que no n'he fet un ús massa festiu, amiga, Júlia. Però tinc l'absoluta certesa que, al senyor Valor, li hauria agradat aquesta mata florida fotografiada a la marjal de Pego-Oliva. Enric Valor era un magnífic coneixedor de la nostra geografia, i solia quedar-se'n admirat, i molt sovint exclamava: «quin país més bonic tenim!».

Durant el temps que hem estat al Paranimf, hi han arribat corones de la Universitat d'Alacant i de les Illes. Esborronador. En un cantó hi ha el barret de doctor honoris causa i els guants blancs, solemnes i definitivament solitaris. I una bandera quadribarrada al damunt del fèretre que no casa, ni posant-hi la millor de les voluntats, amb la presidencial corona de flors. Però fora, en el corredor que va fins al claustre, s'alineen muntons d'altres corones, algunes d'elles procedents dels instituts d'arreu del País Valencià que porten el nom de l'escriptor. Aquesta és la vertadera esperança, la que naix del poble i com li naix, la manifesta. Encara que ja sabem que alguns no entendran mai el valor terrer, ni el simbòlic, ni el lingüístic, d'unes humils i nostrades i digníssimes nadaletes.

El comiat oficial és a les 16 hores. Una cerimònia civil a l'edifici històric de la Universitat de València del carrer de la Nau. El claustre està de gom a gom. Les campanes toquen a mort. Se li dediquen els antics rituals corresponent a un gran representant del món acadèmic. Enric Valor, investit doctor honoris causa per quatre universitats valencianes, i per la de Palma. Plou a bots i barrals. El claustre està cobert per un gran tendal, però tot i així ens arrecerem com podem buscant el fons de la paret, perquè hi fa un fred que pela. Enric Valor, que ja és símbol i memòria, rep els aplaudiments incansables de la multitud que l'hi acomiada. Tres voltes al claustre, precedit d'un seguici de rectors i vicerectors, abillats tots amb la capa girada per la part negra, en senyal de dol: Aina Moll, Carles Solà, Justo Nieto, Pedro Ruiz, i representants de l'institut Lluís Vives i altres personalitats. La veu del periodista i escriptor Toni Mestre s'hi imposa en el silenci percudit per la pluja. Llig un fragment de Sense la terra promesa. Després, la veu dèbil i entretallada de Rosa. Al final, la Muixeranga, i més aplaudiments. Darrera expressió de l'agraïment més profundament sentit. 

Portada de la revista Nou Dise, el que fou periòdic setmanal de la Universitat de València durant un grapat d'anys. Al núm. 81, aparegut el dia 20 de gener de l'any 2000, es dedicà un espai important a recordar la figura i l'obra d'Enric Valor, i es féu un repàs de la cerimònia de comiat.

DIETARI INCONSTANT, 2 (Píndoles de Facebook)

En el lliurament anterior —el primer— d'aquest «Dietari inconstant» que va construint-se a partir d'algunes de les anotacions publicades prèviament a Facebook, em vaig quedar donant notícia d'un meló d'alger de la grandària d'una nou, fotografiat el dia 11 de maig de l'any 2014 al bancal familiar, mentre el meu pare em prevenia que no el mirara fixament, perquè es podia semar. Va arribar l'estiu; la miniatura de meló es va convertir en un senyor meló que ens vàrem cruspir —amb quasi total seguretat— en un dinar de diumenge, tot alegria fresca dins de casa, mentre el sol despietat de migdia elevava les temperatures exteriors a nivells infernals. Des del post del meló, em va semblar que alguns altres moments i alguns altres esdeveniments mereixien ser referits, per diversos motius —de vegades insignificants, d'altres transcendents...—, a la trepidant xarxa feisbuquera. Una selecció d'aquestes notes inconstants, escrites de juny a desembre de 2014, podria ser aquesta. Com sempre, en podeu llegir només aquell fragment que us resulte més atractiu. Van encapçalats per la data i la imatge respectives.

18 de juny de 2014

Aldonça, protagonista del relat Àngels de nata, vista i dibuixada per Javier, alumne de 3r B  del col·legi públic Gabriel Miró de Calp durant el curs 2013-2014. Magistral, veritat que sí?

Això va ser ahir al col·legi públic Gabriel Miró de Calp. Aldonça i jo  —que, no sé per què, el públic oient sempre diu que som la mateixa persona— ens hi trobàrem amb una multitud de criatures de 3r i de 4t de primària, heterogènies, curioses, inquietes, amb l'energia pròpia de l'edat, que s'ho sabien tot, absolutament tot del llibre Àngels de nata. Fins i tot, ja cap al final de l'hora llarga que els vaig tenir resistint la meua xerrameca, els vaig recordar, amb posat recitaire, el petit poema de Marc Granell culpable de l'existència d'aquesta història:

Un nen travessa

el carrer i troba

l'esquelet fet nata...

Hi vaig fer un silenci, més que res per provocar una miqueta d'intriga... I aleshores un xiquet alçà el braç mentre exclamava: «...de l'últim àngel!» Em va esborronar, el nano. I això que, en aquella biblioteca superpoblada, hi devia fer més de 30 graus de temperatura. Moltíssimes gràcies a la gent que ho vàreu fer possible. De cor.

02 de juliol de 2014

Fernando Escrivà Cardona, el meu pare.

No solc utilitzar Facebook per donar notícia d'assumptes familiars ni de circumstàncies personals. Crec que les intimitats mereixen ser respectades i guardar-se com el tresor intransferible que són. Però avui vull fer-hi una excepció. No per res extraordinari, i al mateix temps sí: perquè mon pare, avui, fa setanta-quatre anys; i perquè n'ha fet més de deu ja que va tornar a nàixer, després d'un problema de salut important. Simplement això: que he tingut ganes d'esbombar aquesta feliç quotidianitat familiar sense més mirament. I una curiositat: encara no fa un any li vaig dedicar una entrada al Passa la vida, que es titula «'Els anys serens': poema dedicat al meu pare», i és, amb diferència, la que té més visites enregistrades: quasi 1.300 ara mateix [avui, 5 de gener, en duu comptabilitzades 1.701]. Ell no en té ni idea, de què és això dels blocs, ni del Passa la vida. Avui, a l'hora del dinar, li ho explicaré.  

S’asseu damunt d’un tronc de taronger
a reposar el pes del compromís
amb els seus dies. Tragina la sort
d’alenar l’aire, el cansament que encara
la vida li reserva [...]

«Els anys serens», dins Flors a casa, 2007.

15 d'agost de 2014

Un raconet de la casa bonica de la Drova (Barx, la Safor) on vaig passar
tres setmanes del mes d'agost passat.

La casa buida, l'últim llibre de poesia de Jaume Perez Montaner té poemes que pesen un quintar, i versos dels que tallen la respiració: símptomes, per a mi, infal·libles que em demostren que estic davant d'una poesia de primera divisió. Venint de Jaume no m'estranya, perquè és un dels patriarques de les lletres catalanes. Aquest llibre ho ratifica. Podria haver triat molts altres poemes impactants. Però la pau reposada d'aquest que transcric (un trosset només) connecta amb el meu estat emocional actual. Gràcies per les estones d'alta tensió interior, Jaume.

[...] el degoteig només amb la rigor
exacta de les hores
d’una música fosca
que és un plany de partença

o és un plor d’arribada
sense record ni oblit,
sense horitzó,
o una terra remota i sense límits.

Jaume Pérez Montaner: «Serves, magranes» [fragment], La casa buida, 2014. 

17 de setembre de 2014

Imatge extreta del diari digital La Marina Plaza.

El desfici se'm menja, amb cada acció, cada text, cada article, cada foto, cada reacció i cada silenci que veig (o no veig) que circula per la xarxa des que dijous passat es va iniciar (mil vegades reiniciat) l'incendi al Montgó. I ara que alguns mitjans han ensenyat les consciències remogudes d'alcaldesses i polítics en general que tenen alguna responsabilitat/proximitat sobre el Parc Natural del Montgó, m'agradaria que férem una reflexió important: haurem de reconèixer que 20.000 cases-casetes-casiues-xalets-xaletassos i apartaments en un Parc Natural marquen —i no només visualment— la idiosincràsia d'un espai que en algun temps fou natural. Dic jo que alguna responsabilitat hauria de tenir, en els infortunis que devoren any rere any un espai com aquest, tota aquella gent que hi ha permès la superpoblació del maltractat Montgó, amb vistes (privilegiades, això sí) al nostre mar-mannà Mediterrani. I assumir-ne les conseqüències amb responsabilitat i amb eficàcia. És el mínim, que li devem, a la muntanya, després d'haver-la feta a miques.

30 de novembre 2014

 

Quedar-se a dormir un dissabte al Grau, a cals meus pares, a casa meua, significa començar a sentir l'endemà, des de les 10 del matí, l'olor de putxero al foc. I si l'oloreta de putxero es barreja amb el sorollet de la pluja caient a la terrassa, aleshores ja és com elevar-se fins a d'altres dimensions, però sense eixir del llit encara. Tinc ben clar que gaudiré d'aquest privilegi senzill mentre els bons déus m'ho permetran, i també, que no deixaré de ser-ne conscient, d'aquesta sort, ni un sol dia de la meua vida. Bon diumenge de pluja (per fi!).

08 de desembre 2014

Heus ací l'aspecte que té aquests dies cals meus pares. No hi caben més caixes, ni més cabassos de terra, ni més muntons de pedres, ni més ramells de cables empalmats. Amb els cables vàrem tenir anècdota memorable durant algunes hores seguides. Ma mare és la cap d'operacions betlemístiques, a casa. Ho fa tot, excepte manipular les connexions elèctriques que il·luminen les casetes, que fan que rode la sénia, que l'aigua córrega pel riu, que la xemeneia traga fum, que giren les aspes del molí... En fi, aquests petits detalls que necessiten una xarxa de cables perfectament connectats per sota de l'estructura que suporta el pessebre. Doncs bé: mon pare connecta cables, en prova la connexió i...: plaaf! Se'n va la llum de tota casa. Ha saltat l'automàtic. Ma mare és l'encarregada, a una distància prudencial de la zona O de les explosions, de tornar a donar la llum. Mon pare torna a provar...: plaaf!, una altra vegada falla l'operació. Així fins a set o vuit vegades, i mon pare ja comença a desenquetar-se, i quan ell es desenqueta renega, blasfema... Per fi lleva un tros de cinta aïllant, connecta el niu de cables d'una altra manera... «A vore ara...». Ma mare, amb els dits tapant-se les orelles, se'n va cap a la caixa de la llum. No salta l'automàtic. Mon pare, des de l'habitació impracticable del betlem: «ja està!» I ma mare, des de dins de casa: «ja està?, com que ja està...? Espera't primer que jo ho veja!» Això és una encarregada d'obres i la resta, futilitats.

29 de desembre 2014. A la memòria d'Adelina Bataller.

Adelina Bataller, al centre de la foto, asseguda entre Joan Climent [a la seua dreta] i Joan Fuster [a l'esquerra], en un acte cultural de l'Ateneo Juvenil de Gandia, en els primers anys 60. La imatge està extreta del llibre d'Ignasi Mora: Joan Climent, poeta. Un supervivent del segle XX. Edicions 96, 2014). Pertany a l'arxiu familiar Climent-Bataller.

Aquest matí ha mort Adelina Bataller, amb 81 anys d'edat i una vida al darrere valenta, complexa, molt intensa. Possiblement, si algú ha sentit el nom d'Adelina ha sigut per estar indissolublement lligat al del poeta Joan Climent. Però Adelina Bataller fou una dona avançada al seu temps, llicenciada en Geografia i Història (una de les primeres dones llicenciades de la Safor, segur); locutora de Ràdio Gandia amb només 14 anys, professora d'ensenyament mitjà fins a la seua jubilació, i una activista cultural insòlita —juntament amb Josep Rausell o Joan Climent— en uns anys on a Gandia regnaven només penombres i penombres. Al llibre de la historiadora i escriptora Isabel Canet, Or i vellut. Retrats de dones de Gandia (Ajuntament de Gandia, 2007) n'apareix una semblança en un capítol titulat «Adelina Bataller Bataller: la veu de la ràdio»: un dels pocs textos escrits dedicats exclusivament a ella.

El paràgraf precedent fou —amb alguna variació incorporada ara— el que vaig publicar a Facebook. Aleshores no vaig considerar convenient compartir aquests apunts que m'abelleix mostrar ara:

Vaig visitar Adelina el dia de Nadal, a sa casa, i ara entenc que ens hi vàrem acomiadar, des de la poca lucidesa serena que li quedava. Estava asseguda a la seua butaca del menjador. Fins i tot amb la roba d'anar per casa era una dona elegant i respectable. Aquell dia estava lúcida i tranquil·la i em va confessar que es trobava cansada, que es trobava sola perquè havia perdut l'interès per tot el que l'envoltava. Que la seua gent no l'havia deixada mai sola, però que ella ja no tenia ganes de viure més. Es va negar a dir la paraula morir, per respecte a mi, crec. Amb els dits seus i meus vàrem fer comptes dels anys que tenia, i, sí, vàrem arribar a la conclusió que n'havia viscut molts. Em mirava amb aquell somriure burleta de bellíssima senyora que Adelina fou. Després es va sentir fatigada, i em va demanar disculpes per no haver-se'm pogut mostrar en un estat millor. Em va fer prometre que tornaria un altre dia només perquè li donara l'oportunitat de rebre'm en millors condicions. Li ho vaig prometre, alhora que, a mesura que ens acomiadàvem a la porta, agafades del braç, jo demanava a algun déu pietós que no li donara temps d'empitjorar més. Avui, 29 de desembre, quan m'han trucat per a comunicar-me la notícia trista, he donat gràcies a aquell déu just perquè Adelina ha acabat els seus dies amb la mateixa dignitat amb què els va viure.

06 de gener de 2015

Marca de PR en un marge del camí que puja des de Parcent fins al Coll de Rates, al límit entre les comarques de la Marina Alta i la Marina Baixa. Desembre de 2014.

 

Dedicat a Josep Bertomeu Moll, amic i company de caminades.

Vull acabar aquestes notes mirant cap endavant. Els Reis d'Orient han passat per casa, fidels com cada any. I com cada any també, han vingut carregats. No em ruboritze quan dic que jo encara crec en els Reis d'Orient. Com crec en totes aquelles coses que ens fan somniar en una vida més bonica. La dimensió del somni, de la imaginació, de la invenció conviuen amb la realitat, i ens alimenten d'energia. Jo crec en totes aquelles coses que ens aporten energia individual i col·lectiva, i ens ajuden a ser més feliços i a fer més feliç la gent que ens importa. Ses Majestats —les d'Orient, eh?— m'han dut una tele petita per poder veure pel·lícules quan algun cap de setmana em trasllade a cals meus pares del Grau. Però, allà dintre de mi, jo els he demanat una cosa més bàsica, punt de partença de totes les altres: camins, camins i camins... Que en siguen molts, també per a vosaltres, i ens siguen rics, així com aquells, plens d'aventures, plens de coneixences.