LITERATURES FALLERES. EN EL CAMÍ IMPARABLE DE LA RENOVACIÓ

Comença a ser sabut que, en els últims anys —posem-ne uns deu—, a Gandia, la literatura fallera, i sobretot els llibrets de falla, han emprès un camí de renovació i de millora qualitativa sense precedents. A d'altres ciutats valencianes, també; però la situació que jo conec millor, perquè, d'una manera o d'una altra hi he col·laborat des de fa temps, és la de Gandia.

Portada del llibret de la Falla Prado de Gandia, 2014, titulat L'abisme de les paraules. Dibuixant: Rubén Gregori.
Formaven l'equip encarregat de l'elaboració del llibre:
Majo Sellens, Jose Manuel Prieto i Juan Martí.

Les comissions encarregades de coordinar els continguts literaris i gràfics recorren, cada cop més, a gent que en sap, d'escriure, de dibuixar o de fotografiar, de dissenyar, de maquetar... De manera semblant, i amb la mateixa clarividència amb què les directives falleres saben que han de recórrer a artistes experimentats per a encarregar-los l'elaboració dels seus monuments. Sembla una obvietat, però ha costat aproximar els escriptors i escriptores al món literari de les falles, i viceversa. I diria que els recels, prejudicis o impediments, en un àmbit, a pesar de tot, tradicionalment conservador, no hi han desaparegut del tot, i encara hi queda camí per recórrer. Però un camí —n'estic segura— que avança en la bona direcció. A pesar de les fluctuacions, els dubtes, les polèmiques, i les escandaleres que, fins i tot en els nostres dies tan turbulents, són capaces de provocar les pàgines de literatura fallera. I si no, recordem l'enrenou que el llibre de la falla Sagrada Família-Corea de les Falles 2014 ha ocasionat entre la societat benestant de Gandia, i més enllà. 

Una de les fotos del llibret de la Falla Sagrada Família-Corea, que aquest any es titulava Sexduïts i sexduïdes. L'autor de la imatge és Javier Alborch.

No hi hauria d'haver creació artística que fóra asèptica, i més encara quan s'ha gestat en un àmbit de natura provocativa com és el faller. Per tant, benvinguda siga la visibilitat dels llibrets, i enhorabona a la gent que hi treballa, contra vent i marea, superant tòpics resclosits, creant debat, donant forma literària a idees noves. I dignificant, al cap i a la fi, la llengua i la literatura; acostant, des de la correcció i el rigor, les formes populars i les més cultes. I tractant-les com allò que les lletres falleres haurien de ser: l'expressió escrita, acurada, enginyosa, del patrimoni cultural que voldríem que foren les falles. A l'altura de qualsevol altra exigència que la gent que se les estima reivindica.

Amb temps i més possibilitats de concentració mental, m'agradaria poder parlar-ne amb calma. De moment ho deixaré ací. Però no sense transcriure, per acabar, un petit text amb què aquest any he col·laborat en el llibre del Prado, per petició de Jose Manuel Prieto; una persona que crec que també ha sabut traslladar a aquesta publicació fallera la seua pràctica literària i els seus coneixements com a escriptor i periodista. Se'm va demanar un text que girara al voltant del verb estimar. I jo em vaig atrevir amb aquest diàleg formulat a la manera del que s'estableix al Llibre d'amic e amat de Ramon Llull. Salvant tots els abismes, no cal dir. I aportant-hi la meua visió sobre allò que podem entendre per una relació d'amor entre dues persones. Gràcies a tot l'equip de direcció del llibret d'aquesta falla, per haver consentit a incloure-hi una mostreta de les meues dèries literàries. I també moltes gràcies a algunes altres persones, batalladores i constants, que, amb tota la bona intenció del món han sol·licitat en més d'una ocasió la meua col·laboració en altres llibres, i jo no he tingut la capacitat, o el temps, per a oferir-los-la.

CONFUSIÓ D’AMOR

—Quant estaràs ab ton amat? —Aitan de temps com seran en ell los meus pensaments.
                                                                               Ramon Llull, Llibre d'amic e amat


Enraonaven amic i amat:
     —Amat, dubte que siga amor açò que sent per tu.
L'amat, en comptes d'enutjar-se, somrigué a l'amic.
     —I quins són els teus dubtes d'amor?
     —Diuen que els amants han de ser dos en un de sol. I jo vull ser primer persona i després amant.
     L'amat, en comptes d'enutjar-se, somrigué a l'amic.
     —Diuen que bon amador és qui mor d’amor. I jo, amat, vull que em visques en les teues felicitats, i viure’t en les meues.
     L'amat, en comptes d'enutjar-se, somrigué a l'amic.
     —També diuen que els amants s'ajunten per no sentir-se sols mai més. I jo, amat, com més sol estic, més acompanyat em trobe.
     Aleshores, l'amat buscà els ulls de l'amic i sentencià:
     —No ho dubtes més: heus ací la prova més gran del teu amor.
     I callaren, amic i amat, en el silenci compartit dels feliços.

Publicat a L'abisme de les paraules. Llibret de falla del Prado. Gandia, 2014.

Això és també una manera de provocació artística: colpidora, impressionant. Una porcellana bellíssima, subtil, i l'impacte visual del cor extret d'un pit de dona. Per amor?, pel sacrifici atàvic al qual les dones continuen pensant que es deuen?, per violència exercida contra elles?
Per a mi, un puntelló contra les consciències immòbils.
És una obra de Jessica Harrison que em va donar a conèixer l'artista, no gens asèptica tampoc, Maria Alcaraz Frasquet. Gràcies, estimada comare meua.