ESTIVAL I FIGUES (SEQUES I TABOLLES)

El llarg matí d'estiu. El sol ardent.
L'ombra de la figuera, travessada
de brisa...

Marià Villangómez

[Ciutat d'Eivissa, 1913-2002]

Un dels fragments dels «Fulls de dietari», publicat al núm. 43 de la revista L'Espill està dedicat a reivindicar les figues de les nostres figueres. Un dret aparentment senzill, de pur sentit comú. Però, de vegades, la realitat i el sentit comú discorren en línies paral·leles i en sentit oposat. Segur que sabeu de què us parle en aquest text datat l'abril de 2012:

«Després de tot un dia desaprofitat per culpa de la migranya que m’aliena el cap, a última hora agafe el carro de la compra, company indispensable en la missió quotidiana de sobreviure, i m’encare al supermercat que tinc just a l’extrem del carrer. Odie anar a comprar. Però és l’única cosa que puc fer avui sense necessitat de pensar massa. Em fabrique un incentiu: figues seques. Vaig directament al prestatge on hi ha les nous, la fruita deshidratada... No trobe les figues. N’hi ha de tot: sopes juliana preparadetes en paquets, cebes dolces, morades, avellanes amb closca..., però figues, no. O jo no les hi veig; tinc el cap embotat. Busque una treballadora que reposa gènere entre els corredors d’aquest mercat del consum. Li pregunte per les figues. “Al costat dels tramussos”, i desapareix arrossegant un carro acaramullat de caixes. Ara sí que voldria morir-me!: al costat dels tramussos... Busque els tramussos, a la secció dels aperitius. N’hi ha de tot: papes amb sabor de bacó, de tomaca, de formatge, de ceba...; pistatxos menuts, normals i gegants; baies del Tibet d’aquelles que asseguren la joventut eterna... Però no hi veig els tramussos. Busque amb la vista al meu voltant, amb l’esperança que la treballadora que tot ho sap volte encara a prop. Sí: “per favor, no hi veig els tramussos..., ni les figues!” La xica em diu que entra al magatzem a buscar-ne. M’hi espere. Ve amb un pot de tramussos. “I les figues?” —insistisc. M’assegura que n’hi ha al prestatge. S’apona, perquè són a baix de tot, i m’allarga una bossa. “Veu?, ací estan!: higos turcos!” “La marededéu! Higos turcos! Que no tenim figues al país...?” La treballadora m’ha assegurat, amb cara de visible decepció, que transmetrà la meua queixa als encarregats».

Buscava una foto per a il·lustrar el text anterior, i he aprofitat que havia de passar el dia al bancal de la família per agafar la càmera. Allí mateix hi ha una figuera, amb fruits encara tabolls, molt prometedors, dels que fan exclamar al meu pare: «d'ací quatre dies, a menjar figues!»

Després de la figuera, he mirat al meu voltant, i he descobert amb estupor, com si haguera estat reclosa en un altre món en les últimes setmanes, que l'estiu ja hi feia el ple amb tota la seua voluptuositat estètica. Per a mi, la bellesa de l'estiu no és la de la mar. La mar en estiu no em pertany, i jo no vaig a buscar-la. No em prova. Per a mi no hi ha estètica d'estiu més bonica que la dels bancals, la de les séquies i les basses, i la de les marjals. A la foto de dalt, panoràmica del Mondúver que es veu des del bancal familiar, en un trosset entre el Molí de Santa Maria i l'alqueria del Duc del Grau de Gandia.

Això són tomaques del terreny; de les que fan sabor de tomaca.

I això són flors de carabassa, ocultes entre un carabassar tan frondós que sembla de ficció.

Aquesta és una carabassa, que va acumulant mèrits, i mèrits, i mèrits..., per a convertir-se en un futur plat de bunyols al llarg del pròxim Nadal.

 

Això són els braços de mon pare, ensenyant-me com han d'arribar a assecar-se els sarments del melonar per a saber que el meló d'Alger està bo per a collir-se. Aquesta setmana ha fet 73 anys, el meu pare.

I aquests són els extrems d'uns d'aquells braços de melonar que repten per la terra roja, com si no s'hagueren d'acabar mai. No sé si vosaltres veieu, igual que jo, que els braços de mon pare i la terra del bancal tenen un color molt paregut.

Maduixes: una plaga beneïda que es reprodueix cada any entre els tarongers. Juliol, i encara en collim a grapats.

En un altre estadi orgànic, ací va a parar el fem per a la seua descomposició. Res desapareix i tot torna a començar. Avui, les taronges i les restes de fullaraca i de penques se m'han afigurat un bodegó en viu.

La parra i l'ombra de la parra...

...i les plantes que es crien a l'ombra de la parra. I les andròmines, que acumulen sense complexos els distints gustos generacionals i els embats del temps. Sobre el sillonet repintat de rosa, un test amb una «alegria de la casa».

 

En formats humans, aquests serien..., les tres alegries de la casa!: Laura, Joan (baixant l'escala) i Ferran, el més menut dels tres nebots.

I aquestes, les peces indispensables per tal que un diumenge de paella isca redó: la pinxe de cuina (la tia Fina), i la cuinera en cap (en acció). Enlloc he menjat paelles com les que ella fa, amb llenya i amb les verdures del bancal. I no ho dic perquè siga ma mare...!, que en tindria bona cosa, de testimonis, que em donarien la raó!

Aquest és Joan, que es nega a menjar-se el meló d'Alger si no és a mos redó. I a mi em sembla que la del meu nebot mitjà, per exemple, podria ser una imatge bastant aproximada del que s'entén, universalment, per felicitat. O no...?