TREMOLOSA COM EL PRIMER DIA

He fet comptes i, si no em fallen els dits, fa 21 anys que em vaig atrevir a donar la cara en matèria de literatures. La primera vegada fou a Manises, l’any 1992, quan unes persones molt generoses em van premiar un petit recull de contes que es deia El curt camí dels anys, i que es va publicar el 94, en un volumet col·lectiu titulat Solstici 6. Era l’entranyable premi Solstici de literatura jove, que convocava l’ajuntament d’aquella ciutat de l'Horta, a través de la Fundació Municipal de Cultura i Joventut, i on hi va haver associats, mentre estigué al capdavant Lluís Montesinos, noms tan importants com els dels germans Marc Granell (que aleshores encara era per a mi un poeta inabastable, marededéu del cel!) i Manel; Felip Baldó, Rosa Serrano, Fina Masgrau, Manolo Molins, Maria Conca, Toni Mollà, Empar de Lanuza... I fins i tot un Enric Valor elegantíssim que beneïa amb la seua proximitat aquells certàmens, modestos, inoblidables rituals iniciàtics des d’on algun(e)s començàrem a caminar amb una base alimentària tan ben nodrida. 

Motiu de portada dels primers volums que il·lustrà
les obres guanyadores, en els dos gèneres,
des de la primera convocatòria, l'any 1986,
i fins al 1992 (després hi canvià l'estètica, i més coses).
Fou obra de l'Equip D. D. U. (Disseny Urbà)
Per cert: Xavier Luna, Jordi Sebastià
o Josep Manuel Esteve
també es llançaren des d'aquest mateix trampolí
al mar de la literatura.

D'alguna manera, aquests inicis m'han vingut a la memòria a partir d'una entrevista que Juli Cànoves ens ha fet recentment, a Maria Alcaraz Frasquet i a mi, amb motiu de la publicació d'Àngels de nata, i que, si us ve de gust, podeu llegir ací.

Doncs bé, després d’aquell compte enrere fins als orígens, he arribat a una conclusió diàfana, i és que, a pesar dels 21 anys de rodatge, continue tremolant com el primer dia, cada vegada que m’he vist presentant en societat una nova criatura literària. I sabeu què...?: no ho considere una mala cosa. Ho he pogut comprovar recentment, just quan hem fet les primeres presentacions en societat dels Àngels, a Gandia i a Rafelcofer. Veritat és que, tant a la il·lustradora Maria (comare meua) com a mi (comare de Maria), tot ens hi apuntava directament al cor.

Ambra Llibres Gandia, 12 d'abril de 2013.
Creieu-me si us dic que s'hi congregaren una bona colla
d'àngels humans, i fins i tot algun que ens observava
des d'altres dimensions sobrehumanes.

 

A banda de la proximitat incondicional de la nostra gent, que va per davant insuflant aire, hi ha una constant preciosa, inesperada, que s’ha repetit als dos llocs. El llibre s’obri amb una dedicatòria “A la memòria de Ramon Sanchis, mestre del col·legi Joan XXIII del Grau de Gandia: el primer amic que em va fer estimar els llibres”. Ramon va morir el gener de 2009. Molts dels qui n'havíem estat alumnes hem tingut el privilegi de conservar la seua amistat fins al final. Però mai havia pogut imaginar que companys seus, del col·lectiu de mestres de la Safor, o d’altres llocs on hi havien coincidit, vindrien a preguntar-me, en fullejar el llibre, si parlàvem del mateix Ramon, i a agrair-me que l’haguera recordat en aquestes pàgines. Una altra vegada: “Hi ha mestres que no ensenyen només lliçons.” Ramon en fou el primer, quan a les escoles de primària les lliçons encara es feien en castellà, i ell ens deia allò de “no es diu palillo; es diu furgadents” i nosaltres li rèiem la broma.

I ací l'auditori de Rafelcofer, el poble de Maria, ple a vessar també de bona gent.

Almudena Francés, la nostra contacontes, ens hi va acompanyar, a Gandia i a Rafelcofer, i ens hi va oferir la seua versió de la història, llanterna en mà, com la dels llanterners de la mateixa quinta de Faust, el personatge que, sense retirar la vista de la paella que arreglava, diu a Aldonça allò de “Un àngel és algú que t’apareix a la vida per mostrar-te el sentit de la felicitat.”

 

No recorde què provocava l'expressió d'Almu, en aquest moment,
ni si era d'emoció, d'alegria o de sorpresa. El que sí que sé
és que, en Almudena Francés, l'emoció emociona,
l'alegria fa riure amb gana, i la sorpresa no es pot deixar de compartir.
Gràcies per fer-los viure, els àngels i els auditoris, contacontes de primera!

Amb una besada semblant a la que dedica Aldonça al seu Bernat, i que Maria ha il·lustrat amb aquesta expansió d'estimes, voldria jo agrair les atencions i el suport perseverant de totes les persones que, d'una manera o d'una altra, m'han acompanyat i m'acompanyen en aquesta travessia apassionant que és la literatura.

"Això em va dir Aldonceta... —ai!...—, mentre em feia una besada
d'aquelles que beneeixen una amistat per sempre més."
Il·lustració de Maria Alcaraz Frasquet, comare meua.

Ah! i també done gràcies al poder d'atracció que van tenir aquests versos, d'on estirant estirant estirant... va començar a agafar forma Àngels de nata. O no eren de nata...? Tant fa, quan, com diem a la contraportada: "la màgia i el sentit positiu de la vida ho poden tot." I aprofite per felicitar l'autor dels versos, que just ahir va fer seixanta anys: amb tota la meua estima i més admiració encara.

Un nen travessa

el carrer i troba

l'esquelet fet nata

de l'últim àngel.

Marc Granell

Angelet elaborat amb pasta italiana,
ideat i executat per Maria Alcaraz Frasquet,
que ja és una experta a donar cos i forma
a éssers d'aquesta espècie.
La foto és gentilesa de Josep Basset,
artista i amic, i viceversa.