He tornat a Xàtiva per visitar l'exposició de Manuel Boix, La llum de l'art, comissariada per Martí Domínguez. Hi vaig ser el dia de la inauguració, però la gentada —feliçment— no em va permetre gaudir-la amb la calma que requereix. I, ara sí, puc afirmar amb coneixement de causa que la mostra és meravellosa i, a més a més, l'itinerari de la visita permet redescobrir alguns dels edificis patrimonials més destacats de la capital de la Costera. Després d'això només puc dir que no hi ha res que console amb més fiabilitat que la bellesa.
Si en teniu oportunitat, aneu-hi. L'exposició es podrà visitar fins al 30 d'agost. I si no us hi podeu desplaçar, també podeu visitar La llum de l'art de manera virtual des d'ací.
Al catàleg —una joia, també— s'han inclòs textos literaris de Marc Granell, Josep Lozano, Pere Antoni Pons, Jaume Pons Alorda, Núria Cadenes, Antoni Martí Monterde, Jaume Pérez Montaner i aquest meu, titulat «Les mans de Manuel Boix», que reproduesc a continuació. El meu agraïment a Martí Domínguez per haver-ne estat l'incitador.
Autoretrat de Manuel Boix, 1974
LES MANS DE MANUEL BOIX
Llegesc La forja d’un pintor, el llibre de Martí Domínguez que recorre la vida artística de Manuel Boix, mentre algú de ma casa es debat entre la vida i la mort. M’hi aferre, hi busque recer, una ansiejada bonança d’esperit, amb els ulls, amb els dits, amb l’enteniment, com si obeís un mandat suggerit pel Martiri de sant Sebastià de la portada. Ho diu la punxa en l’ungla i la sang que en raja. La punxa és de roser. La bellesa sense punció és una flor sema.
«De xiquet, va caure una cadernereta en el filat, atreta pel reclam. I se’m va morir a les mans. Se’m va quedar gravada per sempre aquella escena.» La confessió del pintor Boix em commou. Pel seu caràcter de tendresa tràgica i, sobretot, perquè hi puc compartir la impressió de la criatura despagada davant del fet irreversible de la mort. La mort palpable continguda en les mans del xiquet. No sabria dir quin dels dos éssers em transmet una compassió més punyent. Les mans del quadre que Boix pintaria més tard, a L’arc del triomf, són les d’un adult i a mi em suggereixen la confluència de la vida i de la mort. De la superació i la derrota. De la fermesa i la fragilitat. De la determinació i la feblesa. No és una successió semblant de contrastos els que conviuen en tota una vida dedicada a l’art, sobretot quan el compromís amb un mateix i amb el món en són ensenyes?
L'arc del triomf, 1971
L’escena infantil que Boix explica a Martí, i el quadre resultant, em duen irremeiablement a establir un nexe il·luminador amb una obra més recent, extraordinàriament trasbalsadora: Lampedusa. El drama de la migració en la mar. El terror tractat amb una subtilesa plàstica tan primmirada que esgarrifa. Fa un parell d’anys vaig visitar al Verger una exposició de l’artista algerià Hachemi Ameur: Nàufrags a la Mediterrània, es titulava. Els cossos d’homes i de dones s’enfonsaven en una massa blava, entre colors intensos i contrastats. La descomposició dels peixos i dels cossos hi anaven en paral·lel. En vaig sortir al carrer amb el cos glaçat. Al meu davant, a la porta d'una casa, un rètol indicava: «Betlem». Des d'un altaveu sonava música de nadales.
Lampedusa, 2013
Imatge escanejada del catàleg Manuel Boix. La llum de l'art
Ajuntament de Xàtiva, 2023
Avui, que prenc aquestes notes sobre la impressió que m’ha causat el quadre de Manuel Boix, acabem d’estrenar any. Segons la descripció que Martí Domínguez inclou a La forja d’un pintor, l’obra naix com a resposta al naufragi ocorregut davant de l’illa italiana de Lampedusa, l’any 2013, on van morir ofegades més de tres-centes seixanta persones. Els ofegats de Boix es distribueixen al quadre seguint, daltabaix, les línies paral·leles de cinc cordes, o cinc sogues. Al fons del llenç, que és també el fons de la mar, s’amunteguen els cossos que hi sucumbeixen. Un garbuix tètric de figures humanes, extremitats i cordes embolicades en una madeixa indestriable. No puc apartar els ulls d’aquesta verticalitat sinistra. Aquí el to predominant és el sépia —i que se’m disculpe el sarcasme de l’analogia. A l'extrem superior s’ha quedat la llum opaca, inassolible. I qui la busca ja? Probablement, només els qui, davant d’aquest cementeri marí, tremolem encara. Aquells ofegats prims i despullats també som nosaltres, que mirem el quadre bocabadats. I són les mans de qui els ha atorgat una forma perenne, a aquells centenars d'ofegats que ja no són res. Les mateixes mans que, fa molts anys, van sostenir el cos tebi i colorit d’una cadernera morta.
Aquesta és només per deixar constància que hi vaig ser.
La fotografia és de Pepe Pastor.