Qui em coneix sap que soc extremadament oblidadissa. Jo ho justifique dient que el meu cap té vida pròpia. Hi crec fermament. Una gran dona, Pepa Ferrando, que va comandar durant molts anys, a Dénia i a Gandia, Ambra Llibres, em va dir una vegada que, qui no perd mai res, tampoc coneixerà mai la felicitat de retrobar-ho. Ho subscric.
M'ha passat amb un paraigua que era per a mi com un ésser domèstic. El vaig extraviar un dia que vaig haver d'agafar el cotxe de mon pare perquè el meu era al taller. Després vaig anar a València i plovia. Ja no el vaig tornar a veure, i d'això feia més de dos mesos. Vaig preguntar al meu pare, al taller, a l'hotel, al teatre, al restaurant, a la facultat... Ni rastre. Fins que ahir vaig arribar a cals meus pares i me'l vaig veure plegadet damunt la taula. —Ací tens el paraigua —i pare i mare mirant-me amb un somriure d'orella a orella. —A on estava, si es pot saber? —A on? Al cotxe! A on havia d'estar? I en aquell moment de felicitat absoluta se'm va aparèixer l'esperit enjogassat de l'enyorada llibretera Pepa Ferrando.
Gràcies a Lara Juan, que s'ha prestat a fer de model davant del mur de la façana del Palau dels Comtes de Ròtova.