«Astorada pel ritme vertiginós de les xarxes socials; perplexa amb el
seu caràcter perversament fungible, superficial —cultura i esforç del
vist-i-no-vist...». Amb aquestes paraules inaugurava, un 13 de gener de fa vuit anys, Passa la vida.
Fa un parell de dies vaig fer una piulada a Twitter, amb una fotografia
molt semblant a aquesta i el text que acompanya el pitxeret de
violetes. Va tenir una acceptació inusual que confesse que va desbordar
totes les meues previsions: foc d'encenalls, ja ho sé.
He
de reconèixer —i ho faig sense aplicar-hi cap filtre— que no recorde
haver viscut mai un principi d'any tan merdós com l'actual. I encara
gràcies que... Perquè, com diu la meua mare, sempre hem de donar gràcies
per tot. Ai, qui tingués la seua fe...
27 de gener de 2021
Ma
mare, fràgil de salut des de fa setmanes, em diu: al bancal deu haver
violetes.... El silenci del vespre esborrona. Les violetes hi són, a
vora de la séquia de reg. En faig un petit pomell que conté tota la
dignitat de qui, des de la seua llunyana convalescència, les recorda
encara.