I després el silenci, a La Veu dels Llibres

Quina literatura pot permetre’s el luxe de no tenir crítica? I això, preocupa a algú més enllà del mateix gremi lletraferit de mort?

Són preguntes que em faig i faig en aquest article de La Veu dels Llibres on recupere dos bons llibres de poesia dels quals a penes se'n va dir res quan es van publicar, a 3i4 i a Edicions del Buc, respectivament: Pell d'ànima, de Josep Checa i on els camins s'esborren, d'Anna Montero.

Si Víctor Labrado, coordinador del suplement, m'ho permet, aniré recuperant títols, incomprensiblement silenciats, en aquest espai de Nosaltres la Veu dedicat a fer parlar els llibres. S'accepten suggeriments: llibres de poesia —exclosos els publicats en l'últim any— que, per la seua qualitat, haurien merescut atenció per part dels mitjans que publiquen crítica literària i que, tanmateix, no l'han rebuda.

Seguiu cada dissabte «La Veu dels Llibres» i feu-ne d'altaveu. És una iniciativa que mereix el suport, com a mínim, de tot el gremi lletraferit (de mort?).

I després, el silenci [*] 

La literatura en català viu un moment d’ebullició en termes quantitatius i en termes qualitatius. La poesia en concret, igual o més encara. La quantitat no tindria cap transcendència si no anara també associada a la qualitat. I tanmateix, la immensa majoria de títols passen més desapercebuts que mai. La crítica, com a gènere literari solvent, està a un pas d’anar-se’n en orris i, si ningú no hi posa remei, segurament, de manera definitiva. Podeu seguir llegint l'article complet clicant ací.

[*] «I després, el silenci» és un vers de Joan Fuster, del poemari Escrit per al silenci (1954), inclòs al volum Set llibres de versos (Tres i Quatre, 1987; reeditat el 1998).