Que tot plegat no semble mentida. A la memòria de Vicent Olaso

Dissabte 23 de novembre vam dedicar a Gandia un acte en memòria i homenatge a l'historiador, escriptor i amic Vicent Olaso, que ens va deixar el passat mes de juny.

L'acte es dividí en tres parts. En la primera hi hagué uns parlaments, pronunciats per Rafa Gomar, Jesús E. Alonso, Ferran Garcia-Oliver i jo mateixa, amb els quals vam voler fer memòria de les diverses facetes humanes i professionals de Vicent. La segona part fou un recital, a partir de poemes seus, on participàrem, a més de Rafa Gomar, de Ferran Garcia-Oliver i de mi mateixa: Víctor Labrado, Mercè Climent, Gregori Royo, Teresa Pascual, Isabel Canet Ferrer i Josep Piera. Al final s'hi va projectar un muntatge fotogràfic que havia preparat Ferran i que ens féu transitar de manera molt emotiva per la vida de Vicent Olaso. El pianista Telmo Gadea ens hi acompanyà durant tot l'acte i aconseguí reconfortar-nos una mica l'esperit. 

Aquest és el text que hi vaig llegir. 


La poesia, que universalment parla de l'amor i dels amors, de la vida i de les vides, de la mort —sobretot de la mort— i de les morts, hauria d'estar a l'altura de les circumstàncies en aquest cas. Però una cosa és la teoria i l'altra és trobar-se en aquest destret de recordar l'amic absent.

Cartell de l'acte, inclòs dins de la programació de la Setmana Literària de Gandia 2019. Organitzat per Saforíssims Societat Literària, en col·laboració amb l'Ajuntament de Gandia, l'Institut Municipal d'Arxius i Biblioteques i l'Arxiu Històric de Gandia.

Un poeta rus, Aleksander Kúixner, que vaig llegir gràcies a la traductora Xènia Dyakonova, va escriure: «Morir vol dir ser coetani de tots, llevat dels vius». Una màxima lapidària —permeteu-me la ironia etimològica— que ens recorda que l’excepció és estar vius. Que l'instant de llum que ens correspon viure és d’una rara i extra-ordinària anormalitat.

Tinc una dedicatòria de Vicent Olaso, que no està datada, però devia ser de l’any 2008, perquè aleshores acabava de publicar el seu primer recull de poemes, Esclats i neguits (Emboscall, 2008): «A Maria Josep, a qui gose dedicar aquest llibre, vull dir... Voldria, com ella, dur la poesia en mi de manera innata». Aleshores coneixia ben poc Vicent, i em va robar el cor amb aquella dedicatòria, per honesta i pel respecte que l'autor demostrava envers la poesia.

Escriure poesia, estimat Vicent, hauria de ser una pràctica, una fe que deixara constància d’aquest estat d’excepcionalitat que és la vida. És a dir, alçar acta, com assumir, en arribar l’hora de la veritat: aquest és el meu testament vital; que tot açò que he viscut no s’esborre en el no-res, que no es perda en la indiferència. Això és: escriure, com tu vas fer, per tal Que tot plegat no semble mentida.

Viure és perseverar. La poesia crec que pot ser la constatació d’aquesta perseverança o, com proposa Isabel Canet, de manera interrogativa, al pròleg d'aquest llibre: «Una manera d’afaiçonar la vida per poder-nos-la creure?». Isabel s'ho qüestiona i ens ho qüestiona de manera oberta; amb el seu permís, jo gose afirmar-ho amb convenciment: «La poesia és una manera d'afaiçonar la vida per poder-nos-la creure.»

Faig per seguir en peu.
No veig el final,
ni banderoles en la distància.
Arribaré al límit,
fins a la lluna i de tornada.
En la llum i en la tenebra. 

Vicent Olaso: Que tot plegat no semble mentida, Edicions 96, 2017.

Escriptors i amics. El Pla de Corrals, Pasqua de l'any 2018.
D'esquerra a dreta: Cristina Guitart, Rafa Gomar, Delia Ribera, Isabel Canet,
Ferran Garcia-Oliver (i Núvol a les cames), Serafina Llorca, Vicent Olaso i Ignasi Minyana.

Des del moment que vaig començar a compartir vivències poètiques amb Vicent, vaig saber que entenia la poesia com un acte de sinceritat amb ell mateix i de complicitat autèntica amb l’alteritat. Que la poesia era una manera de consol davant de la desemparança i la desesperança, en un món d’hostilitats i d’un gran desencant, perquè Vicent havia sigut testimoni d’un temps molt ambiciós on la força dels somnis ho hauria pogut tot; i també d’un altre que va venir immediatament després, marcat per les renúncies forçades i per les rutines decebedores.

Acceptem, per tant, amb la recança amb què el nostre amic-autor se'n lamentava a la dedicatòria, que la poètica no era la seua manera «innata» d’expressió intel·lectual i creativa. Vicent Olaso s’havia format com a historiador i com a expert en la interpretació i la catalogació de documents antics. La investigació i l’assaig històric eren els seus àmbits de treball i també la passió professional que li venia de més lluny. Però no fou suficient per a ell. I va trobar en la poesia una manera de canalitzar allò que la raó, l’intel·lecte, el llenguatge possiblement més asèptic de l’assaig no arriben a saber expressar. Allò que no abastava la seua ment racional, ho abastava la seua percepció emocional.

D'esquerra a dreta, Teresa Pascual, Isabel Canet Ferrer i Mercè Climent,
durant l'acte dedicat a Vicent Olaso a la Casa de Cultura Marqués González
de Quirós de Gandia, el passat 23 de novembre.
Fotografia: Carola Woodward.

Supose que per això ell mateix va caracteritzar així el seu quefer poètic: «Vicent escriu sobre les pròpies experiències d'una vida fragorosa, sobre les peculiaritats de l'entorn més immediat, les glòries i misèries de l'amor i, en general, sobre tot allò que en un moment o altre li provoca alguna mena de reacció sentimental, com ara una xiqueta descalça a la porta de casa»:

Vens a mi amb els peus 
descalços de la vesprada.
Al costat de la finestra assenyale
per a tu els millors estels.

Admire aquesta alegria,
pare esment, i mentrestant,
creixes ràpid, i oblides
els ritmes de la infantesa.

Vicent Olaso ens va donar a conèixer el seu primer llibre de poesia, Esclats i neguits, quan ja tenia quaranta-set anys. Afortunadament, encara en va poder publicar dos més: El soroll de la pedra (2012; Premi Senyoriu d’Ausiàs March de Beniarjó, 3i4, 2011) i Que tot plegat no semble mentida (Edicions 96, 2017), en l'elaboració del qual vam treballar plegats i que ara —i tant de bo mai no hagués sigut necessari— m'ha servit per a titular aquest text en record seu.


 

Vam presentar Que tot plegat no semble mentida, de Vicent Olaso, a la Biblioteca Pública de Tavernes de la Valldigna, el dia 1 de febrer de 2018. Aquell dia ens hi acompanyava la professora i amiga Rosa Magraner. El digital La Cotorra de la Vall, d'on procedeix la fotografia, hi va dedicar una crònica ben bonica.

Ira

Jordi Solà Coll acaba de publicar a Tanit Poesia el seu segon llibre, titulat Ira. Aquest que hi transcric és el poema que clou el primer apartat del recull. Un exercici de sobrietat poètica —no només en aquest poema, sinó en tota l'obra—, que subratlla, en la contenció i la concentració del dir, el malestar del poeta davant del dolor de l'existència. Dolor des de i envers l'ésser humà, però, sobretot, dolor amb l'ésser humà.

Han caigut tots els pètals
de la rosa.
al peu del
petit pitxer
una hecatombe. 

Consol Martínez Bella, amb la seua plasticitat poètica, ha fotografiat així aquesta
hecatombe de pètals. 

Impossible obviar la importància de la rosa en l'imaginari poètic de Rilke. Entre els seus Poemes francesos, en el recull titulat «Les roses», hi ha aquests versos colpidors: «Que fait un rose là où le sort / sur nous s'épuise?», traduïts per Mariàngela Vilallonga com: «Què hi fa una rosa allà on el destí / sobre nosaltres s'esgota?

I aquests altres que, gose pensar, podrien haver encapçalat perfectament algun dels poemes del llibre de Jordi Solà Coll.

Rose qui, en naissant, à rebours imites
les lenteurs de la mort.

Rosa que, en néixer, per contra imites
les lentituds de la mort. 

Mariàngela Vilallonga, trad.

Podeu accedir des d'ací a la botiga on line de Tanit Poesia.

Ira: «Un camí —com l'autor mateix  ha escrit al seu blog— on el dolor i la revolta es retroben en el mot. Un periple llarg i incert on l'única veritat és l'ésser que oscil·la eternament entre la fosca i la llum».