Suite de les séquies. Un projecte musical i poètic amb què celebràrem el 8 de març

Promogut i impulsat per la Diputació de València, el projecte titulat Suite de les séquies ha sigut creat, musicalment parlant, per huit compositores valencianes, cadascuna de les quals n'ha escrit un moviment. Sara Galiana, Iluminada Pérez, Esther Torró, María José Belenguer, Claudia Montero, Raquel Sánchez, Miriam Pascual i Celia Rivero en són les autores. Aquesta «banda sonora» inspirada en la simbologia de l'aigua i de les canalitzacions que reguen l'horta sota la jurisprudència secular del Tribunal de les Aigües, es completa amb vuit poemes escrits per a l'ocasió i amb la intenció que es puguen llegir al llibret que acompanyarà la Suite en format discogràfic. Hi han aportat els seus textos les escriptores Begonya Pozo, Isabel Robles, Encarna Sant-Celoni i Verger, Consol Martínez Bella, Maria Josep Escrivà, Begonya Mezquita, Isabel Canet Ferrer i Teresa Pascual. 

Fotografia: Eva Máñez-Diputació de València. 16 de febrer de 2019.
De dreta a esquerra: Isabel Canet Ferrer, Consol Martínez Bella, Encarna Sant-Celoni i Verger, Begonya Pozo, Teresa Pascual, Isabel Robles, Maria Josep Escrivà.
Per motius de força major, Begonya Mezquita no va poder participar
en la sessió fotogràfica.

El dia 10 de març de 2019, la Banda Simfònica de Dones de la FSMCV, sota la direcció de Marita Primo Rocher, estrenà aquesta Suite en vuit moviments al Palau de la Música de València. En roda de premsa prèvia que tingué lloc al mateix Palau, es presentà el projecte musical i poètic. En nom de les poetes, hi vaig fer una breu intervenció, a manera de descripció i de declaració d'intencions, que transcric a continuació, una mica ampliada i retocada ara:

Amb aquest treball poètic col·lectiu, elaborat per vuit poetes valencianes, ens hem proposat com a repte plasmar poèticament la nostra relació vivencial —entenent vivència com a experiència emocional, intel·lectual i/o biogràfica, però no necessàriament en aquest últim sentit— amb les séquies i el medi per on transcorren; séquies com a realitat o com a símbol allunyat sempre de qualsevol tractament folklòric. Algunes poetes han tingut present la seua experiència sentimental i el record d'alguna séquia en concret, sobre la qual també s'han inspirat les vuit compositores de la Suite musical. Per exemple, Isabel Robles fa servir com a pretext al voltant del qual gira el poema «Jocs i camins d'aigua» la séquia de Mestalla: 

Jo no botava séquies; no ho féiem les xiquetes,
però recorde el roll del camí Vell del Grau,
del braç d'Algirós, séquia de Mestalla.

Altres poetes s'han amerat de les composicions musicals per a escriure el seu poema. És el cas d'Encarna Sant-Celoni i Verger, que escriu «Aiguaduits d'horta» acompanyada de la composició de María José Belenguer inspirada en la séquia de Mislata.

Entre els vuit textos hi ha una gran diversitat formal, però sempre s'hi detecta el domini tècnic de les autores. Hi trobareu, per exemple, una evocadora prosa amb tons poètics d'Isabel Canet Ferrer, «Dona, serp, aigua»:

[...] A l'espill de la séquia, la xiqueta que vaig ser es contrafeia amb ganyotes de plor i ràbia.Ells m'assenyalaven i se me'n reien. L'aigua, de tan verda, tremolava.»

Compositores i poetes abans de la roda de premsa i estrena
de la Suite de les séquies. Fotografia: Eva Máñez-Diputació de València.
Palau de la Música de València. 10 de març de 2019.

O el poema en prosa de Begonya Pozo titulat «D'una set antiga», amb un final de rotunditat aforística: 

Després de tot, la nostra fermesa líquida fendeix la terra: l'aigua som nosaltres. 

Al costat dels versos sincopats, amb un ritme intern molt marcat, de Consol Martínez Bella:

el sol fecund       el pensament eixorc
el suau lliscar de les séquies      els camins soterrats de l’aigua
la insistència de les flors          la rotunditat de l’asfalt
l’aroma fèrtil de l’horta          l’efluvi constant de l’excés

En vers lliure, el poema d'Isabel Robles ja citat, o de Begonya Mezquita, amb tota la seua frescor i un llenguatge quotidià que ens el fa ben viu i pròxim: 

Passen núvols i és com ahir,
que a la porta de casa t’explicaven històries.
El carrer com un ventre altiu,
carregat de romanços, era un pacte amb el temps, corre, germaneta, corre!
Avall, avall, atrapàvem un gat de plàstic,
el tacte del sol a la pell, l’arena, la llum del capvespre.  
 

La forma més clàssica i la sonoritat que aporten les rimes d'Encarna Sant-Celoni:   

Séquia, reguer, canal, fillola,

mare, major, rec, braç, sequiola.

Ramals que del dit «riu blanc» veniu
i, amb teranyines d’obra i canya,
boques i conreus arreu nodriu
entre xiu-xius i raucs de granota.

O l'impecable treball mètric i rítmic en els decasíl·labs tan bells de Teresa Pascual:  

Un Adam maternal ocupa el centre

del poder en la font. Mou les parets

d'una matriu de bronze i romp les aigües

obertes del seu curs sobre les séquies.

Cartell: Joane García.

En pràcticament tots els poemes hi ha referències a altres poetes contemporànies o clàssiques, a manera de reconeixement a cadascuna d'elles, com per exemple Maria Beneyto, Maria-Mercè Marçal o la poeta andalusina, del segle XII, Hamda bint Ziyad. Tot això indica, evidentment, que la tradició poètica escrita per dones no s'ha interromput fins als nostres dies. 

I tots són l'expressió de la reivindicació o la consciència de pertànyer a un lloc, d'arrelament. I el compromís i l'autoafirmació de la nostra condició de dones creadores. Séquies i dones; dones i séquies, al poema, novament, d'Isabel Robles: 

No sabia els seus noms: ara són invisibles,
la seua música és silenci aparent
i, amb tot, segueixen vives, reviscolant
cap a la mar, lluitant cap a la llibertat.
No sé per què les séquies em fan pensar en les dones.  

L'últim moviment d'aquesta Suite poètica, dit precisament «Suite de la Font del Túria», de Teresa Pascual, parteix de la referència al Gènesi per incidir en l'empatia amb les figures femenines de la clàssica font de la ciutat de València. Una simbologia conservadora que Teresa qüestiona amb subtilitat. Llegiu:

I com un Déu veié el que havia fet,
que tot això era bo, i es va adormir.
Al seu voltant les huit filles somriuen,
porten com ell, el món abolit
a les espatlles amples del silenci,
però com ell, no ho saben i fingeixen,
somnien en els dolls blancs del vell Túria
al ventre d'una terra no creada.

Marita Primo Rocher dirigint la Banda Simfònica de Dones de la FSMCV.
Fotografia: Eva Máñez-Diputació de València.
Palau de la Música de València. 10 de març de 2019.

 

En qualsevol cas, en aquest treball col·lectiu, des de les veus personals de cadascuna de les vuit poetes, hi ha un desig expressat amb molts matisos. Com diu Encarna Sant-Celoni apel·lant al motiu central d'aquesta Suite de les séquies feta de versos: «per fi us retem allò que us toca». 

Si se'm permet, per acabar, aquest és el poema que jo hi signe: un homenatge als meus i a l'hàbitat on ells i elles, com jo, ens hem fet. Mig de terra i mig d'aigua.

ARBRE GENEALÒGIC

      de la terra on s’avaren les memòries
                             Teresa Pascual

D’olor de molla de caragol, els cossos de criatura: tot l’estiu, de les basses a les séquies. De les sangoneres enganxades a les cames. De les sangoneres i dels blauets fosforescents. Dels talons esquarterats com séquies clivellades. De les séquies i el tarquim, de la gallinassa. Dels lliris grocs i de les rates d’aigua. De les arrels ancianes dels canyars. De tolls, d’ullals i de lluents. Del collverd exangüe caient a plom. Del segamà temut que els ensangona. Soc de tot això que foren ells. I de la terra negra on demà m’endinsaré buscant la veritat.


MjE, març de 2019