«Una tenda d’animals és una cosa ben trista. S’assemblen als vells zoològics, de tan enforfoguides. Un local on els animals es fan més i més peresosos perquè no s’hi poden moure lliurement, s’encarcaren i les potes se’ls engarroten fins que, a poc a poc, es paralitzen com si foren soques d’arbre. Vista des del carrer, una tenda d’animals pot semblar diferent, però quan hi entres i veus els animals exhibits com pots de conserva en un supermercat... Aleshores descobreixes que els homes i les dones no sempre tenim idees genials.»
Així comença el Capítol 2 de
Tenda d'animals, que he publicat recentment a Tàndem edicions (grup Edicions Bromera) gràcies a la circumstància feliç d'haver obtingut el
Premi Carmesina de la Safor que convoca la Mancomunitat de Municipis d'aquesta comarca. Les il·lustracions són de
Marina Puche.
Tenda d'animals és una història de respecte cap a aquestes «persones no humanes» (*) que ens acompanyen i que acompanyem en les nostres vides quotidianes. Un relat en defensa de la llibertat de totes les espècies animals, inclosa la humana. Una faula en clau d'humor i d'ironia que explica que els humans no
sempre l'encertem, amb les nostres ocurrències estrafolàries, però que
estem a temps de reconduir els nostres comportaments i de conviure en
harmonia amb el nostre medi i amb els éssers vius que l'habiten.
(*) El concepte no és meu. Procedeix d'un reportatge del mateix títol de la Televisió de Catalunya que es va emetre al programa 30 minuts, el dia 15 d'octubre de 2017. El reportatge em va donar les claus per arredonir un conte que feia anys que esperava el seu final. Visualitzeu-lo ací. Altament recomanable.
 |
| «De la tanca publicitària es va despenjar una pancarta gegant que deia en llengües diferents: "Tancats sense haver comés cap delicte". Glups! –vaig engolir saliva–. Allò era exactament el mateix que jo havia pensat el dia que vam conéixer la mascota engabiada a la tenda d’animals!» | |
Tenda d'animals s'ha publicat a la col·lecció «La bicicleta groga» —dissenyat per l'estudi de l'admirat Paco Bascuñan—, adreçada a un
públic lector a partir de 8 anys. Més enllà de la dada orientativa, aquest relat persegueix el propòsit —probablement massa
ambiciós, d'acord— de poder engrescar a la lectura persones de qualsevol
edat. Soc del parer que menuts i grans podem llegir pràcticament les mateixes coses. Únicament interpretem de maneres diferents les nostres lectures en les diferents etapes de la vida. Quan es tracta de primers lectors, se'ls ha de guiar; més tard, amb la seua capacitat d’escoltar, d’imaginar i de retenir sensacions, elles i ells faran la seua pròpia interpretació del missatge. I amb el temps, ja persones adultes, els lectors i les lectores re-interpretem, a partir de la nostra experiència vital i també lectora, llibres dels quals només ens havíem quedat amb alguna anècdota o amb el record aproximat de l’argument. És a dir, que l’aventura de llegir no s’acaba mai i que els llibres no haurien de tenir edat, sinó qualitat. Almenys així és com jo entenc la literatura, i també l'escriptura i la lectura: com un contínuum que s’enriqueix amb el temps i amb les experiències vitals. Autores i autors només hem de donar les claus i obrir les portes a la curiositat. I ser capaços de crear obres suficientment suggeridores per tal que els nostres lectors vulguen créixer al costat de les nostres històries, dels nostres poemes, d’allò que tenim gust i necessitat de compartir. Un gran privilegi, per cert.
 |
| «Mon pare em va xiuxiuejar a l’orella la paraula rabosa i així vaig descobrir per mi mateixa que una rabosa és un animal molt bonic, que al principi espanta un poc, i que, quan quasi ningú no les veu, comparteixen amb nosaltres els marges i els camins. Ara sé que en altres llocs es diuen també guineus.» |
He volgut encapçalar-lo, el relat, amb una dedicatòria que diu «En record de la nostra Camil·la». Camil·la era una femella de lloro gris, d'aquells que tenen la cua roja, que havíem tingut a casa durant anys. Se'ns va morir fa uns mesos. No he volgut evitar, a Tenda d'animals, el tema de la mort, o de les autolesions que alguns animals en captivitat es provoquen. El dolor, la mort, la tristesa, l'enyorança són temes i emocions amb els quals també han de conviure els infants. I pense que, a través de la ficció literària, es poden tractar amb la delicadesa, la naturalitat i el màxim d'honestedat que aquests lectors requereixen.
 |
«Va deixar un gran buit a casa, l’au xarradora, que sobretot notàvem quan es feia hora d’anar a dormir i déiem «bona nit» i des de dins de la galeria ja no ens contestava la veu de Camil·la.»
|
La història està narrada per Marina, que és la cosina de Lluïsma, el protagonista del conte. Però no sempre havia sigut així. En un principi, jo —Maria Josep, autora— havia posat el relat en boca d'un narrador que es deia Cosme. El seu nom només apareixia un parell de vegades al llarg del llibre i, quan en vaig corregir les galerades i vaig veure per primera vegada les il·lustracions, em vaig endur la sorpresa que la il·lustradora, Marina Puche, hi havia dibuixat una narradora xica i no un narrador xic. Em va semblar que aquella transformació de gènere, fruit, segurament, del prejudici d'haver identificat autora amb veu narradora, era molt més suggeridor i enriquia de manera molt interessant la perspectiva de qui donava a conèixer l'argument de Tenda d'animals. En reconeixement a l'atzarosa aportació de la il·lustradora, l'originari narrador Cosme va passar a dir-se Marina.
 |
| «Algunes vegades, sobretot a les poquetes nits de la tardor, veiem grans esbarts d’aus que ens sobrevolen en direcció a l’Albufera. Garses, potser, o estols de flamencs rosa, famílies d’oques o de cignes que busquen recer a les nostres terres tèbies, xicotets fumarells de la mar...». |
|
|
Us confesse que aquesta il·lustració final del llibre, dels dos cosins
que pesquen agafats pel coll, em té el cor robat. Summament agraïda per
tot, Marina Puche!
