Jordi Mas i el camí que mena fins a 'La destral del vespre, l'aixada de l'alba'

El poeta Jordi Mas, el qual hi afegeix el seu segon cognom, López, quan allò que publica són textos acadèmics o traduccions del japonès d'altres poetes o escriptors, va presentar el seu últim llibre, La destral del vespre, l'aixada de l'alba (Edicions del Buc, 2018), entre dijous i dissabte passat, a València, a Gandia i a Alcoi. El vaig acompanyar en els dos últims llocs i, entre moltes altres, aquestes són algunes de les idees que van sorgir mentre vam conversar en els actes compartits.

Portada del llibre, amb el segell inconfusible del dissenyador Dídac Ballester. 

Jordi Mas (poeta) havia publicat Autoretrat amb esfinx (Omicron, 2008), Horus al desert (Ajuntament de Calvià, 2009) quan, l'any 2009 el coneixem de prop perquè guanya el premi Senyoriu d'Ausiàs March de Beniarjó, amb Sema, que es va editar l'any següent a Eliseu Climent / 3i4. Un llibre que, per la seua proposta de síntesi conceptual i formal tan extrema, va provocar, en canvi, una dilatada deliberació en el jurat d'aleshores. 180 versos distribuïts en poemes breus, on, com més tard ha reconegut l'autor, el silenci forma part del poema i on, sense dubte, hi ha la petja dels poetes clàssics japonesos que Jordi Mas ha traduït. Aquests dos trets són comuns, i s'aguditzen més encara, si cap, en llibres posteriors com ara El crit i l'eco (Godall, 2016) i en una de les dues línies poètiques que trobareu a La destral del vespre, l'aixada de l'alba, quan el llegiu. En aquesta que es veu reproduïda en una de les dobles pàgines de l'apartat «El silenci dels astres», on els poemes componen allò que Mas en diu «constel·lacions»: mots disposats sobre fons negre que componen imatges visuals diverses i que, de vegades, s'hi interrelacionen creant sonoritats, rimes, jocs fonètics; i, de vegades, només són estrelles verbals surant en la fosca.

 Constel·lació titulada «La destral del vespre», que l'autor recita públicament així: «La destral del vespre / el silenci dels aspres / els astres distants / viola agresta / quin crit rupestre / quin prec maldestre / quin gest galant / alena el teu cant?». Tot i que, com ell mateix diu també, «és la persona que el llegeix qui ha d’anar buscant-hi l’ordre que li sembli oportú».

Abans de La destral..., Jordi Mas havia publicat Febrer (2015; premi Vicent Andrés Estellés dels Premis Octubre 2014). Allà, combinant unes línies de prosa poètica amb haikus intercalats, el poeta recorre al record, a la vivència del temps pretèrit combinada amb descripcions de moments presents, sempre en contacte amb una terra àrida. Reconec que em fascina aquesta poètica introspectiva que poua directament de la vida arrelada a un lloc, a una gent, als éssers, als camins, a la terra eixuta que recorren. Segurament, perquè crec que hi funcionen com a mirall de la pròpia experiència poètica: la terra i tot el que implica, els mots que la diuen, poetitzada de fora a dintre. En aquest llibre, és impossible no relacionar la veu del poeta caminant amb la de l'obra de Matsuo Bashô (1654–1694) que Jordi Mas ha traduït, L'estret camí de l'interior (Edicions de 1984, 2012), el darrer diari de viatge de l’escriptor japonès, considerat un dels cims de la literatura japonesa clàssica. Llegiu aquesta entrevista, on se'n parla, extensa i ben substanciosa.

XVI

sòbria en el seu exili sense vent,

la lluna calla,

i el seu silenci petri

amara els aspres

de solcs immòbils, de conques com mars aturats, de rastres que el temps no modifica
 
Jordi Mas: Febrer, Eliseu Climent / 3i4, València, 2015

Fotografia de l'arxiu familiar de l'autor que apareix en l'obertura de La destral del vespre, l'aixada de l'alba. Fragment.

En paral·lel a les constel·lacions «astrals», a La destral del vespre, l'aixada de l'alba, Jordi Mas traça —en les proses que conformen l'apartat «El silenci dels aspres»— un recorregut pels llocs i per la memòria de la comarca i del seu poble de naixença (Santa Coloma de Queralt, l'Alt Gaià), on hi ha anècdotes biogràfiques, lingüístiques, passatges descriptius, recreacions metapoètiques i, en fi, un mapa d'experiència de vida on els mots són entitats tan lligades a la terra com els éssers que la poblen. Una terra i unes experiències, no cal dir, que el poeta redimensiona des de la seua elaboració literària. Tot això, de manera sintètica i tractant d'adoptar el to d'algun dels poemes en prosa que també conté el llibre, és el que vaig voler reflectir en la nota final que em van demanar els editors que redactés, per acompanyar La destral del vespre, l'aixada de l'alba. I jo, encantada.

ELS MOTS ORGÀNICS DE JORDI MAS

Biure —de Gaià— el silenci dels astres al vespre. Topònim, fusió «poètica», «plausible», «necessària» de viure i de beure. Viure el silenci dels aspres en la nit. La veu poètica i la terra, indestriables. Encontre lluminós entre allò eteri i allò corpori: destral del vespre, aixada de l’alba. Els aspres són «camps de secà» segons el «museu dels horrors de la taxidèrmia» que, en definició de Jordi Mas, és un diccionari. La llum de les paraules emergeix del magma fosc de la terra i es projecta, en forma de petites illes de claror, en la immensitat fosca de l’univers. Astres. Les paraules-guspires impacten en el silenci de la terra i hi fan germinar mons poètics. Aspres.

Els topònims, la nissaga familiar, els camins que hi fan cruïlla, les creus de terme, la Mula Morica, la parla, amb aquella erra gutural que la padrina no va poder corregir. Poètica. L’element orgànic, com les llavors agombolades per la terra o com l’ADN biològic. Les proses, de caràcter expansiu, i els poemes, destil·lades constel·lacions estampades sobre el negre, s’hi interpel·len, com el poeta: «quin so fa un marge que s’esfondra quan no hi ha ningú per sentir-ho?»; el poeta que no invoca les paraules que dirien aquell so, sinó les que expressen el desconcert davant d’aital silenci-infinit.

«Els mots orgànics de Jordi Mas»: La destral del vespre, l’aixada de l’alba, Edicions del Buc, 2018.

En la tertúlia que es va establir a la llibreria Ambra de Gandia després de la presentació, un dels editors del Buc, Francesc Bononad, va plantejar aquella qüestió suggeridora i impossible d'escatir de si el llaurador té, o pot tenir, un concepte estètic de la terra. Feia només un dia, en un dels meus passejos a la vora de bancals reverdits ara d'hortalissa, davant d'algun tros ordenat amb aquella elegància natural i impecable, jo m'hi feia la mateixa pregunta: té el llaurador, el pagès, l'home i la dona que la conreen, un concepte estètic de la terra?