'Serena barca' obté el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians

Escric aquesta entrada amb l'única finalitat d'agrair totes les felicitacions, les mostres d'alegria, de complicitat i les generosíssimes consideracions cap a Serena barca que he rebut des que, el proppassat dimecres 14, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana va publicar la notícia dels llibres guanyador dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians. Per als quatre editors del Buc, Pau Sanchis, Rubén Luzón, Francesc Bononad i Josep Martínez, és l'agraïment primer i indispensable, perquè —ja ho he dit en més d'una ocasió— sense Buc no hi hauria barca. Almenys no en aquest format preciós dissenyat per Dídac Ballester.

Així va publicitar Edicions del Buc la notícia del reconeixement.

Sóc ben conscient de la reacció de desmesura que propicien les xarxes, i del fort component afectiu i d'amistat que acompanyen els amabilíssims comentaris entusiastes que m'han endolcit aquests últims dies. Però, en aquest cas concret, només en aquest cas, em permetreu que me'ls crega —els entusiasmes, els afalacs—, perquè els vull entendre com l'al·licient imprescindible per continuar avançant en el camí de la literatura, i molt especialment de la poesia, i per centrar-hi cada vegada amb més convenciment l'objectiu dels meus interessos i de les meues necessitats. 

El poeta, l'amic, el mestre admirat Joan Navarro em va fer aquest regal poètic des de la seua pàgina de Facebook: la traducció del poema titulat "Arrel", al portuguès. La sorpresa, la va completar Beppe Fiorelli, company d'aquells que les xarxes apropen, amb la seua bella "Radice" italiana. Als dos, el meu agraïment més sincer. 

ARREL

A dintre meu
hi ha una arrel que excava
buscant jardins.

Cal·ligrafia el buit,
recita el calfred
que recorre la terra
a dintre meu.
Remor d’arrel que excava
i apunta al blanc:
allà on brolla la deu,
on tremola la veu,
on esclaten els mots...
Com un ramell de flors
d’oxigen.

Maria Josep Escrivà, Serena barca, Edicions del Buc, 2016.

| RAIZ // Dentro de mim / há uma raiz que escava / procurando jardins. // Caligrafa o vazio, / recita o calafrio / que percorre a terra / dentro de mim. / Rumor de raiz que escava / e aponta ao alvo: // lá onde brota a nascente, / onde trema a voz, / onde desabrocham as palavras... / Como um ramo de flores / de oxigênio.

| RADICE // Dentro di me / c'è una radice che scava / cercando giardini. / Calligrafa il vuoto, / recita il brivido / che percorre la terra / dentro di me. / Rumore di radice che scava / e punta al bianco : // là dove sgorga la fonte / dove trema la voce / dove sbocciano le parole... / Come un rametto di fiori / d'ossigeno.

Trad. Beppe Fiorelli

Foto de família on podem veure, al centre, Teresa Pascual, l'autora homenatjada en l'acte de lliurament dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians; el guanyador del premi a la millor novel·la publicada l'any 2016, Paco Esteve Beneito (primer per l'esquerra); David Navalon (hi sobresurt en altura), premi al millor llibre de literatura infantil; Josep Millo com a premiat en la categoria de literatura infantil (al centre, al costat de Teresa); l'autora de Serena barca, ben flanquejada per la seua mestra-poeta; Moisès Vizcaino, com a representant de La Veu del País Valencià (premi a la Difusió Cultural, en primera fila) i Joan Garí, premiat en la categoria d'assaig. A més hi ha els membres del jurat, representants polítiques, i Bel Olid, presidenta de l'AELC (una mica camuflada al darrere). Eva Dénia, cantautora que va amenitzar la vetlada, juntament amb Merxe Martínez, és a l'extrem dret de la foto. A l'esquerra, vestida de roig, Neus Aguado, que va fer la laudatio de Teresa Pascual. Fotografia publicada a Vilaweb.
En aquest mateix mitjà podeu llegir una crònica que Núria Cadenes ha fet de l'acte.

Amor indeleble

Text: Maria Josep Escrivà
Fotografies: Jordi Solà Coll

Quan algú que viu mor així,
brolla molta sang després de cada cop.

Wisława Szymborska
Traducció de Xavier Farré

La colpeja. No en té més remei i una altra vegada la colpeja. I ella encaixa els colps amb l’estoïcisme a què l’obliga la seua condició. Això és, haver d’acceptar el seu rol domèstic, a manera de suplici setmanal: garantir l’ordre gràcies al qual s’hi assegura la rutina, anodina però indispensable, en aquella casa. Al cap i a la fi són colps sense cap conseqüència greu. Bé se’n podria dir que, fins ara, cap d’aquelles batusses no ha provocat que la sang arribe al riu.

No recorda exactament quan fou l’última trobada. De vegades fou ahir i de vegades ha transcorregut tota una vida. Va posar al llit els llençols blaus de cotó prim, a joc amb la pintura de l’habitació, component-hi l’escenografia perfecta. Hi varen compartir el plaer i tantes indestructibles paraules d’amor. Després d’esperar-lo en va, per fi s’ha decidit a arrancar de soca-rel aquells llençols tan en sintonia amb l’entorn —«fora...!»—, com si desbrossara un bancal del gram que l’ha colonitzat durant l’estiu de llum infinita. I, quan es disposa a retirar la cobertura superior del llit, s’hi troba incrustat un d’aquells rastres d’amor: una clapa esgrogueïda com una illa oblidada enmig de l’oceà. S’enyora i s’enrabia, a parts iguals. «Adéu, llençol de sobre!». 

Aleshores, inevitablement, hi apareix el llençol de sota..., amb el seu rastre d’amor inesborrable marcant-hi el territori. «No pot ser!: des de quan hi són? On he mirat en endreçar l’habitació, aquests últims dies?». De l’estrebada s’ha descosit un dels frunzits cantoners que el subjectava al matalàs: raaaac! Més a sota encara, el protector obligatori, tercera capa com el tercer corfoll d’una ceba. «Uf...» —alena interiorment—. Ara se n’alegra, d’haver-ne comprat un altre, dels de posar i treure, perquè, també, allà enmig del protector, hi ha adherida la maleïda clapa groga, insistència en la insistència, reduplicació quasi fins a l’infinit d’un rastre d’amor indeleble. 

Amb el fardell de llençols, com els embolcalls custodis d’un món que s’ha fet miques, se’n va de cara a la rentadora, en ruixa cada clapa amorosa amb el llevataques, i l’omple a vessar, la màquina, que, com ja és tradicional, no funciona a la primera. Aleshores l’obre, recompon a dintre els llençols rebregats, en torna a tancar la porta, i no té més remei que recórrer a la força bruta. La colpeja. Colps a discreció. Només allà on s’espera que faran efecte per tal que la màquina es pose en funcionament. La colpeja, la colpeja aplicant-s’hi com si fos un art assajat a consciència. La colpeja amb molt de compte de no espatllar-la. Amb un càlcul de precisió extrema en cada impacte; amb un afany quasi obsessiu. Perquè, de la pertinàcia amb què es propose fer que arranque aquella rentadora atrotinada que ha de restituir el blanc immaculat als maleïts llençols; d’aquella tossuderia indoblegable... depèn tota la seua dignitat de dona abandonada.

Aquest text forma part del volum col·lectiu titulat Silenciades (novembre de 2016), integrat per divuit relats que comparteixen la intenció de mostrar la veu de dones que pateixen i/o centrar l'atenció en escriptores invisibilitzades per la història. Fou publicat en la XX edició de l'Homenatge a la paraula que anualment organitza el CEIC Alfons el Vell de Gandia. La coordinació literària és de Vicenta Llorca.