1.000 raons per estimar-los: Marc Granell

En aquestes entregues dedicades a destacar els llibres que m'han sigut companys importants de vida, faré una petita excepció, avui, i no destacaré un llibre sol, sinó un poeta sencer. Per la seua humanitat, per les vegades que els seus versos m'han fet estrènyer els punys, per la seua immensa tendresa. I perquè la setmana passada va fer anys, el Marc —seixanta-quatre—, i aquest vol ser un humil regal d'aniversari, des de la complicitat en les paraules i l'estima de tant de temps. 

 
LA SOLA VERITAT QUE ENSENYA I SALVA

Per a Marc Granell

Cambra d'abril.
També dins l'ombra saben
florir les roses.

MjE, 2017

El Grau de Gandia, 13 d'abril de 2017

El dia 12 d'abril vaig escollir aquest poema del llibre Versos per a Anna, per recitar-lo en una altra de les emissions de La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món, de Radio Gandia Ser. 

No t’envie avui roses. Només paraules
per dir-te el meu amor.
Un amor que és ample i que no cessa,
com un cel tot blau i inacabable,
un amor que creix i es multiplica
com l’onatge d’un mar net i profund,
un amor que és ferm com ho és la roca
més sòlida i pacient.
Un amor que se’m fa,
cada instant amb més força, amb més urgència,
desig de ser amb tu
i recórrer amb besos, amb carícies
la teua pell, país immens i únic,
la sola veritat que ensenya i salva.
Un amor que vol saber aprendre’t,
aprendre a acompanyar-te.
Un amor que et vol plena de llum feliç i lliure.
Un amor que amb tu vol fer camí
i anar més lluny, més fons, i ser més vida.

Marc Granell: Versos per a Anna, Bromera, 1998.

Tòfones sota terra

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor d’alcova endreçada després d’haver-hi estimat, on continuen dansant, ombres somnàmbules, els cossos dels amants. La calma d’aquest temps sense temps m’omple com si tota jo fos una ampolla tancada al buit. Albire l’origen d’un camí des d’on tot és possible encara, i comence a ensumar-hi els primers mots: tòfones obscures pressentides sota terra. M’aferre a la certesa que hi són i em deixe portar. Em recree en el trànsit, en el llindar pletòric a partir del qual comença a rajar l'escriptura. M’hi adelite. M’hi adelite com l’animal que es rabeja rebolcant-se en el fang.

Silenci. Fotografia: MjE, 2013.