Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.
Isabel Coixet
Text: Àngela Guixot, Maria Josep Escrivà
Fotografies: Júlia Llorca Tauste (excepte la que s'hi indica)
Feia temps —molt!— que guardàvem al rebost de les vides secretes de les paraules aquest "sitiet". A casa ho diuen així, quan està la paella a punt i només cal fer lloc a taula per situar-la al seu lloc central i protegir les estovalles o l'hule de l'escalfor..., o de la mascara, si és en aquelles ocasions assenyalades en què la paella s'ha fet amb llenya: —Va, aneu fent lloc. Ja heu tret el sitiet?
 |
Aquest és un sitiet fet de jonc que, segurament, posseeix el rècord de veterania
entre els que hi ha per casa. L'única fotografia que no hem d'atribuir a Júlia, perquè l'he feta jo per necessitats del guió. |
Hem pensat que aquests dies de combois pasqüers, i de paelles
santvicenteres eren ideals per dedicar el nostre particular homenatge a aquest objecte entranyable. I també l'etimologia s'ha posat de part nostra, en aquesta ocasió, perquè la paraula
pascha, variant de l'hebreu
pesah, en el sentit de "pas, trànsit", commemoració de l'èxode, adopta posteriorment la de
pascua,
en llatí vulgar, per influència de
pascuum ("pastura") a causa de l'àpat ritual. Ho explica més o menys així el Gran Diccionari de la Llengua Catalana (GDLC), i, a més a més, el Diccionari Català-Valencià-Balear hi aporta més detalls encara: "per analogia del llatí
pascŭa ‘pastures’, afavorida per la circumstància de menjar-se per Pasqua un cap
de bestiar de llana aportat pels pastors". D'acord que ara hem canviat el cap de bestiar per un mullador de carn amb tomaca, o per una cassola d'arròs al forn, una bona torrada d'embotit, o per la pròpia paella, i
una bona mona, això sempre, de postres o per berenar... Però l'àpat col·lectiu, el ritual gastronòmic i la celebració agraïda amb els "productes de la terra" hi és igualment.
 |
| Sitiet de disseny i material modernitzats, però que continua acomplint la seua funció de servir de base i protecció entre olles o cassoles i la taula. En altres llocs del territori en diuen "estalvis". |
Tornem al sitiet, però. Diminutiu de "siti", i variant de "seti", que potser té alguna relació amb la forma llatina
situare ('situar'). Potser. En un dels nostres diccionaris preferits, el
català-valencià-balear d'
Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll, en una de les primeres definicions de la paraula, llegim: "Objecte o lloc destinat a seure-hi." No és el cas, però sí que hi ha aquesta idea de "repòs" que també es confereix a les cassoles o paelles que van a parar al damunt del sitiet. I més endavant de la mateixa entrada de diccionari: "Base; objecte o lloc sobre el qual es basteix o descansa una cosa". Això ja s'hi assembla més. La nostra definició específica, en el seu ús propi com a valencianisme, ve a continuació: "Estalvis per a posar-hi l'olla (val.)". Ara!
Tradicionalment i artesanalment, els sitiets s'han elaborat amb materials naturals, com ara la fusta, el jonc, el cordell, o la llata, aquella trena de brins de cànem, d'espart, de palma, etc., de forma
aplanada, que també serveix per a fer estores, senalles o soles d'espardenya i que, poèticament, jo ja no puc deixar d'associar amb una bella imatge de Vicent Botella, poeta de Gata que fa molts anys va comparar l'activitat pacient, meticulosa, manual de "fer llata", a la d'escriure poesia:
No em van parir per dibuixar-te
però sé fer llata amb les paraules,
nugar un món de versos
i treure un llit.
Vicent Botella: Residu de pluges, Aula de Poesia de la Facultat de Filologia, Universitat de València, 2005.
A la Marina i la Safor se'n tornen a veure trenar amb naturalitat, als mercats de la terra o als porrats, com ara en aquest de Sant Macià de Ròtova (la Safor), que la Júlia Llorca va recórrer a la recerca d'un sitiet fotografiable..., i el va trobar!, i a més a més, en plena elaboració. Mireu si és poc bonica la imatge:
Hi ha una referència literària del sitiet ("setiet", en aquest cas) en una de les Rondalles Valencianes d'Enric Valor, que no hem pogut ubicar encara amb més precisió, i que ens ha posat de mala veta, tot s'ha de dir, per l'atàvica comparació pejorativa en què s'utilitza una dona com a exemple recurrent:
Totes aquelles bastes minyones semblaven setiets, de lletges i renegrides.
Per compensar, però, ens quedem amb aquest text que ha escrit Àngela Guixot, que és una prova d'admiració cap aquelles persones que treballen en contacte amb la terra i amb els productes que la terra els ofereix, i amb entusiasme i insistència van recuperant un món que estava a punt de desaparèixer, i, amb ell, les belles paraules que el diuen: pedres precioses en perill d'extinció.
A Casimir Romero Garcia
Amb
el bon temps venia l’hora d’arrabassar les palmes. I sense guants ni
fes, les mans dels llauradors s’omplien de ferides i es deformaven. No
debades diuen que «aquells que van a fer palmes sempre van caminant, amb
el cabàs a l’esquena i les mans brutes de sang». Sovint, però, era
l’únic jornal, fer palmes.
Amb
el bon temps venia bé assolellar les palmes. I un cop ben seques, i ja
ensofrades, mans destres les embrinaven. I en trenaven els brins. Tres
brins o cinc. O set. O nou. Cadires arrenglerades, converses i
xafardejos, i rastres de brins trenats. Eren, aquelles, cadires
humanitzades. I eren, aquells, els dies de fer llata.
Dels
dies de fer llata ens queden els rebrots. Les palmes renascudes
entremig de la cendra. I és just amb eixes palmes que hem de fer un
sitiet. És just amb els ventalls rebrotats entre el gris, resistents
contra el gris, permanents malgrat tot, que hem de fer un sitiet.
Dels
dies de fer llata ens queden els rebrots. Les palmes renascudes com una
mà oberta... Nosaltres, ho sabem, tenim la sort dels margallons. Tot és
qüestió d’arrenglerar els colzes i posar-se a trenar, amb material
humil, invictament humil, un gran sitiet amb anses. Amb moltes anses.
Només al seu damunt podrem bastir un poble.
Àngela Guixot Escrivà
