Un minut de silenci. A manera de poètica

Quinze de juliol. Viatge amb cotxe fins a Castelló de la Plana. A la Universitat Jaume I m’han convidat a formar part d’una taula redona al voltant de l’edició de poesia. Dedicació intrèpida que se’ns demana de situar «entre la vocació i el risc». Engegue la ràdio. Des d’anit, les xarxes, els mitjans, s’ocupen en sensacional exclusiva a recrear-se en l’acció terrorista de Niça. Soroll i més soroll, insistència a buscar el detall lacrimogen, superficialitat i banalitat; cap reflexió a fons; la immediatesa compulsiva del periodisme actual. Aleshores em torna a assaltar el desinterès absolut per tot allò que m’envolta, la mandra còsmica, el desencant envers la humanitat que reitera rutines, que s’adelita a exhibir la bandera de la mediocritat. Per l’autovia, centenars de cotxes en sentit contrari transmeten aquella imatge de normalitat que comporten les vacances, en una de les eufòriques «operacions sortida» de cada estiu. Només em reconforta interiorment la idea que la meua missió en les pròximes hores serà conversar entorn de la poesia. Vocació, risc?: necessitat; un recurs de primera necessitat per protegir-se de l’erosió del dia a dia. Tota la resta és, en aquest moment, farsa, insubstancialitat. N’assumesc l’aberrant prepotència.

He demanat permís al senyor Basset (l'artista Josep Basset) per agafar-li prestades algunes de les imatges amb què ens sol alegrar la vista a la xarxa.
Ell me l'ha concedit. Aquesta és de l'any 2014. Sense títol.

De sobte, entre les veus afectades dels comentaristes que han fet de Niça el monotema de les últimes hores, irromp una notícia que s’imposa a la realitat com una metàfora potent, que brilla amb llum pròpia; o, almenys, així l’entome jo. A València, la policia urbana, alertada per uns pidolaires que remenaven a dintre d’un contenidor, ha rescatat un nadó d’enmig de les escombraries. La imatge em corprèn en tota la seua bellesa dramàtica. Amb tots els respectes per les prioritats socials i humanitàries, no he pogut deixar d’establir el meu paral·lelisme entre aquell ésser desvalgut, aliè a tot, emergint del ventre putrefacte de la ciutat, i la poesia, tal com jo l’entenc: una treva de llum enmig de l’univers negre; l’excepcionalitat de la flor que viu només una nit per garantir la supervivència del cactus; el plor vital d’un nadó reclamant aire entre la immundícia d’un contenidor de fem.

Josep Basset: Sense títol, 2014.

Inevitablement, em ve al cap un poema d’Elies Barberà, titulat «Arqueologia», que recrea amb la cadència del vers una escena semblant a la que la ràdio relata, tot i que l’ésser recuperat de les escombraries siga ací una nina inert: «... l’home / del ganxo furga i remena en la brossa, / [...] i troba en la negror del mut sarcòfag / una nina òrfena, parpella torta, / bonica com un pastisset, que el mira / poruga, i ell la cull d’aquell bressol / infecte i la carrega al carretó / d’articles de sagrada procedència /amb dolça i cerimoniosa cura.» Així el poema, menyspreat igual que la nina o el nadó, ignorat pel món en descomposició que l’ha deglutit, batec de vida trencadissa, bell i insignificant, rebuig per a uns i consol i subsistència per a uns altres.

Josep Basset. De la sèrie Descomposició-composició, 2012.

A la UJI, quan són les dotze del migdia, hem interromput la taula redona per dedicar un minut de silenci en record de les víctimes de Niça. Jo em disculpe interiorment per pensar-hi en el nadó. Un minut de silenci és una eternitat. Un minut de silenci, el que ja no sabem trobar entre la confusió, el brogit, el desassossec insalubre del món o la ignomínia, assumida cada vegada amb major lleugeresa. Un minut de silenci és el temps que dura, per exemple, la lectura del poema de la «nina òrfena [...], bonica com un pastisset», d’Elies Barberà. La que aquesta humanitat malalta llança a la brossa, i que després, algú que hi furga en situació d’extrema necessitat, va i recull, en un acte d’urgent i quotidiana supervivència.  


Text publicat a la revista Caràcters, núm. 75-76.

«La vida és ara» als 'Seixanta-un poemes' de Parcerisas

L'any 2014 es va publicar a Quaderns Crema l'últim llibre de poesia de Francesc Parcerisas, titulat Seixanta-un poemes. Un dels llibres (pocs) que sense peròs ha contribuït a alimentar la meua fe en la poesia catalana actual, massa vegades precipitada, massa vegades poc ambiciosa, insubstancial, i quasi sempre poc exigent en les maneres. Parcerisas, un dels referents indiscutibles de la poesia catalana contemporània, ha aconseguit amb aquest llibre, a parer meu, l'excel·lència a què hauria d'aspirar tothom que pretenga expressar-se a través del llenguatge poètic. Una àrdua i quimèrica aspiració, certament. En aquest article publicat a l'últim número de la revista Caràcters (el doble 75-76) en parle. Potser massa temps després de l'aparició del poemari. Els grans llibres de poesia, però, no haurien de caducar.

Una de les fotografies de Jesús Císcar,
que il·lustren el número 75-76 de la revista Caràcters.
Moltes gràcies a l'autor per permetre'm que en reproduïsca ací aquestes tres.

Un poema és com un planeta redó, clos en ell mateix. Amb vida pròpia que s’irradia molt més enllà del propi poema i impacta en l’ésser dels altres poemes veïns, aquells que s’acompanyen en el viatge de translació per l’univers. Entre ells s’atrauen i es complementen, en un equilibri d’esferes que tendeix a la perfecció. Seixanta-un poemes és la confluència de seixanta-un planetes redons, cada un amb la seua entitat quasi exclusiva. No descobrisc res nou si afirme que Francesc Parcerisas és autor de poemes, més que de llibres. Ell mateix ho ha reconegut en moltes ocasions. 
Auster i ben senzill en el seu propòsit estructural, el poemari es divideix en dues parts: I i II, sense més adorns. El nombre despullat del títol, potser per trencar la lògica del meu plantejament, no és redó, perquè aquest patriarca de les lletres catalanes que és Parcerisas té una vena entremaliada i irònica que conviu amb l’altra dominant, més severa i transcendent. En les primeres lectures no hi havia parat esment; però, com que he tingut (massa) temps de tornar-hi, m’atrevisc a elucubrar i crec que el «seixanta-un» va amb intenció incorporada: si fem comptes a partir de la datació final del llibre (2006-2012), l’autor el començava a escriure quan havia sobrepassat, per poc, la seixantena. O també, en una deducció exclusivament textual, hi ha «Una carta (fragment)», a la primera part, al costat dels seixanta altres poemes, que té una extensió major, un to distès, una dicció menys continguda i una llibertat mètrica que el diferencien del conjunt.

A grans trets, en el primer apartat hi ha el testimoni de compromís ètic amb el món de fora, manifestat amb poemes de caràcter sovint narratiu; acres en ocasions, quan el poeta arremet contra situacions que l’irriten, contra la frivolitat, la superficialitat, la falsedat, el dolor del món i de l’ésser humà que en forma part. Hi ha també la devastació irremeiablement associada al pas del temps, que pot ser poetitzada amb una fina subtilesa esborronadora, com a «Clot» («I aleshores cavaràs un clot, com ara el cavem / en la fosca per guardar-hi allò petit / i poc que ens pugui quedar dels dos.») Propi d’antologia és el poema titulat «Contenidors», tan descarnat, tan actual i tan colpidorament humà: «en la desolació d’aquest jove també hi veig / els meus fills que regiren / amb el mateix meu ferro / les deixalles del futur.»

Llegint aquest primer tram del llibre, ens hi trobem un poeta vinculat als assumptes del nostre dia a dia, terrenals, per molt lletjos o poc convencionalment poètics que puguen semblar. En alguns casos és només el llenguatge poètic i la mirada atenta i compromesa de qui els diu que els carrega de prestància, de dignitat. Llegiu «Creure», «Simó de Cirene», o «A propòsit de Lot». Però al costat d’aquests poemes crus hi ha uns altres on el gaudi de la relació amorosa apuntala el sentit vigorós i victoriós de la vida, per damunt de la certesa de la fugacitat del temps: «Allò que tenim (o no tenim) se’ns escola. [...] Mentrestant l’herba creix, salvatge, / quan noto la pluja del teu cos.»

L’apartat II és el de la redempció —amb perdó per la solemnitat del mot—, i està compost per poemes, en general, d’expressió més continguda i to serè. Hi ha un testimoni d’honestedat del poeta amb ell mateix i amb el seu moment existencial, marcat per la vivència de l’amor i per la presència joiosa de la dona estimada, de la companya. Bellament expressats, amerats de tendresa, hi ha en aquests poemes la manifestació d’algú que agraeix a la vida el prodigi de l’estima, just en aquell moment en què es té consciència que el temps que queda per viure és cada vegada més escàs. I tanmateix —i, al meu parer, és un dels encerts commovedors del poemari—, aquest amor tardà, probablement inesperat, propicia el gaudi en plenitud de l’únic temps possible, que és el present: «Ara vindrà l’hivern / però jo et penso tèbia com la lluna, / benvinguda com les gotes que parpellegen / dins la pluja dolça de l’abril.»

I a pesar d’això, potser també perquè la veterania és un grau, el poeta manté un punt de reserva, de prevenció davant de la panacea de l’amor. En una entrevista a Núvol, de novembre de 2014, l’expressa així, Parcerisas: «l’amor és viscut ja com un obsequi, com un regal que has d’aprofitar sense refiar-te’n del tot. És un do, que ve de més a més, però que ja no et pot canviar la manera de ser. Potser també ho visc així perquè em sembla una protecció contra els desenganys o una manera de prevenir el dolor de la pèrdua.» Contraposada a aquesta cautela hi ha la presència física, els cossos que entren en contacte per anul·lar la soledat. Les mans, tan recurrents als versos, són el pont que derrota els temors més pregons de l’ésser: «la teva mà que em salva». Acte de fe tan senzill com fonamental.

Aquella prevenció expressada pel poeta emociona des de la contradicció. I més quan Seixanta-un poemes acaba així, amb aquest darrer exemple d’honestedat que demostra que, algunes vegades, la poesia desmenteix la vida mateixa: «[...] aprenem a viure així, no tocant res, / tibant una mica més encara aquest poc temps, / porucs de tot, contents de res, / i tanmateix mitjanament valents / en la il·lusió de fer mans plenes del present.»

Des d'ací podeu accedir als números de Caràcters,
publicats per Publicacions de la Universitat de València.