1.000 RAONS PER ESTIMAR-LOS: EL NOM DE LA ROSA, D'UMBERTO ECO

Em fa l'efecte —però potser és només que l'edat ens torna escèptics— que cada vegada hi ha un abisme més gran entre la gent que encara admira el coneixement i els qui fan ostentació de la ignorància; entre els qui practiquen l'agudesa de pensament i els qui es resignen a la seua neciesa, entre el pensament únic i el qüestionament continu de les 'veritats'; i entre els canalles i aquella gent que ha posat al servei de la humanitat la seua saviesa. Entre aquests últims hi ha Umberto Eco i avui la humanitat sencera hauria de saber que està de dol. Encara que potser aquest mateix intent de pontificar siga un acte superb de presumpció, per part meua.

Imatge extreta de la xarxa.

Feia temps que tenia ganes d'encetar en aquest bloc una secció d'entrades que portaren per títol general «1.000 raons per estimar-los», dedicada als llibres: aquells objectes rars, en perill d'extinció, que ens han fet feliços, o desgraciadíssims, o que ens han fet sentir més grans o més insignificants, però més humans, segur, al llarg dels nostres dies. I avui que hem sabut que ha mort Umberto Eco he decidit que ja no podia ajornar aquest desig ni un dia més. 

Un fragment de la celebradíssima novel·la Il nome della rosa, que en un primer moment vaig llegir en traducció castellana i que ara m'atrevisc a transcriure en català, a compte i risc meu. La novel·la em va fer una llarga companyia i em va ajudar a reconèixer que, de vegades, és molt gran ser petita, perquè gràcies a això t'arreceres tranquil·lament en l'art imponent dels genis, i en el seu consol:

«L'Anticrist pot nàixer de la mateixa pietat, de l'excessiu amor per Déu o per la veritat, així com l'heretge naix del sant i l'endimoniat del vident. Fuig, Adso, dels profetes i dels que estan disposats a morir per la veritat, perquè solen provocar també la mort de molts altres, sovint abans que la pròpia, i de vegades en lloc de la pròpia. Jorge ha fet una obra diabòlica, perquè era tan gran la luxúria amb què estimava la seua veritat, que es va atrevir a tot per a destruir la mentida. Tenia por del segon llibre d'Aristòtil, perquè potser ensenyara realment a deformar el rostre de qualsevol veritat, perquè no ens convertírem en esclaus dels nostres fantasmes. Potser la tasca d'aquell que estima els homes consistisca a aconseguir que aquests es riguen de la veritat, aconseguir que "la veritat riga", perquè l'única veritat consisteix a aprendre a alliberar-nos de la insana passió per la veritat.»

PAPARRA... O PARÀSIT...?

Recorde perfectament les circumstàncies que el provocaren: després d'un grapat d'hores de son desordenada, el cap de setmana de cara, per a mi sola. Quan dic «sola» no em referisc a aquella soledat plàcida, que incita a la creativitat i a retrobar-se amb una mateixa. No: vull dir tota «sola» amb la soledat que et clava queixalada i t'inocula el vertigen de l'abisme fins al moll dels ossos. Per si fóra poc, aquell era cap de setmana premenstrual.

Fotografia de Ferran Jordan: «Escala de grisos».
Aquesta i la imatge següent pertanyen a una sèrie que podeu veure completa (i us ho recomane) clicant en aquest enllaç del bloc Present Imperfecte.

Fa temps que em pregunte per què el tema de la menstruació, amb els símptomes que la precedeixen i els trastorns físics i psíquics associats, de conseqüències trasbalsadores similars a una història de desamor, per exemple, no és tractat poèticament per les dones. Dic per les dones perquè som les qui ho patim en primera persona. En el meu cas, el desordre psíquic que moltes vegades ha precedit la regla ha sigut tan desolador que ben bé podria dir que he estat molt a prop de saber què sent algú que mor de pena. Més encara a mesura que he anat pressentint la menopausa. Un altre tema tabú, o almenys invisible, en poesia. La qüestió és que puc dir que aquell cap de setmana nefast em vaig salvar gràcies a la necessitat, a la urgència amb què vaig fer venir la poesia.

Ferran Jordan: «Escala de grisos. Desencontres.»

I, ara riureu, però, encara hi aniria més enllà: hi va ser decisiu, determinant, oli en un cresol, entretenir-me a dilucidar amb mi mateixa quina de les dues opcions següents seria més impactant, més crua; quina seria la més efectiva a l'hora d'expressar en vers l'aflicció que succiona: si «paparra de paparra» o més bé «paràsit de paràsit». Des de la sonoritat, i també des del possible caràcter colpidor dels mots. Pensava que el súmmum del vampirisme deu assemblar-se a aquell moment premenstrual en què una sent a dintre el mateix que deu sentir un paràsit (o una paparra) que succiona a un altre paràsit, o a una altra paparra. «Paparra de paparra», o «paràsit de paràsit»? Desentranyar aquest dilema es va convertir, de sobte, en el motiu de la meua existència durant aquell cap de setmana de color gris fosc quasi negre.

Finalment m'he decantat per la segona opció. Supose que perquè pense que la paraula «paparra» és tan expressiva i tan, tan... poc discreta que podia focalitzar perillosament el possible interès del poema. No ho sé... D'alguna manera m'havia de decidir, finalment...: «paràsit de paràsit» aleshores. I vosaltres, què hauríeu fet?

Fotografia: Ferran Jordan:  «Paral·lelismes». No us sembla preciosa?

Per últim, i només per si de cas: que ningú faça associacions inoportunes i es preocupe pel meu estat psíquic més del compte. En el moment en què escric aquestes línies em trobe contenta i feliç com una cama-roja, o com un gínjol, segons en quin punt de la geografia s'expresse aquesta alegria.

SÍNDROME PREMENSTRUAL

Devastades

com si un mar infinit

o una terra erma

la meua pena i jo

jo amb la meua pena

som.

Paràsit de paràsit

indivises

afirmatives

insuportables

menstruals i recíproques:

la meua pena em fa

jo faig la meua pena

i ens fem les dues

subjugada companyia.

Per a Àngela Guixot 


Serena barca, Edicions del Buc, 2016.

ADDENDA (30 de març de 2017)

El grup musical ZOO, en plena campanya de promoció del seu últim disc titulat Raval, ha compartit en xarxa la informació següent:

«Un vers del poema "Síndrome premenstrual" de Maria Josep Escrivà va inspirar la primera cançó que vam escriure de #Raval. El procés que engegàvem ens estava demanant abstraure'ns un poc d'unes coses i cridar contra altres.

I això és el que ens repetiem.»

És una satisfacció bonica, saber que alguna de les nostres creacions poètiques ha pogut impulsar d'altres creacions tan potents com les d'aquests saforencs combatius i compromesos. No puc, ni vull negar que són els meus ídols des de fa temps.