AUGUST GARCIA ENS HA CONCEDIT EL PREMI PONS

Ja fa uns dies que el company de lletres August Garcia, des del seu bloc Rapsòdia va tenir a bé distingir aquest PV —que ja sabeu que són les inicials de Passa la vida, però són també un homenatge submergit al nom del nostre País, el Valencià, que alguns capdesuros volen demonitzar—; dic que August, amb tota la seua amabilitat incorporada, ens va concedir el Premi Pons, i jo encara no havia tingut temps d'agrair-li oficialment, i a la vista de tothom, aquesta distinció, que, segons el guardonador, respon a la motivació següent:

«Per la sensibilitat que destil·len els seus escrits i poemes, per les seves reflexions, per l'amor a la poesia i les ganes de difondre-la arreu des del seu raconet del País Valencià.»

Heus ací la prova gràfica de la generositat de l'August.

I, clar, com us podeu imaginar, aquesta justificació em va arribar al cor i em va deixar desarmada. Més encara quan, encuriosida per saber què és això del «Field of Excellence» que exhibeix el diploma acreditador, em vaig trobar amb aquesta curiosa i divertida explicació de l'origen del premi —que, amb el nom tot complet és Primer Premi Anual Pons per l'Excel·lent Tasca en el Camp de l'Excel·lència— i de les condicions que el regeixen. Mireu-ho ací.

Després de l'agraïment, necessari i sincer, i després de l'honor que significa que el Passa la vida siga considerat amb totes aquestes excel·lències excel·lents..., arriba el moment que, a mi, m'acomboia més encara, si cap, que és donar a conèixer els dos blocs que, amb l'excusa d'aquest guardó del Pons's Blog, m'agradaria defensar a capa i espasa tot al llarg i a l'ample de l'infinit univers dels blocs/blogs.

El primer: per la seua temàtica compromesa amb la situació de les persones diferents; pel seu plantejament original, simpàtic i amb molt de sentit de l'humor, a pesar de les dificultats que, sovint, ha de superar la seua protagonista; pel compromís amb la situació social, i de retop, política, del País Valencià. I, en resum, perquè la Carme es fa de voler, i al final, tots i totes som la Carme, i les criatures que es troben en una situació pareguda a la seua, per a Me das un beso bonita?:

És important que llegiu el perquè del títol d'aquest bloc, explicat per la seua autora: «Sóc Carme. Ara tinc 14 anys. Vaig nàixer a la ciutat de València el 9 del 9 del 99 amb 9 dits als peus. Des del primer moment mon pare i ma mare van intuir que jo seria diferent. Un dia Rita Barberà* em va dir: “me das un beso bonita” —amb eixa veu que té— i jo em vaig negar. Este blog sols vol que ho passeu bé amb les meues històries personals.» Doncs, ja ho sabeu: no deixeu de visitar-lo de tant en tant.

(*) Aclariment per a tota aquella gent que no ha vist mai Canal 9: R. B. és l'alcaldessa de València (PP) des de l'any 1991. Carme, i alguna altra gent, esperem que, al pròxim mes de maig, se li acabe el regnat.

I el segon bloc que voldria destacar amb el Premi Pons és el de l'infatigable periodista, escriptor, gestor cultural, i polifacètic en general, Jovi Lozano-Seser, valencià de la Marina ell, però amb una ment oberta, brillant, lúcida, ocurrent, àgil i encarada a tots els focus d'interès del món mundial. Per al seu Calcetins desparellats, amb admiració:

Fins ací avui aquest lliurament celebratori, agraït i espere que convincent. Un últim detall molt important, per als blocaires que, com la Carme o com el Jovi, participeu de l'excel·lentíssim honor concedit pel Pons's Blog. I és que «els dos blocs premiats no tinguin relació entre ells, és a dir, que siguin dos blocs dels quals veieu que no es comenten l’un a l’altre.» Es el cas, que jo sàpiga, del Me das un beso bonita? i de Calcetins desparellats. A partir d'ara, però, ja us podeu abraçar efusivament, i sense cap contemplació.  

I per últim, com és preceptiu en aquest tipus de lliuraments: enhorabona als guardonats, llarga vida als blocs respectius, moltes gràcies a totes les persones que participeu de l'apassionant món dels blocs. I, amb permís, i per la part inicial de guardonada que em correspon: dedique el meu Premi Pons a la gran família de Burrera Comprimida SA (Bucomsa) —gran en extensió i en importàncies— dintre dels dominis de la qual s'allotja i es malcria aquest nostre Passa la vida (PV). 

Salut, i alegries a cabassos.

EL DO DE COMPARTIR EL PATIMENT

Divendres 30 de gener ens va visitar a Oliva el poeta mallorquí Antoni Xumet (Port de Pollença, 1971). De la mà d'Àngels Gregori i en companyia de Josep Lluís Roig (Els dubtes i els glaçons, Perifèric, 2014), ens presentà el seu últim llibre —guanyador del premi Senyoriu d'Ausiàs March de Beniarjó de l'any 2013—, de títol Estígia (3i4, 2014). Un llibre d'expressió summament continguda, amb alguns poemes d'una intensitat d'aquelles que talla l'alè, plantejats sovint a manera d'aforismes. Dels que estimulen els ressorts mentals i emocionals alhora. Amb un títol com aquell, no hi buscarem efusions d'alegria:

5

En retrobar-nos,

a l'altra banda,

no pesi més la cendra

que la memòria. 

Antoni Xumet i Josep Lluís Roig (darrere) durant la presentació dels seus llibres
a Ca Revolta de València (dijous 29 de gener de 2015).
Foto: Alexandre Navarro.

Sobretot a partir de la recitació dels poemes d'Estígia, i dels comentaris que va anar fent-ne el seu autor, es va encetar a la sala una conversa al voltant de la poesia com a reflexió en clau existencial, com a consciència de la vida en tant que pèrdua, com a acceptació de la insignificança de l'ésser huma, i —potser ara hi simplifique un poc massa, però per entendre'ns—, de la poesia com a expressió terapèutica del dolor.

Cal naufragar
per conèixer les riberes?

Aquesta foto de Joan Navarro, de la petxina solitària, envoltada i alhora ressaltada per la soledat de l'arena, em va semblar molt adequada per a il·lustrar
alguns poemes d'Antoni Xumet.

Certament, si la poesia és, per tradició i excel·lència, el gènere literari a través del qual s'exterioritzen els sentiments —una altra vegada simplifique—, és fàcil deduir que també és el gènere que amb més intensitat propicia l'empatia entre qui escriu i qui llegeix. Ara bé, el problema és que s'arribe a confondre la necessitat i l'acte d'exterioritzar sentiments —feliços, neguitosos, dolorosos, inquietants...— amb el convenciment que estiguem escrivint poesia.

Gemeguen
les fustes, les genives,
els llençols, la recerca
en el rovell de la nit,
mentre rosec el teu record
fins que em sagna la boca.

En una definició de manual, però justa i aclaridora, hi trobarem les puntualitzacions necessàries: «Poesia: Art d'expressar, de traduir en forma concreta, el contingut espiritual propi, mitjançant paraules disposades segons unes determinades lleis mètriques.» Això és una altra cosa: hi incorporem la paraula «art» i contenim, d'alguna manera, l'instint inicial amb unes «lleis mètriques», que podrien esdevenir, igualment, «rítmiques» o «retòriques». No és suficient l'«expressió espiritual pròpia», per molt extraordinària o intensa que la considerem. No és prou que es faça servir la poesia com a exercici —més que lícit, d'altra banda!— terapèutic. Un poema no és poema si no hi ha, alhora, la intenció poètica que l'ha de convertir en poema. Sembla una obvietat, però tinc els meus motius per a recalcar-ho. És a dir, un poema no és un poema sense un treball de depuració lingüística i literària; sense la conversió del desfogament passional o sentimental en art. El poeta Antoni Xumet l'ha encertada plenament, al seu llibre: 

Erigim ferms bastiments
per continuar edificant la runa.

Això és un dibuix de Josep Basset, sobre una base d'una fotografia descomposta pel pas del temps. No és la primera vegada que ensenye en format blocaire obra de Basset que recrea figures ressorgides de la runa, com una manera de retornar a la vida objectes rebutjats, inservibles, gràcies a la reinterpretació artística.
Li he agafat prestada la foto del seu mur de Facebook, on l'acompanya amb l'anotació «Amb la bava seca dels caragols».
Segur que no li sap greu, al senyor de la ferralla.

Tot això que hi he dit està íntimament relacionat amb la meua manera d'entendre la poesia, i per tant, hi reconec l'absoluta manca d'imparcialitat. Potser estiga equivocada, i, fins i tot, s'hi podrien fer tantes esmenes com autors i autores de poesia existeixen. Aquella vesprada, a la Biblioteca de l'Envic d'Oliva, comentant-ho en petit comitè, hi vaig trobar bastant sensatesa, i molta honestedat, i hi estiguérem bastant d'acord. I ens hi reconfortà, per damunt de tot, la sensació que érem afortunats, i afortunades, per poder disposar del do de la paraula poètica que ens fa que maldem per buscar, precisar, i així, alhora, exorcitzar —i perdó per l'autocitació— tots els noms de la pena.

Cards a contrallum, fotografiats al camí de l'alqueria del Duc, prop del Molí de santa Maria del Grau de Gandia (la Safor), l'agost de 2013. Foto: MjE

ESMENA

          Llavors el Senyor-Déu es digué: «No és bo
          que l’home estigui sol.»
                                                                Gn, 2, 18

O potser fóra bo,
que l’home estigués sol.
Que els arbres i els seus fruits,
els mars i els peixos i els ocells del cel
se’n compadiren,
de tal gregarietat sense nissaga.

Que, en cas d’esdevenir-se una altra Gènesi,
li fos negat d’antuvi el do
de compartir
el patiment.

MjE, 2007

SEBASTIÀ ALZAMORA: EL POETA (APARENTMENT) IMMISERICORDE

El número 69 de la revista Caràcters dedica les pàgines centrals al poeta, novel·lista, columnista, crític i escarotador cultural en infinitat de fronts que és Sebastià Alzamora. He tingut l'honor d'aportar-hi el meu punt de vista pel que fa a la seua poesia. El poeta Alzamora és desbordant; jo només he volgut demostrar-li, amb aquestes línies, la meua admiració.

Les il·lustracions d'aquest número són de Paula.m.Rufat (València, 1985).
Li agraïsc molt sincerament que m'haja permès reproduir les que apareixen en aquesta entrada. Generosa i accessible com ella mateixa. Una bella sorpresa.

Sebastià Alzamora és el poeta català viu més despietat que conec. Excloent de l’afirmació, conscientment categòrica, el primer llibre publicat, Rafel (1994), no per insignificant —en absolut!—, sinó perquè, amb només vint-i-dos anys, el de Llucmajor encara hi era un poeta en construcció que preferia l’efecte de la commoció poètica des de la mesura i la tensió d’una suposada sinceritat reflexiva més que no el colp de puny a l’estómac que propinen molts dels versos dels, fins ara, tres últims llibres.

L’apoteosi del cercle (1997), el seu segon títol, manté encara aquell to mesurat del llibre anterior —mesura, no en el sentit numèric, sinó en el de contenció, equilibri, o moderació—. Però, amb el canvi de mil·lenni, Alzamora i els seus versos, i diria que tota la seua literatura, experimenten un terrabastall magnífic, un canvi de rumb pertorbador, que imagine que degué desconcertar a aquella part de lectors que s’hagueren acostumat al to de reflexió equilibrada i serena dels primers llibres.

Des del meu punt de vista, una transformació apassionant. I què hi ha d’extraordinari en els tres títols que vénen després de L’apoteosi del cercle? (és a dir, Mula morta, 2001), El benestar, 2003; premi Jocs Florals de Barcelona), La part visible, 2009; premi Carles Riba 2008): crec que, en general, i com a una de les fonts energètiques que els alimenta, la voluntat de provocar. De provocar una resposta en els lectors; alguna cosa que vaja més enllà de l’esgarrifança emotiva. De provocar nàusees, si l’autor vol; de deixar cicatriu allà on incideixen, i de desintegrar fins a l’àtom qualsevol sospita de discreció. Ens podem declarar més o menys alzamorians, però ningú que s’encare als seus poemes podrà mantenir-se neutral, o indiferent.

Sebastià Alzamora ha esdevingut un provocador intel·ligent, brillant. Però no per això ha renunciat a mesurar els versos. Perquè, això sí, els tres últims títols de poesia han desestimat la mesura dels discrets, però no l’habilitat formal a l’hora de construir un poema. Es pot dir, en forma de vers «dominam llengües mortes, tot sembla feixuc»; o «que els facin una palla amb la mà esquerra»; o fins i tot «Morir-se és com cagar: / està mal vist però tothom ho fa»; «cansat de tot me’n vaig anar de putes»; «gallina vella diu que fa bon caldo» (i a més a més, rimar «caldo» amb «Barakaldo» i sortir-se’n indemne); i es pot cloure un llibre, bellíssim i amarg com la fel, que és La part visible, amb la sentència «Al final, tot acaba en equilibri». Tot això es pot dir i, a més, es pot compondre en perfectes decasíl·labs, sense deixar de banda l’art de l’ornament. Crec que l’efecte sorneguer, la crítica ferotge contra un món podrit, la manca de pietat amb tot, i especialment amb un mateix és molt més eficaç, més punyent quan els exabruptes s’enuncien amb un premeditat —i cínic!— formalisme retòric.

 

També propicia aquest rigor formal una certa llunyania respecte de l’artefacte, de l’obra poètica. Alzamora sap que una cosa no lleva l’altra. O s’aconsegueix el distanciament imprescindible per a traure punta a la ironia i al sarcasme amb la invenció de personatges que l’autor hi fa servir com a recursos des dels quals externalitzar els impactes emotius. Els atorga veu i protagonisme, però també hi descarrega tota la tensió dramàtica. Una «mula» al llibre que la inclou en el títol: Mula morta; Roberto, en Jaume, Marta, a El benestar (el llibre que provoca, per cert, més malestar de tots); i un mico (amb la variant de mona, de simi, de moneia...) i un caribú, enraonant de desamors i dels verins que se’n deriven. Fins fa poc no sabia quin animal era el caribú. Ho he buscat i és un mamífer semblant al ren, característic per la gran cornamenta que posseeix. No per disposar ara d’aquestes dades no gens casuals puc deixar d’establir un paral·lelisme necessari, tot i la palesa irreverència, amb el Llibre d’amic e amat de Ramon Llull. Potser per això encapçalen el llibre unes paraules del beat.

Dintre de la mateixa envestida de provocacions fructíferes, l’any 2002 havia publicat Sebastià aquell article ja famós dedicat a qüestionar les excel·lències poètiques de Carner, fins aleshores inqüestionables. Hi ha fragments molt més xocants, però m’agrada molt aquest: «Quan em disposo a llegir un llibre de poesia m’anima l’esperança d’immergir-me en l’obra d’un creador, no en la d’un filòleg que versifiqui amb el pit estret i la boca petita.» («Josep Carner, el Príncep a la picota». Avui, març de 2002). Allò va crear un escarot sense precedents en el món literari i periodístic català, i va desembocar en la publicació, l’any 2004, d’Imparables. Una antologia, en la qual, sense cap mena de dubte, Alzamora fou un dels membres destacats i més actius. Allà, els responsables de la publicació en deien que «La puixança del component ètic, llavors, funciona com una reacció contra un món deformat i brutal on la violència de les relacions socials obliga l’individu a emprendre un camí cap a la solitud». Jo diria, a més a més, que Sebastià Alzamora ha sabut convertir en material instigador de la seua poesia aquella brutalitat, i n’ha eixit reforçat, perquè ha aconseguit transformar en marca distintiva la seua reacció de ràbia, d’irreverència absoluta cap aquell món individual, col·lectiu, exterior i interior, contra el qual el poeta, unes vegades, escup versos; i unes altres en fa mofa, ironitza, i tampoc no dissimula, quan cal, alguna fiblada de tendresa. Però no demostra ni un bri de compassió. Ni cap als altres ni cap aquella veu que, segons tots els indicis, endevinem que és la del poeta: «tanca els ulls, pensa en algú que t’agradi, / i riu-te’n, mico, del mort i qui el vetlla.» Cap misericòrdia, si no fóra que no hi ha poesia que no haja de transitar, per a manifestar-se, el cor.