DE LA BLANCA PATRONA DELS PESCADORS AL BLAVERISME MÉS LÚGUBRE

Tenia tota la intenció de publicar una entradeta amable, adornada amb algunes imatges vistoses, no exemptes de la càrrega emotiva d'haver compartit una vesprada bonica amb persones que m'estime molt, i d'ubicar-la en un dels entorns que m'han alimentat la mirada des que tinc ús de raó i m'han marcat com a persona, a mi i als meus: el Grau (de Gandia), el port, el moll, les drassanes amb la seua arquitectura tan característica, que la gent d'ací coneixem com a tinglados.

Oficialment és el port de Gandia, però, si voleu saber-ho, pregunteu-nos, als grauers i graueres, i us direm que aquesta eixida natural a la mar, des d'on els pescadors s'han procurat la subsistència des de fa segles, i que fou objectiu militar de primera magnitud durant la guerra d'Espanya, no és res que no es diga "el moll", o "el Grau", i amb això ho hem dit tot.

Això pretenia en un principi: contar, senzillament, que el proppassat 16 de juliol ens hi afegírem, amb la Triple F, a la celebració de la processó marítima que cada any se celebra al Grau en honor de la Mare de Déu del Carme i de la Mare de Déu Blanqueta. Pare, germà, neboda i nebots, i jo mateixa; cadascú amb una motivació distinta, i tots a bord de la barqueta que comparteixen mon pare i el meu germà per eixir a pescar de tant en tant, com a pura afició comuna, avituallats amb una dotzena de pastissets de pèsols fets per ma mare, amb alguna llepolia per als xiquets, amb beguda fresca, i amb un ramell de petites bengales de colors, i una botzina, amb què contribuir a dedicar honors festius a les santes patrones passejades.

A la cabina, Fernando, el patró de la barca; i en primer plànol, Ferran, el seu grumet, exhibint allò que va ser la diversió de la nit per als menuts. Ens falta, per a completar la triple F, el nom del pare del patró, el iaio, també Fernando.

Tenia ganes de contar que, fa alguns anys, exactament el 2009, uns bons amics molt vinculats a aquestes festes portuàries, varen voler canviar-los el caràcter un tant immobilitzat en el passat, per dir-ho d'alguna manera; fer-les més participatives, actualitzar-les, sense privar-les del seu encant popular, i acostar-les d'una manera més coherent a la nostra realitat de poble costaner del segle XXI. I, entre altres atreviments lloables, em proposaren de traduir, ni més ni menys, un "Himno a la Mare de Déu Blanqueta, patrona del Grao de Gandía", del qual n'havien aconseguit una gravació que encara recorde fins a quin punt em va colpir, la primera vegada que la vaig sentir: un cor de veus que, amb un mal dissimulat accent valencià, exalçava una "Senyora" divina, vinguda de la mar, rebatejada amb la innocència i tota l'autenticitat de poble com a "Blanqueta".

Una imatge de caire berlanguià (no em direu que no), amb l'escolanet que obria la comitiva processional abans d'embarcar les patrones dels mariners a les seues respectives barques de pesca. 16 de juliol de 2014.

Els vaig dir que sí. I m'hi vaig posar mans a l'obra. Vaig intentar no oblidar, durant tot el temps en què em vaig dedicar a traduir —o millor dit, a versionar— l'himne sagrat, que aquesta missió tan insòlita per a mi només podia adquirir algun sentit si aconseguia que el poble se la fera seua, aquella oració cantada amb motiu de la celebració de la missa dedicada a la Mare de Déu Blanqueta, durant les devocionals festes graueres. 

Sense por a les aigües traïdores
i buscant entre elles el pa,
amb la llum del teu rostre, Senyora,
homes nobles s'enfronten al mar.

Aquesta és una de les estrofes dedicada a la blanca patrona dels pescadors. N'he extraviat l'original en castellà (llàstima!). Recorde que vaig decidir reparar sobre el valencià alguns tics semàntics que no em feia l'ànim, d'incorporar-hi en la versió renovada. Sabia que l'himne en qüestió romania inèdit. I no m'explique encara per què no m'havia preocupat d'interessar-me per l'autor de la lletra, un eminent musicòleg, organista i compositor, de la Safor (Oliva, 1927), actual canonge de la catedral de València: Josep Climent i Barber de nom.

Mentre m'entretenia amb la càmera, i mentre observava, a una certa distància tranquil·litzadora, la gentada que, com cada any, atapeïa les zones limítrofes del port; mentre em torbava amb les diversions dels meus nebots i no perdia de vista els moviments del meu germà i la cara circumspecta del meu pare, vaig recordar que, fa algun temps, els vaig dur a visitar el monestir de Santa Maria de Ripoll, i mon pare i ma mare s'hi varen quedar a oir missa. Quan ens vàrem retrobar a la porta, ell va fer una observació, en aparença, ben òbvia: "ja veus tu per què nosaltres no hem de resar en la mateixa llengua que parlem". Mon pare és un home senzill, que mai no s'ha mostrat pertorbat per qüestions lingüístiques, i aquell comentari, sense ell adonar-se'n, em va afalagar íntimament. Tot això ho anava pensant, a bord de la Triple F, quan vaig preguntar a la meua neboda Laura si encara cantaven en missa aquell "Himne a la Mare de Déu Blanqueta" que vaig traduir. Ella m'ho va confirmar amb un "Clar!" tan obvi com l'observació (socio)lingüística del meu pare.

Laura (14 anys) i Joan (7 anys).

Tot això és el que pensava contar ací per escrit. Aprofitar, en tot cas, l'avinentesa, per lamentar l'eterna i rotunda castellanització de la branca oficial de l'església valenciana. Així és que, ara sí, m'he entretingut aquests dies buscant informació sobre el canonge Climent i Barber, autor de l'himne del qual ja em sent còmplice. Per a la meua grata sorpresa, he anat a parar a la pàgina de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, des d'on he sabut que l'organista en fou elegit acadèmic corresponent per València el 21 de març de 1984. I reconec que, en saber-ho, m'he ruboritzat interiorment, per no haver tingut la precaució de comunicar-li la decisió de transvasar a la llengua que —supose— tant ell com jo devem parlar, la lletra escrita originàriament en remot castellà. Una altra estrofeta:

Fa molts anys, des de Barcelona,
desafiant la ràbia del mar,
et va dur el patró d'una barca,
i en el Grau et volgueres quedar. 

Però amb els poders fàctics mai no ens podem desvanir; sempre cal estar a l'aguait perquè, com menys t'ho esperes, salta la sorpresa. I el cas del canonge oliver de la catedral de València no havia de ser-ne una excepció. Amb el pas dels anys, Josep Climent i Barber ha esdevingut José Climent Barber. Un detall pràcticament sense importància si no sabérem, a més a més, que el musicòleg és, en l'actualitat, un militant del blaverisme més encarnissat. Membre de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) i un col·laborador important del Grup d'Acció Valencianista (GAV), el grupuscle secessionista, violent, neofeixista, segons informació extreta de la pàgina Antiblavers i contrastada amb professionals de la música que l'han conegut de prop. En la línia, per tant, de participació activa en la recalcitrant situació de castellanització de l'església valenciana contra la qual —pobra de mi!— vaig arribar a pensar que el musicòleg d'Oliva podia haver arribat a lluitar. No és escabellat aquest pensament; segons sembla, als anys 70 va arribar a col·laborar en la confecció de l'Enciclopèdia Catalana. En fi, una maledicció bíblica sense embuts, la situació lingüística de l'església.

Una de les imatges del Grau que més m'estime. En aquest cas, captada des de la situació privilegiada dels qui naveguen aquestes aigües graueres. La foto, encara que en grisos, està presa també, igual com l'anterior, durant aquest mes de juliol.

Així és que, en el moment d'idear aquesta entradeta no en tenia la mínima intenció. Però ara vull acabar-la dedicant-li, al senyor canonge de la catedral de València, mossèn Josep Climent i Barber, el seu "Himne a la Mare de Déu Blanqueta", traduït per mi al valencià del Grau de Gandia; o al valencià de Barcelona, que tampoc no se'n van tant, l'un de l'altre, a pesar del que algunes ments desviades puguen pensar. És qüestió de gustos, clar, però, honestament i humilment, crec que ens ha quedat prou bé.

HIMNE A LA MARE DE DÉU BLANQUETA
 
Fa molts anys, des de Barcelona,
desafiant la ràbia del mar,
et va dur el patró d'una barca,
i en el Grau et volgueres quedar.

Perquè ací trobares, Senyora,
pobra ermita i els cors ben oberts
on els pares guardaren per sempre
tot el goig de qui t'ha descobert.

Mare nostra, i del Redemptor,
la teua imatge, dels pescadors
és el camí, la protecció,
Mare Blanqueta, dóna'ls amor.

Sense por a les aigües traïdores
i buscant entre elles el pa,
amb la llum del teu rostre, Senyora,
homes nobles s'enfronten al mar.

A la mar de la vida, Senyora,
i a la pau oferent de la llar,
sigues sempre, Mare Blanqueta,
en la nit la presència d'un far.

Mare nostra, i del Redemptor,
la teua imatge, dels pescadors
és el camí, la protecció,
Mare Blanqueta, dóna'ls amor.

Lletra original: Josep Climent i Barber
Versió: M. J. Escrivà
En va recuperar la música Josep Joan Martí, director de l'Associació Musical del Grau de Gandia.

Originàriament, la imatge de santa Maria de la Misericòrdia, coneguda popularment com la Mare de Déu Blanqueta, pel color de la talla original, és del segle XV.
Va desaparèixer durant la guerra de 1936.
L'any 1962, la Confraria de Pescadors del Grau en va costejar una imatge nova, reproducció de l'original, que es va incorporar, des d'aquest moment, a les celebracions festives de la gent de la mar.