CONTRA ELS SIMIS FEIXISTES, SOLEDAT EN PLURAL NO ÉS SOLEDAT

Fa uns dies que em refugie en la poesia —i sí, hi reconec una actitud pròpia de covards—, perquè em fastigueja seguir l'evolució d'aquestes notícies de caire pseudopolític amb què la dreta i la ultradreta espanyolista instal·lada a casa nostra ens han vingut agrejant els sucs gàstrics últimament. Cadascú tenim els nostres recursos personals de supervivència, i encara sort! "Hi tenim resposta a pesar de tot, això sí, almenys de caràcter virtual", m'anava dient hora rere hora, a mesura que veia circular per davant de la meua vista el riu de mostres de suport al poble de Burjassot (a la seua immensíssima majoria d'habitants), al seu batle, Jordi Sebastià, i al seu equip de govern. "Però som dramàtics, no som ocurrents, no fem servir la ironia ni l'humor corrosiu tan propi dels valencians". Hem generat literatura bloguera, això també, i de qualitat, com per exemple aquesta entrada de Ferran Suay, clareta, pedagògica i contundent. Però de vegades he temut que els missatges, la grandiloqüència èpica del llenguatge, i tanmateix l'individualisme passiu, ens tornaren a instal·lar a l'interior d'una caverna fosca i humida a la boca de la qual s'acabarien concentrant una colla de simis armats amb pedres i garrots. Fins que he vist aquesta foto, on el Jordi Sebastià somriu, implacable, darrere de la paraula "amb". Importantíssima, la paraula amb que durant alguns anys —no sé si ho sabeu— estigué prohibida per als traductors d'alguns organismes públics institucionals, com ara la Diputació, perquè hi marcaven les normes lingüístiques els simis d'Unió Valenciana del moment. El temps passa, però els simis hi romanen inalterables, orgullosos de saber-se els primers en l'ordre dels primats.

Imatge extreta de Vilaweb, d'un article titulat
"Els partits democràtics valencians fan costat a Burjassot".

Doncs això: que aquesta foto m'ha obert les portes de l'esperança, perquè l'he volguda veure com una metàfora del futur polític que voldria per al meu País Valencià (per sempre més gravada a la memòria la intervenció del diputat d'ERC, Alfred Bosch, repetint al Congrés: "que no se puede decir País Valencià...?: ¡País Valencià! ¿Oi que se puede decir?, pues lo digo...: ¡País Valencià...!") Totes les forces polítiques —els simis no hi tenen cabuda— fent costat a l'alcalde Jordi Sebastià, amb un poderós i urgent motiu contra el qual no existeixen peròs: enviar a fer punyetes els feixistes —dreta i ultradreta espanyolista instal·lada a casa nostra— i construir una alternativa de govern real, civililitzada, il·lusionant, honrada i progressista.

I ara que m'hi he quedat més tranquil·la escrivint això, arribe a la conclusió que els versos que m'han servit de refugi durant aquests últims dies no eren tan aliens a totes aquestes circumstàncies. Són..., com ho diria...?, una metàfora també —assossegada, molt més lírica i amable, que per això és poesia—, però una metàfora, al cap i a la fi, d'un model de vida interior, valuosíssima per a mi, on la soledat, si és en plural, no és soledat.

SOLEDAT EN PLURAL NO ÉS SOLEDAT

Bonança al pati.

Amb res més que no siga

aquesta barca meua

enriolada 

de pensaments.

MjE

Al poble de Burjassot, i a tota la gent que el fa gran, com per exemple Jordi Sebastià, periodista, escriptor, i ara alcalde; o Vicent Andrés Estellés, poeta immens.

Com un didal d'aigua verda d'aljub

m'han fet sentir més netes les pupil·les,

més clar el cor, més amples els propòsits.

Perquè han estat els oracles, també,

on he sabut els averanys estranys

i he destriat decisions futures.

V. A. Estellés: Ram diürn

MIQUEL PLANA: L'ARTISTA QUE ADORAVA ELS LLIBRES

Per un d'aquells privilegis que, de vegades, la vida ens regala, vaig conèixer fa uns anys Miquel Plana; primer artísticament, i després personalment. Miquel fou pintor, gravador, bibliòfil. Un artista total que va dedicar la seua vida professional a l'art d'editar llibres bellament, i un impressor al qual els progressos del temps i les tecnologies modernes no van aconseguir arrancar-li del cor el plaer de militar en l'artesania d'estampar els motles de plom contra la matèria noble del paper. Aquest any n'hauria fet 40 redons des que edità el primer llibre a la seua bella impremta d'Olot, Un núvol apretat per la tramuntana (1973), amb textos de Domènec Moli.

Just el maig de l'any passat li dedicàvem una entrada al blog de Burrera Comprimida, A Miquel Plana, arquitecte de les belles lletres, des de la immensa alegria que havia suposat enllestir un treball en comú on una dotzena de poemes meus va acompanyar l'excepcional treball gràfic de Miquel. El llibre es va dir Cal·ligrafies al buit, i m'he dut la sorpresa de trobar-lo registrat, amb la descripció de les seues característiques selectes, en aquesta pàgina. Només al cap d'unes setmanes de la publicació d'aquell article feliç, en vam publicar un segon, amb un to diametralment oposat, perquè ens pertocava deixar-hi constància del traspàs de l'amic i editor excepcional. Avui, 20 de maig, fa un any d'aquell dia trist.

Una de les il·lustracions de Miquel Plana
per al llibre Cal·ligrafies al buit.
El poema que l'acompanya es titula "Bodegó".

Passejava contínuament des de ma casa fins a la mar, tot al llarg d'un camí conegut com "la senda de l'Amo", vorejat per séquies poblades per aus de marjal. Una de les últimes cavil·lacions, abans de tancar les Cal·ligrafies, va ser la manera de poder satisfer la demanda de Miquel per tal d'elaborar un text introductori, una breu explicació del procés de gestació del nostre llibre. I així fou com vaig anar redactant, sobre el quadernet mòbil que m'acompanya en les meues caminades més productives, DEL BUIT A LES CAL·LIGRAFIES, en paral·lel al transcurs de les sèquies que van variant de cabal a mesura que transcorren els mesos, i pràcticament sempre sota la presència benefactora de les garses que revolen per damunt dels bancals. I així encara, cada dia, quan les hi veig, evoque amb un estremiment de joia, la sortosa amistat de Miquel Plana, l'artista que adorava els llibres.

Per obra d’un pensament,
joia de vol de milotxa,
s’eleva, brilla, s’encén,
alta com la garsa sola
en l’últim cel de ponent.
 

A Miquel Plana,
per sempre en la memòria

MjE

 
DEL BUIT A LES CAL·LIGRAFIES

Què hi ha al llarg del camí que recorre un pètal des que es precipita de la seua corol·la fins que toca terra? Seria fàcil respondre que hi ha el no-res, el buit. Però aquest buit no és la prova definitiva del transcurs d’una vida? El salt final, la més arriscada acrobàcia de la flor, la dansa més serena de la mort. Què hi ha en el procés que va des del cruixit del roig entre les dents fins al moment en què escric la paraula cirera? D’on ve la revelació quan per fi entenem que la fam no es diria si no hi hagués la necessitat d’obrir la boca fins a la màxima grandària de la A? I quantes vegades ha hagut de perforar la nit el crit profund del mussol fins que no he estat capaç de transcriure aquella lletania d’absències irremeiables?

Els fats em van dur un dia a establir comunicació amb Miquel Plana. Em va demanar una col·laboració poètica; al cap d’un temps, jo li’n vaig demanar, a ell, una de gràfica. I ell hi va accedir, a canvi de completar un joc de reciprocitats on, de la mateixa manera que la tinta ocuparia els buits trepanats del paper, així les paraules havien d’imposar-se als silencis-forats. O almenys això és el que a mi em suggeria aquest possible diàleg que pretèn ser Cal·ligrafies al buit: fer visible, gràficament, l’invisible.

Un invisible on el suggeriment no té límits. Perquè Miquel Plana m’hi repta a expressar amb mots l’aroma de les paraules, a furgar en les profunditats del llenguatge abans fins i tot de ser representat amb lletres. El deure poètic de capbussar-se en l’ànima profunda de les coses em va dur a indagar en les possibilitats eròtiques del llenguatge. I així vaig recórrer a la imatge de l’arrel que excava buscant jardins, al mapa alfabètic a través del qual poder recitar les aromes d’un cos que s’estima. 

Acostume a sortir a caminar quan necessite madurar alguna idea, ja siga de caràcter literari o purament casolà. Els camins se m’afiguren com les paraules: tots al meu abast. Vint-i-sis lletres per a materialitzar les infinites potencialitats d’enunciar el desig: una plàtera d’anguiles efervescents. L’alfabet en ebullició; el llenguatge dels sentits, també.

Què hi ha al llarg del camí que recorre un pètal des que es precipita de la corol·la fins que impacta sobre el terra? Hi ha una commoció, una imperceptible esgarrifança de partícules. Una exclamació, una esquerda, un avenc, una matriu esbatanada, el buit, el blanc, allà on brolla la deu, on tremola la veu, on esclaten els mots... On s’arbren cal·ligrafies.

Miramar, País Valencià
estiu de 2011

Aquestes esportives m'acompanyen des de fa molts anys allà on
els peus em duen a caminar els pensaments. Ja quasi tenen la sola llisa,
de tan desgastada i, encara que en tinc alguns altres parells més nous,
continuen sent les meues preferides, perquè ho saben tot
de la persona que sóc ara i per a mi representen la meua llibertat.

ENLLÀ DEL FOC: L'ESPERANÇA EN LA FORÇA COL·LECTIVA

M'havia agafat aquesta setmana que acabem de vacances. De vacances laborals, perquè l'activitat literària ha sigut intensa encara. Dijous vaig tenir el privilegi de participar en un recital col·lectiu, organitzat pel Centre Dona i Literatura de la Universitat de Barcelona, a la Fundació Tàpies. I ahir, dissabte 11, vam estar contant Àngels de nata a la Casa de la Cultura de Pego, de la mà del Grup de Dones Cabal i de les AMPA del col·legi Ambra i d'alguns altres, amb Maria Alcaraz i Almudena Francés, contadora ella de primer ordre. Bonic i enriquidor tot. Però l'experiència més emotiva, i la que m'ha reomplert el dipòsit interior d'energies esperançadores va tenir lloc dimarts dia 7, a la sala Coll Alas de Gandia, on hi ha exposada, fins al 25 de maig, la mostra Enllà del foc —impulsada pel col·lectiu Vall de Vernissa i l'Ecomuseu Vernissa viu—, amb fotografies tan bestials com aquesta, i amb textos de Saforíssims Societat Literària (SL).

Foto de Ximo Ferri.
A banda d'ell, participen en la mostra: Natxo Francés,
Àlex Ruiz, Juantxo Ribes i Àlex Oltra.

Ja sé que sona a broma de mal gust parlar d'esperances i il·lustrar-les amb aquesta foto, o amb pràcticament el conjunt de les que trobarem, si la visitem, l'exposició (ho recomane a tothom que en tinga ocasió, a Gandia o allà on viatge.) Però, sí, així ho pense: aquesta mostra, així com totes les activitats relacionades (es poden consultar ací), i sobretot el projecte global del qual forma part, són la demostració que l'activisme positiu i la força col·lectiva són capaços de plantar cara a les adversitats, de fer viables projectes no grats per al poder establert. De crear per damunt del mantell de cendra grisa, que és la matèria socarrada, i també la indiferència, la desídia, l'abandó programat dels nostres boscos i de les nostres muntanyes.

Públic a la sala Coll Alas, durant la lectura dels textos
que formen part de la mostra Enllà del foc.
Foto extreta de l'àlbum amb el mateix títol,
de la pàgina de facebook.

Dimarts fou el dia en què un grup ampli d'autores i autors, i encara alguns col·laboradors més, llegírem en públic els textos que Saforíssims han aportat a aquest projecte col·lectiu. Una vintena de noms, les creacions dels quals es podran llegir íntegres a la publicació que s'ha de presentar el dia 22 de maig en aquesta mateixa sala. Ens hi acompanyà M. Àngels Faus, una jove músic que toca la flauta travessera i que va ser un dels bells descobriments —novament l'esperança— en aquell acte. Amb el permís dels seus creadors, i amb disculpes per l'atreviment, he volgut compondre un text, a manera de collage, a partir dels que hi sentírem aquella vesprada. Per ordre d'autoria, hi ha paraules manllevades de: Joan Mahiques, Ignasi Moreno, Xema Balbastre, Francesc Vila, Raül Navarro, Josep Lluís Roig, Isabel Canet, Carles Miret, Àngels Moreno, Josep Piera, Gregori Royo, Joan Iborra, Santiago Díaz, Jordi Puig, Vicent Olaso, Joan Francesc Pi, j. basset, Encarna Sant-Celoni, Gemma Pasqual, Maria Josep Escrivà.

A banda d'autores i autors, des de la fila posterior
fins a la primera hi ha: José María Peiró, Xavi Ródenas,
Miquel Camarena, Paco Balbastre, Enric Pellicer,
Laura Martínez, Abel Balbastre,
Vicenta Llorca i M. Àngels Faus (a la dreta de la foto).

 

 

Damunt d'un cable de corrent elèctric,/ asmàtics, dos ocells retenen/ en el pit una elegia. S'abraça la brasa a l'arbre que abrasa... les boques dels pins que s'engulen/ aquesta altíssima set verda. Quant val un arbre o un bosc sencer? Localitza la libèl·lula,/ pacient, precisa.../ Diposita la gota/ sobre el record del verd, però creix el drac ferotge, creix/ l'incendi [...] Llepa'm, consola en carn el cos mortal i la carn rosada se't torna grisa i els ossos clars se't tornen grisos. La llum delicada, altra vegada i/ com en tantes ocasions,/ resisteix a les arrels. El vent juganer escombrava el Mondúver aquella vesprada de diumenge. La vall on visc va passar fa uns dies de ser un jardí-bosc mediterrani a semblar una Bagdad en flames. Aquest anunci del Judici Final atrona la mitjanit de la història i s'atia amb el combustible de la indiferència. Enllà del fum, arran de foc, el fum vetla la vida antiga abans de perir. Eren muntanyes velles, cansades, fartes de cremar. Diuen que la iaia va dir: "ja no ho voré mai més com abans. Potser el meu nét sí". Jo això no ho recorde. Haig de dir-te que els pins han faltat, les argelagues ja no punxen i enguany no hi haurà mel de romer. La redemptora Persèfone curava amb l'aigua del riu Lete les seues ferides perquè oblidara aquell malson, entre les olors dolces de brioixeries. Sangcremats i tot, els solsirem, rebrotaran i esmolarem la venjança. La saba nova recorre l'escorça eixuta de l'arbre i nosaltres acollim somrients el coratge dels qui confien que hi haurà demà, hi haurà vida. Tan cert com que, enllà del foc,/ sempre, sempre, venç el verd.

 

Una imatge de la sala durant el procés de muntatge de l'exposició.
En aquest cas, les fotografies que encara esperen en terra
són de Natxo Francés.
Foto de l'àlbum Enllà del foc.

 
 

Durant la seua intervenció, Josep Piera, en una comparació al meu parer molt encertada, equiparà aquell abandó de les muntanyes a l'abandó general del país; del país tal com el volem els qui el volem viu, despert, amb la seua identitat pròpia, no sucursalista, creatiu, generador d'autoconfiança, compromès. La majoria de les imatges que pengen de la paret podrien ser una metàfora visual d'aquest procés de degeneració. Ara bé, igual que pense que aquesta mort per abandó està programada perversament i progressivament, també estic convençuda que només hi arribarà amb la vènia del poble, el qual —estaria bé tenir-ho ben present— disposa de veu i de voluntat. I que la victòria sempre correspon al bàndol de qui lluita per la vida, per sota del foc, de les brases i de la cendra. És més o menys el que vaig voler dir al poema "Barranc d'Atanasi", que vull pensar que ja és patrimoni de la gent que ha treballat tant per fer que el projecte Enllà del foc fóra possible. I que encara ha/hem de treballar més perquè les esperances arriben a manifestar-se en fets, en victòries del dia a dia, i en consciència permanent. Ens hi va la vida.

Aquesta foto bellíssima és obra d'Àlex Oltra, grauer també,
per a més orgull de l'autora del text amb què fa tàndem.
L'organització de la mostra ha utilitzat la imatge com a símbol
de l'esperança des d'on tot torna a ser possible.
També un nou model de gestió del territori.

 

BARRANC D’ATANASI

Creix el temps com creix el verd.
Sega el verd el foc que passa,
igual que, en la nit, el gel
silenciós també passa.

Però creix cendra del foc
i la sega el camí cert.
Tan cert com que, enllà del foc,
sempre, sempre venç el verd.

 

Ròtova, primavera de 2011

 Vídeo elaborat per Jordi Puig.

 

 

 

 

QUAN EDUCAR ÉS UNA PASSIÓ

"Jornades com la de hui ens fan reflexionar, i molt!, sobre el nostre quefer diari amb horaris estrictes, espais restringits, taules ordenades, alumnes distribuïts classe rere classe, programacions, reglaments... Aquest matí m'ha vingut al cap el llibre de Foucault "Vigilar i castigar", cada dia més el nostre sistema educatiu s'assembla al que deia Michel [Foucault]. Per sort, de tant en tant tenim alenades d'esperança, de saber que un altre tipus d'educació és possible." 

Agafe prestades aquestes paraules de l'amic, músic i professor Josep Antoni Alberola. Les vaig utilitzar per explicar fa uns dies una experiència instructiva, alliçonadora —per rigorosa, per entusiasta i perquè no era gens fàcil—, que el col·legi públic Ambra, de Pego, ens va regalar, dijous 25 d'abril, convidant-nos a assistir i a participar-hi, a l'última part d'un multitudinari espectacle audiovisual i literari, amb el nostre estimat L'Home del Capell de Palla. Si en voleu conèixer més detalls, els podreu llegir ací. Com va deixar dit alguna (o algun) amable "anònim" en un dels comentaris de l'entrada al Burribloc: "quan educar és una passió, el treball dels docents es converteix en una obra d'art". Totalment d'acord.

Una mestra (Rosa Mari Morera Sendra)
del col·legi Ambra, de Pego, ajuda a recitar una de les alumnes
que participà en l'espectacle Paraules, música, mar i... arena.
Mentre, un altre company se les mira expectant.
Pensem que la foto pot expressar la mateixa idea
"esperançada" de l'amic Alberola que encapçala aquest post.

El mateix dia, l'escriptora i també mestra, Maria Dolors Pellicer, que és l'autora dels textos que l'alumnat d'Ambra va recitar a la primera part de l'espectacle, ens va regalar, als artistes convidats, un exemplar del seu últim llibre: 100 haikus amb gust de boira (Edelvives-Baula, 2013) Ara ja l'he llegit, i l'he gaudit, i voldria extraure'n algun poema, com a mostra, i recomanar-ne la lectura a tota aquella gent que pense, com jo, que es pot escriure poesia pensant en gent jove, sense rebaixar-ne la qualitat, i sense obviar temes, sensibilitats, valors i emocions que compartim menuts, joves i grans tot al llarg de la nostra vida. La bellesa subtil dels haikus hi troba el complement perfecte amb les il·lustracions de Xelo Garrigós, poesia visual a partir de la cal·ligrafia, i dels detalls estilitzats, unes vegades minimalista i unes altres insistint-hi en els adornaments. Moltíssimes gràcies a la poeta de les paraules, i a l'artista de la cal·ligrafia. Per la bellesa consensuada de la dedicatòria també.

Sota la pluja

torna l'infant que guarde.

En dia càlid.

.   .   .

Humil eruga

que el claustre transforma

en papallona.

Una pàgina de 100 haikus amb gust de boira, de Maria Dolors Pellicer,
amb una de les il·lustracions de Xelo Garrigós.