Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

divendres, 17 de març de 2017

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.


Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no ens podem traure de damunt les nostres sabates preferides. Una paraula que forma part de la nostra personalitat, com qui té una piga al costat del llavi, una veu aflautada o com qui mira una mica guerxo.



Edita: Associació Cultural Falla Barri Sant Francesc d'Oliva
Disseny gràfic, maquetació i arts finals: Helena Mañó
Impressió: Edicions 96



El llibret de la Falla Barri Sant Francesc d’Oliva 2017 ha triat com a títol la paraula divergents (Diver-gents, en realitat), amb tota la intencionalitat juganera que conté. Perquè, si ens limitem a atendre la definició estricta del diccionari, les possibilitats de joc se’ns acaben prompte: divergent procedeix d’una forma llatina, divergens, que significa «divergir», és a dir, «anar-se’n d’allò que és típic i tòpic. Però, si estirem una miqueta més del fil, i aportem un pèl d’imaginació a la cosa... La cosa pot ser una mica més diver-tida.

Anem a la paraula divertir. No sé si sabeu que, en el seu origen, també llatí, divertĕre volia dir «apartar». Més o menys com «desviar», «distraure» d’un comportament recte o rigorós. És a dir, que això de «passar-s’ho bé» devia associar-se amb el fet de ser una ovella esgarriada, un bala perduda. En l’actualitat i, en principi, no necessàriament.

Ara bé, si aquest «desviament» respecte d’allò que seria convencional o monòton, típic i tòpic, marca la distinció, ens fa ser diferents i diver-gents... Aleshores el tema es posa interessant. I més quan, investigant en la segona part de la nostra paraula protagonista, resulta que —gent(s), del llatí gens gentis comporta origen, naixement (penseu en «genètica», per exemple). I en «origen» hi ha el concepte de «família» i de grup d’«habitants d’un lloc». És a dir, parlant clar i valencià, gent és «colla», i colla és «comboi», que procedeix d’un con-viare, que seria una cosa així com «fer camí conjuntament». I de fer comboi plegats, no en sap ningú tant com la gent fallera. Homes i dones que, amb el seu caràcter festiu, «dinàmic i vital», com en diu el mestre Piera, se n’ix de la cistella —això ho dic jo—. Que amb el seu sentit de l’humor a prova de desfetes, amb la seua naturalesa creativa i, des dels orígens, crítica i combativa amb el poder establert, marquen un caràcter, amb aquella tendència a riure-se’n del mort i de qui el vetla.


Aquests combois han passat a la història, però són l'origen
dels que han vingut després.
Imatge extreta del llibre Diver-gents.


Se m’acut pensar que és aquesta actitud molt necessària en la nostra societat, per a potenciar la confiança en la força col·lectiva, en el gust i el goig d’avançar plegats, amb optimisme constructiu. Que cada falla trie la seua manera de ser distinta. La del Barri de Sant Francesc d’Oliva fa comboi al voltant d’una paraula màgica, com un amulet que allunyara els mals esperits o les desgràcies. O almenys el tedi, l’avorriment, el mal humor i les grisors que ens esclafen. És gent divertida. Són Diver-gents.




Si hi ha algú a la Safor que podria patentar la paraula comboi, aquest seria l'escriptor Josep Piera. Se li'n va demanar la seua particular interpretació semàntica, per afegir-la, com a complement literari, a aquest text dedicat a esbrinar, en clau fallera, la vida secreta de la paraula divergents. Aquesta és la seua aportació.



La paraula comboi té, en el nostre imaginari, un sentit alegre i actiu lligat a la festa. Lligat a una acció col·lectiva; un comboi és també l'organització d'un acte festiu.

El seu sentit dinàmic i vital prové dels tradicionals combois de Pasqua, feliçment memorables: «fer comboi», «anar de comboi», «muntar un comboi», «acomboiar la gent», «ser un acomboiant o acomboiador»... A tots els significats imaginables, n'afegesc un altre també altruista, i estimulant: «tindre un esperit de comboi col·lectiu»: cal fer comboi per a gaudir de la festa.

Josep Piera

Detall del monument faller de l'any 2017.
Fotografia: Miquel Sanchis Poquet.


El llibret Diver-gents de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva ha obtingut el 14é premi de la Generalitat Valenciana a la promoció de l'ús del valencià i menció d'honor per l'ús del llenguatge inclusiu en el llibret del 2017. S'han presentat a concurs al voltant d'un centenar de llibres.




dimecres, 8 de març de 2017

Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys sabuts: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cosa és el tractament especial que se'n puga fer des de l'art i, per descomptat, el resultat artístic. En aquests casos, l'experiència particular es devalua fins a l'anècdota i l'obra, la manifestació, la creació artística adquireix un caràcter exclusiu i autosuficient. En el cas de la poesia, que és el que ens ocupa ací, un poema ha de ser potent per ell mateix; el procés de creació l'ha acabat allunyant de l'incentiu extern, que ha esdevingut una banalitat al costat de la transcendència implícita de la bona poesia. I tanmateix... I tanmateix no hi hauria obra artística, si, segurament, l'autor o l'autora no hagués viscut la seua insignificant experiència humana com un esdeveniment d'excepcionalitat inqüestionable. Heus ací la contradicció que ens fascina.


Nou mesos. Fotografia: Ferran Jordan,
extreta del blog Present imperfecte.


La reflexió inicial, una mica llarga, em serveix per introduir aquest poema de Christelle Enguix, procedent del llibre Tot el blat, que, en paraules del periodista i escriptor Xavier Aliaga «poetitza sense caure en el candor l’experiència vital de la maternitat». Es titula «arribada» i, si us ve de gust, el podeu sentir recitat en aquesta nova entrega del programa La casa sota la lluna, que s'emet quinzenalment a Ràdio Gandia Ser, amb la inestimable i encoratjadora complicitat de la periodista Puri Naya.


arribada

I

es desperta la nit sobre les branques
frondoses de l'aire. una pluja fèrtil,
roent, em regalima cames avall.
s'acosta l'hora lluminosa i canten
les campanes com un riu que endevina
la mar. desancorem les mans i el verd
de les ones, l'espurna covada
i la set, la remor dels rellotges i l'arena.
s'unfla el goig com una vela
pels laberints insondables de la carn.
contracció i distensió.
s'eixamplen els camins per on discorre la sang
i la sal, les aigües subterrànies. el cos
inspira la llet atàvica dels estels. és a punt
d'esclatar l'escuma de l'alba, l'alè del plor
primer. la llum absoluta.


II

tot és a punt. les mans alades
i l'anhel, la veu rompuda
i l'aigua, la flama atordida
i el misteri, l'espenta titànica
i els pètals, el ventre il·luminat
i l'aire, l'arrel sagrada
i la llet. tot. tot és a punt.


III

i de sobte, la teua absència
dintre meu.
             com extirpar-li el temps
a la música.


IV

per sempre abandones
la intimitat abissal
on habitaves, la còncava plenitud
del turó volcànic. el gust
d'una aigua temperada pel mantell
maternal de la terra.
                          i per primera volta plores
l'acer esmolat de l'aire.


V

ja no ets branca.
ets arbre.
               però busques tota l'aigua
en les meues arrels.




Tot el blat, de Christelle Enguix, es va publicar a Godall Edicions, l'any 2016.




HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

A Joan Climent, en el centenari del seu naixement

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 d'abril de 2018

Joan Climent (Montitxelvo, la Vall d'Albaida 1918 - Gandia, la Safor 2004) és, fonamentalment, poeta. L'any 2001 va ser nomenat Fill Adoptiu de Gandia i l'any 2003 soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. A pesar d'aquesta segona *condició*, la dimensió cívica i poètica de Joan Climent a penes ha transcendit més enllà d'un radi d'acció *de proximitat. *I no és just, ni per a ell ni per a les nostres lletres. Tant de bo l'excusa del centenari del seu naixement hi ajude una mica. Si voleu conèixer millor l'escriptor i la seua obra, fa un temps en vaig parlar a... més »

A partir de 'La netedat', de Sebastià Alzamora


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2018

*No y ha cosa que’n tant engruixe la bèstia com la netedat* * Robert Coch. Extret del Diccionari català-valencià-balear * És tard i pesa el fred del groc. Entre al llit com qui entra en una matriu estèril. El silenci de la cambra em xucla, gorg obscur, remolí imprevisible. Unes urpes em graten l’esquena. Algú més habita el meu cos sense haver-me’n demanat parer. A sota de la vànova, sóc com aquell Cigronet de faula atrapat a la panxa tova del bou. Catau de soledat calenta i eixordadora. I com és que trobe consol en el turment del poeta que llegesc?: *Hauries de poder dormir el so... més »

La poesia fallera serà renovadora o no serà

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 18 de març de 2018

Aquest any 2018 s'ha convocat, en l'àmbit de les publicacions falleres, un premi de poesia *lírica*, per oposició a la denominació de poesia *satírica*, pròpia, si bé es mira, del caràcter en origen crític, caricaturesc o jocós de les falles. Aquests poemes *lírics *s'havien dedicat tradicionalment a lloar la *tòpica *bellesa estereotipada de la dona fallera, blanc cap al qual era habitual que apuntaren uns versos normalment despersonalitzats que han reflectit, al llarg de dècades, les maneres pròpies d'una ideologia conservadora pel que fa al paper passiu i *ornamental *que s'ha atr... més »

Poemes que fan tremolar

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 25 de febrer de 2018

Com ara aquest d'Erich Fried, del llibre* Exercicis preparatoris per a un miracle* [1]. Si us ve de gust, mentre el llegiu, el podeu escoltar recitat des d'aquest enllaç a l'espai radiofònic *La casa sota la lluna*, de Radio Gandia Ser, on Puri Naya i jo en parlem embadalides (4 min 12 seg). També hi fem un comentari sobre la importància dels silencis en poesia. *EL QUE FA MAL* *Si et* *perd* *què* *em farà mal?* *No el cap* *ni el cos* *ni els braços* *tampoc les cames* *Es cansen* *però no fan mal* *o no més mal* *que la cama que sempre fa mal* *Respirar no fa mal* *S'encongei... més »

"El poema que renilla i es dessagna". Sobre 'On la sang', de Ricard Garcia

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 9 de febrer de 2018


*Quan falten dos dies per a la celebració del Referèndum català d'autodeterminació —1 d'octubre de 2017—, escolte a la ràdio com s'hi expliquen detalls de logística referits a l'organització d'aquesta jornada que es preveu històrica, mentre acabe una ressenya sobre On la sang, l’últim llibre de Ricard Garcia, a l'escriptori mateix on la majoria dels seus poemes es van gestar. Casualitats imprevisibles de la vida, tenint en compte, a més a més, que mai no hi havia estat, a cal Ricard i la Maria. A la part esquerra d'on escric, enllà de la tanca que delimita el jardí, transcorre el t... més »

Què volen dir les Ítaques

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de gener de 2018

Ha escrit Joan F. Mira (València, 1939), autor de la traducció de l' *Odissea* al català, 50 anys després de la canònica d'en Carles Riba: *«I des del temps del pare Homer, on comença la nostra literatura, han passat ja vint-i-set o vint-i-vuit segles, però si d'aquesta literatura nostra n'haguéssem de triar mitja dotzena d'obres essencials, o només tres o quatre, una en seria l'Odissea, i una altra la Divina Comèdia. La cosa més sorprenent és que encara hi ha tants lectors que pensen el mateix. [...] No hem perdut tota l'esperança, si Homer (o Dante) pot ser llegit encara d'una man... més »