Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dijous, 22 de desembre de 2016

A elles, l'udol del silenci

El dia 24 de novembre, quan són les 20.20 hores aproximadament, a Algemesí, el poeta J. V. Cabrera i jo recitem versos com aquests, de Nadià Anjoman:

Cap desig d’obrir la boca.
De què hauria de cantar jo...?
Jo, que sóc odiada per la vida.
Cap diferència entre cantar o no cantar.
Per què hauria de parlar de la dolçor,
quan sent amargor?
Ai, el puny de l’opressor
colpeja la meua boca.

Presentem una més de les accions plàstiques i poètiques que hem titulat Camí de denúncia, una versió en format reduït d'Un cant a l'esperança, un projecte artístic gestat per Pepa Espasa, el motiu del qual se sintetitza en un epígraf aclaridor: «Contra el maltractament, art des de l’esperança». Està dedicat a denunciar, visibilitzar, crear consciència, sobre la violència exercida contra les dones i parteix del cas d'una poeta afganesa de nom Nadià Anjoman, que va ser trobada morta, un dia de novembre de 2005, després d’haver estat colpejada brutalment. Se’n va considerar culpable el marit, un home amb estudis superiors, igual que Anjoman. Havia publicat un llibre de poesia titulat, en persa, Gul-e-dodi i això era motiu d’escarni per al marit i per a la seua família. Camí de denúncia es va presentar al Museu de la Festa d'Algemesí. La vida és una ironia desconcertant.



«A ella». Instal·lació de Pepa Espasa.
12 mòduls de parafina amb 12 punts de llum suspesos del sostre.


Totes les fotografies són de Laura Juanes Miquel.


El dia 19 de desembre, quan són les 20.17 de la vesprada, m’assabente que, durant aquest cap de setmana prenadalenc, tres dones han estat assassinades per les seues respectives parelles. I, encara més, dimarts 20 es fa pública, a bombo i platerets, la mort d'una altra dona, perquè, en aquest cas, l'agressor és un periodista conegut, amb nom propi i un brillant currículum professional. No perquè tinga un nom i una cara que podem identificar deixa de ser més repulsiu, el presumpte assassí, ni hauria d'incitar —com sospite que ha passat— a la comprensió. Encara, fa només una estona he llegit un article magnífic de Núria Cadenes: «No són llums de Nadal»: «...no me la trec del cap. Li deien Alicia. Ali. Res més. No en sabem el nom, el de veritat, el seu. Només això: que li deien Ali i que va morir ofegada, el 4 de desembre, a Estepona, prop de Màlaga, tancada en un prostíbul». Glup! Seguim amb el nostre relat d'Algemesí...

Per a Nadià Anjoman (Herat, 1980-2005), la poesia era la seua manera de clamar contra el silenci. Per a ella, silenci i manca de llibertat eren la mateixa cosa. Restar en silenci era la mort. No al contrari. Hem muntat un recital basat en el quadern titulat Jo, que no he valgut els budells d’un gos (Edicions 96, 2012), a partir de les versions que J. V. Cabrera ha fet de vuit poemes d’Anjoman. Molt sobri. Amb la projecció d’unes fotografies d’obres de Pepa Espasa. Amb les veus despullades de Josep Vicent i meua, només acompanyades per una música minimalista de Marta Espinós al piano, de tons hispanoàrabs. Una música que puntualitza el drama d’Anjoman, però que també reverencia, embolcalla el seu dolor. Entre poema i poema hi ha un minut i mig, dos minuts, fins a tres minuts i mig, en què Josep Vicent i jo callem.

És de nit i aquestes paraules vénen,
per la crida de la meua veu, les paraules vénen. 






Hem anat experimentant, de recital en recital, que aquests moments de no dir davant d’un públic, en severa immobilitat, provoca una tensió emocional punyent en la sala. Notem com aquest silenci provoca un trasbals en el públic, i, al mateix temps, nosaltres, els recitadors, mentre callem, mentre ens amerem de silenci, també suportem una tensió emocional considerable (de vegades he pensat que se'm veurà a la pell com m'esborrone). I mentre, convidem a la instrospecció, a la reflexió en aquells minuts d'espera en silenci, a concentrar-nos en els versos que acabem de recitar, i que encara hi ressonen, com un eco, que els dits de la Marta Espinós contra les cordes del piano, pessiguen.

Jo i aquest racó d’esclavatge; la pena del meu fracàs i aquest desig;
no puc fer-hi res; i les paraules d’afecte. Només que poguera parlar... 





Aquesta fou la victòria de Nadià Anjoman. Ella volgué escriure, a pesar que sabia que s’hi jugava la vida. Nosaltres ara guardem aquest silenci just perquè és en aquests breus, i alhora eterns, lapses de temps, que el propi silenci d'Anjoman clama com un udol i ens corprèn fins a l’esgarrifança.

Si amb els meus versos tu notares una llum:
aquesta seria el fruit de la meua imaginació profunda.
Les meues llàgrimes no han servit ningú
i no em resta cap altra cosa que l’esperança.

Al final del recital, un xicot, que ens ha explicat que és argentí però fa molts anys que viu a Algemesí, on s’ha encarregat de dirigir una de les dues muixerangues, se’ns ha acostat a felicitar-nos, en el valencià del seu poble adoptiu: «No puc dir que haja sigut bonic, perquè és una altra cosa. Com diria Ernesto Sabato, qualsevol manera d’art hauria de modificar el món, i a nosaltres mateixos, i crec que això és el que fa aquest recital».



Pepa Espasa (dreta) acompanyada de Fina Machí i Llopis, a la qual agraïm totes les facilitats i tota l'ajuda que ens va prestar abans i durant el muntatge i la realització de l'acte, promogut i organitzat per la Regidoria d'Igualtat de l'Ajuntament d'Algemesí. Gràcies també a la tècnic Marisa Camarasa Pastor per la confiança.


Potser això és el que hi pretenem: modificar els estats d’ànim, la mirada envers les dones que viuen mancades de paraula i de voluntat, incomodar consciències que resten encara alienes a aquests inferns quotidians. I, sí, modificar-les a través de l'emoció de l’art, de la paraula i del silenci que ressona en el buit de la por, de la incomprensió, de la soledat, o del no-res. Tant si es diuen Victoria Bertran —esposa del presumpte periodista assassí—, com Carmen, Elena o Ana María —víctimes del cap de setmana prenadalenc— o Nadià. A elles, i a tantíssimes altres, està dedicada la instal·lació de Pepa Espasa, i el nostre recital poètic. Ens queda, almenys encara, la possibilitat de recórrer al bàlsam de l'art.




Perfil de Pepa Espasa.
Muntatge a partir d'una de les fotografies de Laura Juanes Miquel.




dilluns, 12 de desembre de 2016

Francesc Parcerisas llegeix 'Serena barca'


Sóc ben conscient que, en els últims mesos, us estic donant la tabarra ben donada, amb el Serena barca i amb tots els saraus que l'acompanyen. Però, tenint en compte que publique un llibre de poesia cada 5 o 6 anys, fent-hi una mitjana aproximada, entendreu que, arribat el desenllaç feliç, tinga ganes de gresca.

El motiu s'ho val, en aquesta ocasió, perquè una no es troba cada dia —ni cada 5 o 6 anys tampoc—, amb un article d'un savi com Francesc Parcerisas, poeta de referència per a mi, a més a més, traductor, crític, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya de l'any 2015... Amb un article de Francesc Parcerisas, en resum, dedicat a reflexionar sobre Serena barca (Edicions del Buc, 2016). «El centre de la intel·lecció», es titula, i es va publicar a Núvol, digital de cultura, el proppassat 5 de desembre. 

«[...] a diferència del costum tan estès de fer que el poema sigui una fumarada de tuf metafísic a partir d’encenalls de combustió tan ràpida com precària, a Serena barca trobo l’afany compromès i intel·ligent d’algú que, sense renegar-ne mai, cerca de recórrer la distància inevitable (i fructífera) que hi ha entre el fet viscut i l’escriptura com a experiència de sentit molt determinada: tal cosa, tal circumstància, tal pensament o emoció ens ha dut a provar d’escriure un poema que és també una mena d’experiència  literària i humana concreta (i no una altra). Aquest afany per comprendre quina mena de formalització hem de consolidar a través de l’escriptura poètica per a mi representa la veritable recerca del que és el centre de la intel·lecció.»

Per llegir l'article complet, cliqueu ací.



Fotografia: Moisès Llopis i Alarcon.
Bonica, encantadora imatge que em va enviar un dia l'amic poeta des del llunyà Santiago de Xile, a través de la xarxa feisbuquera, que ens pot fer creure que acurta les distàncies, però, a l'hora de la veritat..., la llunyania és la llunyania.
Amb ganes de fer-te una abraçada de les de veritat, Moisès!

I com que —capgirant la dita a favor de les nostres intencions—, les alegries no vénen mai soles, només uns dies abans de la publicació de l'article, els comandants d'Edicions del Buc van anunciar a so de bombo i platerets que s'embarcaven —que ens hi embarquem, millor dit— en la segona edició del llibre (estrictament reimpressió, va..., però amb colofó nou i tot, que ensenyarem en el seu moment, perquè ja veureu que s'ho val...). Després que diguen que els poetes no som faeners!

N'estic contenta, satisfeta i molt, molt agraïda amb totes les persones que m'heu fet costat, a mi i a la barca serena, i que heu llegit el llibre, l'heu comprat, l'heu regalat, l'heu demanat prestat o l'heu furtat, que ens heu vingut a escoltar als recitals, que n'heu parlat, n'heu escrit i, a més a més, n'heu parlat i n'heu escrit bé. I, en fi, a tots aquells i totes aquelles que heu volgut compartir navegacions poètiques amb mi, al costat dels meus vius i dels meus morts. Còmplices i acompanyants d'aquest meu testament vital de tapes porpra tan bellament dissenyat per Dídac Ballester. I, atenció..., perquè açò no ha fet més que començar!


Campanya promocional de Serena barca, 2a part. Made in Edicions del Buc.





HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Amor indeleble

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 4 de juny de 2017

*Text: Maria Josep Escrivà* *Fotografies: Jordi Solà Coll* *Quan algú que viu mor així,* *brolla molta sang després de cada cop.* *Wisława Szymborska* *Traducció de Xavier Farré* La colpeja. No en té més remei i una altra vegada la colpeja. I ella encaixa els colps amb l’estoïcisme a què l’obliga la seua condició. Això és, haver d’acceptar el seu rol domèstic, a manera de suplici setmanal: garantir l’ordre gràcies al qual s’hi assegura la rutina, anodina però indispensable, en aquella casa. Al cap i a la fi són colps sense cap conseqüència greu. Bé se’n podria dir que, fins ara, ... més »

L'Home del Capell de Palla en format llibre-DVD

Maria Josep Escrivà
a Passa la vida - 21 de maig de 2017

*La maquetació, el disseny i la portada del llibre són obra de Pau Àlvarez López-Edicions 96.* Si us ve de gust, podeu escoltar aquesta conversa amb Ezequiel Castellano, mentre continueu llegint l'entrada: En paraules de l'amiga Vicenta Llorca: «L’Home del Capell de Palla no és només un relat, és un fet escènic, convergent i multidisciplinari, on la música, la plasticitat visual i la paraula, s’agleven en el misteri. Les mans i els mots s’esfilagarsen als secrets sinuosos i suggeridors que subjauen rere la paraula i la imatge». En aquest blog n'he parlat alguna altra vega... més »

La (bona) poesia satírica també existeix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 14 de maig de 2017

En tenim la prova en els *Versos (per)versos* de Salvador Bolufer (Edicions 96, 2017). Un llibre que recull, en paraules de l'autor mateix, una mostra de textos «dels diversos aspectes de la meua [seua] producció satírica dels últims 15 anys». En una entrada de caràcter ben personal que la periodista Amàlia Garrigós ha publicat al seu Alta fidelitat, els ha atorgat, a aquestes perversitats mètriques, la virtut balsàmica d'aquells regals que saben arribar just en el moment necessari: «La seua mestria de mètrica sorneguera i intel·ligent em provoca el somriure reflexiu i la rialla des... més »

1.000 raons per estimar-los: Marc Granell

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 25 d'abril de 2017

En aquestes entregues dedicades a destacar els llibres que m'han sigut companys importants de vida, faré una petita excepció, avui, i no destacaré un llibre sol, sinó un poeta sencer. Per la seua humanitat, per les vegades que m'ha fet estrényer els punys, quan el llegesc, per la seua immensa tendresa. I perquè la setmana passada va fer anys, el Marc —seixanta-quatre—, i aquest vol ser un humil regal d'aniversari, des de la complicitat en les paraules i l'estima de tant de temps. *LA SOLA VERITAT QUE ENSENYA I SALVA* *Per a Marc Granell* *Cambra d'abril.* *També dins l'ombra ... més »

La vida secreta de les paraules: «sitiet»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 d'abril de 2017

*Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.Isabel Coixet Text: Àngela Guixot Escrivà, Maria Josep EscrivàFotografies: Júlia Llorca Tauste (excepte la que s'hi indica)* Feia temps —molt!— que guardàvem al rebost de les vides secretes de les paraules aquest "sitiet". A casa ho diuen així, quan està la paella a punt i només cal fer lloc a taula per situar-la al seu lloc central i protegir les estovalles o l'hule de l'escalfor..., o de la mascara, si és en aquelles ocasions assenyalades en què la paella s'ha fet amb llenya: —Va, aneu fent lloc. Ja heu tret el sitiet? *Aquest és ... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »