Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dilluns, 25 d’abril de 2016

«Serena barca», a El Punt-Avui

Per Jordi Solà Coll


Ressona encara en mi la veu de Maria Josep Escrivà recitant els últims versos del seu darrer llibre de poemes, Serena barca: «Tèbia és la pau dels cossos en silenci. / Tebi el silenci compartit dels feliços.» Un colofó d'aire hedonista a un itinerari que oscil·la entre el dolor i el gaudi, ítems poecràtics de l'autora saforenca. En aquest sentit, no puc evitar pensar en el fet consubstancial que emmarca tot aquest procés: la natura és el domini –recordem Flors a casa– on el desig evoca una dialèctica constant. Torna l'autora del Grau de Gandia, i ho fa amb un llenguatge subtil en l'expressió. 

Autora-bucanera-hostessa publicitària flanquejada per dos dels editors del Buc: a l'esquerra de la imatge, Pau Sanchis i Ferrer; a la dreta, Francesc Bononad.
La foto, de Júlia Llorca Tauste, correspon al llançament mundial de Serena barca, que va esdevenir a Gandia (la Safor), el dia 26 de febrer de 2016.
Com s'aprecia a la imatge, hi vàrem ser feliços.


Anem a pams. Perquè Maria Josep Escrivà sempre ha tingut com a norma un elevat grau de contenció poètic. A Serena barca, emperò, el llenguatge es destil·la fins al punt d'esdevenir immaterial: cada mot sembla trobar el seu lloc a la recerca d'una gestió precisa de la sintaxi creativa. L'esforç és ingent, sovint asimètric, en la seva voluntat de confirmar el postulat d'un minimalista com Mies van der Rohe: «Menys és més» tal com havia defensat l'arquitecte més homèric.

Agafem, per exemple, un poema com Mirall, que tot just comença: «Què mires que no em diga / la fonda pietat / en què t'empares?» Hi ha un clar afany d'anar a la recerca d'allò essencial a partir de l'economia de mitjans: la síntesi, com a eix vertebrador, es conjuga pertot Serena barca. Recordem Heidegger, en relació a Hölderlin: «La poesia, si essencial, es limita a donar testimoni de la perfecció que domina cada vegada el tot de tot allò que és.» El ser de la imatge reflectida és l'absència que Escrivà ens revela en la pregunta. I si bé el mirall és l'espai intangible on recrear-se especulant, la poeta delimita l'emoció a només tres versos. El confí, en matèria d'art, es projecta a l'infinit.


Un dels poemes del llibre.
En concret, el que dóna títol a la secció titulada «Lentes estalactites».
La foto està extreta del mur de Facebook de Begonya Pozo.


Sense caure en els postulats de l'experiència, l'autora saforenca s'endinsa en la seva casuística a fi d'universalitzar la seva poíèsis. El seu és un rigor formal heterodox que sorprendrà. I tanmateix, rica en matisos cromàtics, el jo poètic es mimetitza amb el territori: Escrivà es capbussa amb la mirada, és la poeta que mira el seu –nostre– país des de múltiples llindars: portes, finestres, balcons i, sobretot, la metàfora del camí, fins a atènyer a la certitud col·lectiva que «som / allò que fou, allò que torna a ser». La roda de la vida no deixa de girar.

Serena barca és un pas més en l'evolució d'una poeta essencial. Per exemple, quan no dubta a explorar l'Eros del llenguatge, al capdavall l'Eros del món. Funda la poesia llur arrel en la veritat i oscil·la, com ho fa Maria Josep Escrivà, en concloure un viatge per la mort i l'amor en un medi inestable. El llenguatge poètic no obliga però exigeix: cal, imperativament, explorar nous camins.



Infinitament agraïda al Jordi, per aquest article publicat a El Punt-Avui el proppassat 16 d'abril.





dijous, 7 d’abril de 2016

LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES: «MELIC»


Les vides secretes de les paraules porten incorporada la càrrega emocional, subjectiva, que ens han anat inoculant a través de les nostres lectures. En el meu cas, per exemple, el mot «melic» sempre estarà associat a la lectura i la profunda commoció que em va causar La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda. No fa massa dies hi passejava, per aquella plaça de Barcelona, i pensava de quina manera la literatura, i l'art, ens transformen la noció de la pròpia realitat i carreguen de connotacions especials un lloc, un espai. O una paraula, per sempre més relacionada amb un llibre, amb el fragment memorable d'un llibre. Posem per cas «melic» que, com un element arquitectònic més, com un colom volander o com el gerani que creix en un cantó, és capaç d'aportar el seu tret distintiu, gràcies a la nostra vivència lectora, a tota una plaça: la del Diamant. 


«...i ens vam adormir així i, abans d'adormir-me, mentre li passava la mà pel ventre, vaig topar amb el melic i li vaig ficar el dit a dintre per tapar-l'hi, perquè no se'm buidés tot ell per allí... Tots, quan naixem, som com peres... perquè no s'escorregués tot ell com una mitja. Perquè cap bruixa dolenta no me'l xuclés pel melic i no em deixés sense Antoni... I ens vam adormir així, a poc a poc, com dos àngels de Déu, ell fins a les vuit i jo fins a les dotze ben tocades...».

Mercè Rodoreda: La plaça del Diamant, Club Editor, Barcelona, 1990 (32a edició). 

 
Fotografia de Júlia Llorca Tauste.


Ara, una mica impressionada per la descoberta —i amb permís per l'autocitació, després de la magnitud del text precedent—, acabe d'adonar-me de la coincidència entre un poema que forma part del meu últim llibre, Serena barca, i aquella imatge segons la qual un «melic» i una plaça poden guardar certa similitud metafòrica... El subconscient, de vegades, fa feredat.

MELIC

Al centre incandescent del seu melic,
en era blanca de nuesa amplíssima,
per tot el goig que abans no fou:
aixeque una plaça.

Una plaça en el centre incandescent
del seu melic.

Aixeque una plaça
amb aquell rebombori d'alegries
que una plaça congrega. Com si fóra
el centre incandescent del seu melic:
era blanca d'amplíssima nuesa.


Serena barca, Edicions del Buc, 2016.

Si voleu continuar llegint la resta de l'entrada, cliqueu ací.






HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

1.000 raons per estimar-los: 'Ací s'acaba tot', de Josep Piera


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de novembre de 2017


Fa molts, molts anys, que dura aquesta estima. Diria que des del principi dels temps. Des del meu principi. Des del principi mateix del temps en què vaig començar a festejar amb les paraules, amb la poesia. Aleshores —diguem-ne al voltant dels anys 90, 91, 92...— Josep Piera ja era, des del País Valencià, des de la Safor seua i nostra, un escriptor de referència per a les lletres catalanes. I es va convertir també —primer que cap altre en català, diria jo— en *el meu *escriptor de referència. Motiu suficient per a tenir 1.000, i més de mil, raons per estimar-lo. *Josep Piera, en u... més »

Viatge, metàfora i revolució. A partir de 'Viatjar descansa', de Carles Mulet

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 d'octubre de 2017

La metàfora del viatge és inesgotable, il·limitada, tot i que, si acudim a l'etimologia de la paraula, podria semblar que, afirmant això, incórrec en una contradicció flagrant, ja que el *viaticum* (derivat de *via*) és allò que hom fa servir durant el camí. I, per definició, allò de què hom ha de menester mentre es desplaça, el bagatge amb què ens aprovisionem durant el viatge, és finit i, tard o d'hora, perible. *Fotografia —com les dues següents— de Natxo Francés, de la sèrie «L'home que camina». * Jo tenia intenció de fer servir aquesta entrada, quan pertocava, per donar la b... més »

#Això, és a dir, #Sí, és a dir #Ambelpoblecatalà

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 16 de setembre de 2017

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Jordi Solà Coll ens convida a enllaçar als nostres blogs la campanya institucional sobre el referèndum català d'autodeterminació. Fet. Quin motiu ens ho podria impedir? Enllace... més »

«Semàfors». Un relat per acomiadar l'estiu

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de setembre de 2017

M’he embadalit, afectada encara, probablement, pels efectes de la becaina. El carrer, en aquelles hores ensopides de les vesprades d’estiu, se’m fa estrany. He entrat com un autòmat al cotxe rescalfat. He premut l’accelerador i m’he deixat dur pel flux automobilístic de l’avinguda Blasco Ibáñez. «Per la porta de casa passa un riu...», un riu motoritzat, no cal dir. Em devia fixar en el vestit cenyit al cos de la conductora que tenia a la meua esquerra, en el bronzejat que lluïa en totes les zones del cos que no cobria la tela, en els cabells estovats amunt sense cap mena de discre... més »