Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimarts, 24 de novembre de 2015

SERENA BARCA A EDICIONS DEL BUC

Tinc moltes ganes de compartir per ací una bona notícia. Algunes de les persones més pròximes a les meues dèries literàries sabeu que fa alguns anys que treballe en un llibre de poemes que es titula Serena barca. És curiós, i insòlit, en la meua manera poètica de fer, que aquest llibre ja es diguera així abans, fins i tot, que existira cap dels seus poemes. El títol està pres d'una cançó homònima del cantautor Manolo Garcia, que en algun moment —per a mi sublim— de la composició diu, en versió pròpia que em permet de fer servir, com a citació introductòria, al llibre: «la meua pàtria / és el lloc on pastura l'esperit». «On pastura l'esperit» és, precisament, el títol de l'últim apartat de Serena barca. I tot plegat, des de la sempre intrínseca poesia que contenen els temes del cantautor de Poblenou, em semblava massa suggeridor com per deixar-ho passar per alt.

Una etapa, en general, plàcida, de vida i de paraules, en un medi, però, sempre vacil·lant, sempre inestable, sempre canviant. Doncs bé, Serena barca es publicarà molt prompte a Edicions del Buc, una bella editorial valenciana que, amb només quatre (grans) títols de poesia encara, a mi, ja m'ha robat el cor. 



La fotografia és un regal de Lluís Romero. D'això ja fa temps, i jo vaig pensar que aquesta barquiua solitària surant en un ampli paisatge de grisos i de blaus seria perfecta, arribat el moment, per presentar en societat els poemes de Serena barca.


Així em reconec, captivada pel rigor qualitatiu a l'hora de seleccionar els títols i els autors del seu catàleg —i ho dic ara jo, ben conscient que m'arrisque a pecar d'envaniment—. Fins ara: Teresa Pascual, Begonya Mezquita, Carles Camps Mundó, Màrius Sampere. I captivada em reconec, igualment, pel disseny impecable, acurat i modern alhora, elegant i innovador, sobri però ben reconeixible, de la col·lecció, on cada volum té la seua pròpia personalitat. És obra de Dídac Ballester. Ah!, i per l'entusiasme militant dels quatre homes d'idees clares que comanden el Buc: Pau Sanchis i Ferrer, Josep Martínez, Rubén Luzón i Francesc Bononad. Als quatre, gràcies per permetre'm navegar amb vosaltres.

La paraula «buc», de només tres lletres, té una vida polisèmica amplíssima, que per això és, entre altres coses, una cavitat factible de ser reomplerta d'altres vides. A mi m'agrada molt saber que, etimològicament, procedeix d'alguna arrel germànica que significa «ventre», de persona o d'animal. Un ventre, el buc, farcit de mons poètics; o un buc humà on es couen versos i poemes i on finalment es gesta un llibre. També refereix «buc» aquella part més gruixuda de la canya per on un pescador la subjecta. Motivadora imatge, igualment, la del pacient poeta-pescador que busca amb l'esquer engalipar les paraules. I igualment —i no n'esgotem ací tots els sentits —llegiu, si voleu—, «buc» és el jaç, la mare d'un riu. El buc mutable, per tant, que ens transporta.




M'ha semblat bonica, la casualitat afortunada d'una barca serena que es fa a la mar gràcies a Edicions del Buc. Potser el primer poema del volum, que duu el mateix títol global del llibre, era, des del moment en què el vaig redactar, una premonició. D'això ja fa temps. Tant que, aleshores —l'any 2007, per a ser exacta—, em va costar decidir-me a fer servir la paraula «desnonats», perquè el verb —desnonar— i el seu significat associat amb des-donar, amb des-posseir, amb la negació «no»... i amb tot el drama que avui comporta la realitat que hi ha al darrere, eren pràcticament desconeguts. Només uns anys després, la paraula «desnonar», tan freda i tan poc poètica, es va posar tristament de moda. Nosaltres, però, la preferim associar al sentit d'alliberament, de des-ocupació de tants «no» com un passat llunyà i negatiu s'havia encarregat d'acumular sobre les nostres espatles.



SERENA BARCA

Naveguem desnonats     cap a platges tranquil·les.
No ens fa por naufragar     si és en terra benigna:
ens avala un viàtic     de llum. I la certesa
que al fons dels muntanyars,     de dins dels bulbs obscurs,
revindran assutzenes,     camafeus radiants
 

de nacre. Redimits de quasi tot.


Si m'ho permeteu, us avisaré, en el moment exacte en què la barca serena es farà, sense cap llast impeditiu que la paralitze ja, a la mar oberta. Em diuen els editors que serà ben aviat.


ADDENDA, 29 DE FEBRER DE 2016

I ara sí que ja... Si cliqueu damunt de la imatge podreu llegir què n'ha dit Manuel Forcano, a la nota final que inclou el llibre. Tot un privilegi per a mi.


http://www.edicionsdelbuc.com/llibres/serena-barca/
Disseny: Dídac Ballester.





dilluns, 9 de novembre de 2015

PEDRES A L'AIGUA. DEDICAT A VIRGINIA WOOLF


Un matí d'hivern, mentre esperava l'autobús en una parada de l'avinguda de Blasco Ibáñez de València, vaig veure que s'hi acostava, caminant com una ombra descalça, una dona tota vestida de blanc, amb una llarga cabellera que li onejava sobre l'esquena com si fóra un prat de civada. Aquell dia s'esdevingué exactament així: una dona com una ombra descalça s'hi acostava, caminant entre els parterres plantats de flors. Avui, embolcallada per la calma de l'escriptori, des de la distància distorsionadora del temps, pense que, potser, la visió d'aquella dona fou un somni.

Virginia Woolf en una imatge de Central Press.
Aquesta i les altres fotografies en blanc i negre estan extretes d'una secció de l'edició electrònica de The Guardian.

Seria, potser, convenient aclarir en aquest moment que feia només uns dies que havia vist al cinema la pel·lícula titulada The hours (Les hores), basada en el llibre homònim de Michael Cunningham (1998), que alhora hi fa servir com a fil conductor la novel·la Mrs. Dalloway, de l'escriptora Virginia Woolf; novel·la que, d'alguna manera, vincula les vides dels tres personatges femenins que conflueixen a Les hores. Un d'ells, interpretat —de manera magistral, al meu parer— per Nikole Kidman, és la mateixa Virginia Woolf. La pel·lícula, del director Stephen Daldry és de l'any 2002, i em permet recomanar-vos-la, si no l'heu vista. En una recensió que he llegit en un blog que es diu Gloria Condal, i que m'ha agradat: «Tot i que la pel·lícula està impregnada de tristesa, és un cant a la vida, a la lluita, a poder decidir què fem en cada moment, inclosa la possibilitat de deixar de viure, la tesi per la qual va lluitar sempre Virginia [Woolf]». Des d'ací se'n pot visualitzar el tràiler, subtitulat.


Cartell de la pel·lícula The hours (Les hores), del director Stephen Daldry. D'esquerra a dreta, Meryl Streep, en el paper de Clarissa Vaughan; Julianne Moore, interpretant Laura Brown; i Nicole Kidman, que hi fa una magnífica interpretació de Virginia Woolf.

El meu primer contacte amb l'obra de Woolf s'estableix —cosa bastant típica— a través de l'assaig imprescindible titulat Una cambra pròpia (A Room of One's Own), però la meua fascinació per aquesta escriptora està propiciada, més que per la lectura de les seues novel·les, per la descoberta d'un volum titulat Diario de una escritora (Ediciones y Talleres de Escritura Creativa Fuentetaja, 2003): una selecció feta pel marit i també escriptor, Leonard Woolf, a partir dels 26 volums d'un diari íntim que l'autora anglesa va anar escrivint entre els anys 1918 i 1941. Hi retorne sovint, i a continuació em permetré traduir-ne algun fragment, a partir d'aquesta edició en espanyol. Petites pinzellades que ens acosten la manera d'entendre la vida i de viure l'escriptura, de qui fou una defensora dels drets de la dona. Vida i escriptura que, en la senyora Woolf, eren indissociables, i que patia i gaudia intensament i a parts iguals.

«La vida és molt tràgica, és una estreta franja pavimentada al costat d'un abisme. Mire cap avall, em marege, i em pregunte si podré caminar fins al final.» (Dilluns, 25 d'octubre de 1919, p. 49)

«Tinc ganes d'haver creuat ja la rompent i de trobar-me nadant en aigües encalmades una altra vegada. Vull escriure sense ser observada. La senyora Dalloway s'ha convertit en un llibre; hi inserisc un estudi sobre la demència i el suïcidi; el món vist per qui té seny i per l'afectat de demència, l'un al costat de l'altre, alguna cosa així.» (Dissabte, 14 d'octubre de 1922, p. 77)

«I si no visquérem de manera aventurera, estirant la barba del boc i tremolant a la vora de penya-segats, tinc la certesa que mai patiríem depressions; però ben aviat ens tornaríem macilents, envellits i resignats.» (Dissabte, 2 d'agost de 1924, p. 90)



Amb el poeta T. S. Eliot.

«Puc comprar-me un vestit i un barret, i potser eixiré un poc i aniré a llocs, si em ve de gust. Tanmateix, l'única vida excitant és la vida imaginària.» (Dissabte, 21 d'abril de 1928, p. 162)

«Allò important és alliberar-se una mateixa: trobar noves dimensions, no permetre la imposició de límits. I, a pesar que això, generalment, tan sols és un objectiu vulgar, no hi ha dubte que està dotat de gran substància. Octubre ha sigut un mal mes, però hagués sigut pitjor sense la meua filosofia.» (Diumenge, 29 d'octubre de 1933, p. 261)

«L'ocupació és essencial. I ara, no sense un cert plaer, m'adone que són les set; i que he de fer el sopar. Llobarro i carn de salsitxa. Crec que, veritablement, una adquireix un cert domini sobre la carn de salsitxa i sobre el llobarro, a través del fet de deixar-ne constància escrita.» (Diumenge, 8 de març de 1941, p. 436)




Només uns dies després de l'anotació anterior, el 28 de març de 1941, Virginia Woolf va buscar les profunditats de les aigües del riu Ouse i va posar fi a la seua vida. Sembla que en aquell moment duia les butxaques plenes de pedres. La pel·lícula The Hours recrea aquesta escena colpidora, és clar, però sense adelitar-se gens ni mica en la morbositat. I commoguda per aquest relat fílmic, per la lectura del diari, i per la visió onírica de la dona descalça vestida de blanc que caminava entre els parterres de l'avinguda de Blasco Ibáñez, vaig gosar, jo mateixa, escriure aquest poema, que duu, com a citació introductòria, una nota del mateix Diario de una escritora, datat a dimecres, 17 de juliol de 1935 (p. 305).


PEDRES A L’AIGUA  

L’únic que vull és asseure’m a la vora d’un riu
i llançar pedres a l’aigua.


Virginia Woolf


Ella té blanc el coll i alt l’esguard.
Els cabells, negres. Al matí camina
descalça per senderes de terra
que duen a la riba. Passos lleus
de dona posseïda per la dansa.
S’atura i cull petxines d’un baladre
i se les guarda al si, com l’enyorança
d’un pensament marcit pel pas dels dies.
I mira el cel, i lluny la terra, i tanca els ulls.

Ella té blanc el coll i alt l’esguard,
però enveja la cabellera verda
dels salzes a la riba, i com els salzes,
només busca guanyar el fons del riu,
molt lentament, i que més lentament,
enllà de cap malson, el riu la balle.

MjE, Flors a casa, 2007. 


I amb totes aquestes afeccions derivades de la personalitat literària de Virginia Woolf, que vaig voler fer confluir en la imatge del cos alliberat del dolor que dansa, definitivament, amb les aigües del Ouse; amb tot aquest cúmul d'estímuls emocionals, no crec que resulte sorprenent si dic que em va causar una profunda commoció contemplar aquesta obra dels artistes Sebastià Carratalà i Anna Moner, que forma part d'una exposició que duu per títol Els cossos agredits que vaig visitar a l'Espai d'Art el Convent, de Vila-real, un dia del passat mes de juny.

 
Anna Moner - Sebastià Carratalà: «Virginia Woolf (1902), per George Charles Beresford», 2013.
Oli sobre alumini fregat. 30 x 30 cm.

És un dels retrats possiblement més coneguts de l'escriptora anglesa, reproduït en color blau sobre un alumini que ha sofert, igual que l'admirada senyora Woolf, els arraps de la seua pròpia vida. Més que res, em va esgarrifar la fredor diàfana d'aquest color blau que, com les aigües acollidores del riu Ouse, s'adheriren per sempre més a una dona que necessità ajudar-se de la solidesa de les pedres per no contradir els seus propis designis. 
Benaurats artistes, que saben encongir el cor dels qui s'enfronten, cara a cara, a l'estremiment dels altres. Benaurat —i ara parafrasege la pròpia Anna Moner— el moment precís en què el nostre esguard traspassarà el mur metàl·lic de la pell d'aquests cossos agredits i dels seus esperits malmesos.

L'exposició Els cossos agredits, d'Anna Moner i Sebastià Carratalà, es podrà visitar al a l'Octubre CCC des del dia 14 de gener i fins a finals de febrer de 2016.







HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »

«Senglar»: un inèdit

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de febrer 2017

Recorde que havia sigut un d'aquells dies tòrrids de juliol que hom carrega a sobre com una condemna enganxifosa. Tota la xafogor paralitzada a les cames adolorides. Quan baixava de la Ribera cap a la Safor, al voltant de les vuit de la vesprada, vaig detenir-me, quasi per instint, a la Barraca d'Aigües Vives. Vaig aparcar el cotxe i vaig buscar un dels carrers que tenia més aparença de pujar fins a la serra. Alliberar les cames és la primera fase per alliberar les pròpies opressions, en aquell moment d'ànsia en què sent una immensa fatiga de mi mateixa, en què percep que un neguit ... més »

Poesia a la ràdio: Joan Fuster

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 de gener de 2017

L'espai radiofònic es titula La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món. S'emet quinzenalment a Ràdio Gandia (Cadena Ser) i té una durada d'uns quatre minuts, aproximadament. Suficients per recitar el poema que, prèviament, he escollit, i per fer-ne un comentari breu, en diàleg amb la periodista amiga, i una de les veus més conegudes de l'emissora, Puri Naya, que s'estima la poesia tant com jo, perquè, si no, a bones hores hauria pensat que emetre poesia per la ràdio podia ser interessant i atractiu per als oients. Les dues estem convençudes que ho és. *La casa sota la lluna* ... més »

Colofons amb denominació d'origen Buc

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de gener 2017


Tan especials com la personalitat literària de qui els redacta —Francesc Bononad, un dels quatre editors—, aquests colofons porten camí de convertir-se en una de les peculiaritats indiscutibles dels llibres d'Edicions del Buc. Arriscats i amb denominació d'origen pròpia, com el disseny particularitzat de cada títol, qui diu que aquest estil de colofó no podria constituir un nou gènere literari?: una ocurrent combinació entre l'efemèride, concebuda a manera de nota de dietari, redactada amb l'estil elaborat de la prosa poètica, i amb la tensió continguda i sorprenent del microrelat. ... més »

iPhone, Albufera, allipebre

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 6 de gener de 2017

*Fotografies: Consol Martínez Bella* Per molt que siga un trajecte que va intrínsecament unit a la meua vida, l’espectacle de contemplar, des del tren, les marjals del Parc Natural de l’Albufera em resulta fascinant, hipnòtic. Aquella immensa esplanada multicolor, de natura mig líquida i mig sòlida, canvia d’aparença segons el moment de l’any en què hom l'observe, però, a mi, quan més m’agrada és en aquests mesos posteriors a la sega de l’arròs, i previs a la inundació d’una altra temporada productiva. És quan hi ha encara solcs amb restes de palla cremada, al costat d’altres p... més »

A elles, l'udol del silenci

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 22 de desembre de 2016

El dia 24 de novembre, quan són les 20.20 hores aproximadament, a Algemesí, el poeta J. V. Cabrera i jo recitem versos com aquests, de Nadià Anjoman: *Cap desig d’obrir la boca.* *De què hauria de cantar jo...?* *Jo, que sóc odiada per la vida.* *Cap diferència entre cantar o no cantar.* *Per què hauria de parlar de la dolçor,* *quan sent amargor?* *Ai, el puny de l’opressor* *colpeja la meua boca.* Presentem una més de les accions plàstiques i poètiques que hem titulat *Camí de denúncia*, una versió en format reduït d'*Un cant a l'esperança*, un projecte artístic gestat per Pepa Espas... més »

Francesc Parcerisas llegeix 'Serena barca'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 12 de desembre de 2016

Sóc ben conscient que, en els últims mesos, us estic donant la tabarra ben donada, amb el *Serena barca* i amb tots els saraus que l'acompanyen. Però, tenint en compte que publique un llibre de poesia cada 5 o 6 anys, fent-hi una mitjana aproximada, entendreu que, arribat el desenllaç feliç, tinga ganes de gresca. El motiu s'ho val, en aquesta ocasió, perquè una no es troba cada dia —ni cada 5 o 6 anys tampoc—, amb un article d'un savi com Francesc Parcerisas, poeta de referència per a mi, a més a més, traductor, crític, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat ... més »