Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 29 de juny de 2014

«COM ELS SALMONS, RIU AMUNT, EN ÈPOCA DE POSTA». Sobre Vidre d'estam, de Moisès Llopis i Alarcon

Vaig redactar una introducció per al llibre Vidre d'estam (Germania, 2014), del poeta Moisès Llopis i Alarcon (Ontinyent, la Vall d'Albaida, 1990), i uns dies abans que Moisès presente el poemari al seu poble, em ve de gust reproduir ací aquell text, acompanyat d'un parell de dibuixos de Pau Àlvarez, i d'unes fotografies fetes el setembre de 2013 al Pallars Sobirà, d'uns cursos d'aigua on, si no hi naden salmons, almenys truites segur que sí.

He tingut la xamba que, mentre preparava aquesta entradeta, el company Pau Àlvarez dibuixava un salmó per a un llibre que il·lustra en aquests moments. I, clar, he aprofitat l'avinentesa i li l'he agafat prestat. He pensat que, a Moisès, li agradaria.


COM ELS SALMONS, RIU AMUNT, EN ÈPOCA DE POSTA

Durant aquests dies de convivència íntima amb els versos de Moisès Llopis i Alarcon —com, si no, podria parlar-ne ara?— he vist un documental impactant sobre els costums reproductors dels salmons. De vegades passa que un gest banal i rutinari, com el d’engegar la tele, amb la intenció de propiciar el dolç ensopiment d’una becadeta, acciona la guspira que necessitaves per a desencallar el discurs. Una guspira és un fenomen de natura transitòria, entitat fràgil i diminuta, i de conseqüències magnífiques: un generador ingent d’energia. Com a dintre d’un estam de vidre trencadís es gesta la supervivència d’una espècie vegetal. I més encara: la garantia reproductora al centre de la cadena de la vida. Una funció procreadora, però estàtica, que depèn en bona part de la capacitat de seducció visual i olfactiva que desenvolupe la flor on s’erigeixen els estams.




L’objectiu reproductor dels salmons és, en essència, la supervivència, el mateix de tots els éssers vius. Però els salmons han d’ascendir el curs d’un riu, salvant obstacles i perills i exposant-se a agressions físiques de tot tipus, que els arriben, fins i tot, a deformar el cos, per aconseguir arribar a la capçalera, allà on les aigües impol·lutes riques en oxigen oferiran les millors condicions de vida a la futura descendència. Un percentatge baixíssim, entre els milers i milers d’ous alliberats en la fresa dels pocs salmons que hi han sobreviscut, aconseguiran prosperar en aquelles zones altes, i des d’ací, els nous salmons tornaran a començar el llarguíssim periple a través de la mar d’aigües gèlides, i després remuntaran el riu en època de posta i ascendiran tant com la seua capacitat de supervivència els ho permetrà, amb l’objectiu d’assegurar la perdurabilitat de l’espècie.


Riu Noguera Pallaresa al seu pas per Llavorsí (Pallars Sobirà).
Setembre de 2013.

Moisès, que em va fer saber que m’havia conegut en una lectura de poemes a la Facultat de Filologia, on aleshores ell feia d’alumne i jo de poeta, em va escriure un dia per a demanar-me unes línies que precediren aquest llibre que ara existeix en format de paper imprès: Vidre d’estam. I des d’aleshores no he deixat de pensar en aquell llarg i arriscat i apassionat periple dels salmons que remunten el curs del riu replet d’obstacles. Un acte de responsabilitat, al cap i a la fi, envers la vida mateixa. Molt semblant al que un poeta ha de demostrar —al meu parer, clar— envers ell mateix, en el moment en què decideix emprendre el seu personal periple creatiu.


Una imatge del poeta Moisès Llopis i Alarcon.
Foto gentilesa de l'autor.

Vaig entendre que, per suggeriment de l’editorial Germania, Moisès buscava algú amb experiència de remuntar rius que se’n responsabilitzara, d’assegurar la supervivència d’aquest salmó-poeta —amb tot el respecte afectiu per la denominació— que acaba d’emprendre, contracorrent, el viatge —crec— més compromès d’algú que ha decidit festejar, amb totes les formalitats que requereix el compromís, amb la poesia: presentar al públic lector el seu primer llibre de poemes. Moisès va buscar en mi aquesta complicitat en el viatge riu amunt, sense saber —i sospite que l’editorial també ho ignora— que l’única garantia infal·lible en aquesta lluita per la supervivència ha de viatjar amb un mateix, i no hi ha precedent veterà, ni àngel protector que servisca d’aval del salmó aventurer que no siguen els versos d’un mateix. Cada poema, des del primer fins a l’últim, dels quaranta, en aquest cas, que integren Vidre d’estam, a través dels quals Moisès reclama i pugna pel lloc que li correspon, a la capçalera d’aigües nítides, després de l’epopeia fluvial.

Li vaig dir que sí. Just perquè de seguida que vaig llegir el llibre vaig saber que no necessitava cap aval extern que li fera d’escut humà. La primera trobada amb Vidre d’estam em va descobrir el llibre d’un poeta anormal, dintre de la seua condició de novell i de jove, biogràficament parlant.

Aquest és el riu de Cabanes, al seu pas per la Mata de València d'Àneu. No puc estar-me d'afegir l'enllaç d'una ruta preciosa, per si alguna vegada teniu l'ocasió i la sort d'anar-hi.

Feia molt de temps que un llibre de poemes no m’obria tantes finestres desconegudes. Un primer llibre de poemes no me les havia obertes mai. Moisès Llopis va nàixer l’any 1990; això vol dir que, si les dades internautes no ens han confós, ara mateix té vint-i-quatre anys. La seua poesia no és la pròpia d’una persona que encara està en plena joventut, que, per edat, hauria de vacil·lar encara en aquell període de proves en què seria més que comprensible haver-lo conegut. No és així. I ho dic conscient dels prejudicis que dir això comporta, i de les generalitzacions injustes també. La prova inqüestionable són els poemes que els lectors tenen davant. Per assenyalar-ne algun directament, entretingueu-vos, si us ve de gust, en el que es titula «Amb tèbia veu», al final de l’apartat primer: un poema escrit al més pur estil ausiasmarquià, pel que fa a la composició estròfica, a la mètrica, a la distribució accentual... i fins i tot, si concedim una llicència a la imaginació, al senhal de l’últim vers, el nom propi al qual l’autor adreça la seua composició: el topònim «Ontinyent, perquè estem davant d’un text dedicat, a la manera de pregó, a les festes de la Puríssima d’aquell municipi de la vall d’Albaida. Ara sé, gràcies a la informació facilitada per l’autor, que els versos següents formen part d’una estrofa dedicada als balls processionals propis d’aquella celebració: «D’un cuit trenat clavells formen senyera, / Turcs, Cristians, aviat lliuren batalla, / tornats iguals, l’ocell prendrà bordalla, / i l’arc fet flor pessic traurà d’antera.»


Aquesta il·lustració impagable també és de Pau Àlvarez.

«Amb 9 anys, l'associació de festes de la Puríssima d'Ontinyent em va triar com a "Angelet de la Puríssima", juntament amb quinze xiquets i xiquetes més, per a cantar el Pregó o Anunci angèlic i l'Asguinaldo. D'aquell record i d'aquella festa, que m'estime moltíssim però que, com imagine que en tots els pobles, pateix d'un alt grau d'interès polític i religiós que n'aparta l'essència tradicional, vaig decidir, després de tants anys, dedicar-li un nou cant; aquest, però, "amb tèbia veu", recuperant cadascuna de les essències que caracteritzen aquella festa. I els versos citats estan dins l'estrofa dedicada als balls processionals: així, el "ball de closques" és el dels Cabets; l'Auela és el malnom que té la nostra geganta la Reina Mora; el "cuit trenat" és el ball de la Veta, a sobre del qual hi ha un pom de clavells que formen una senyera; els "turcs" i els "cristians" són els personatges del ball dels Cavallets; i, finalment, "l'arc fet flor", és el ball dels Arquets.»
Declaracions de l'autor.


No és propi d’un primer llibre de poemes el virtuosisme formal amb què Moisès Llopis ens hi sorprèn. Ni tampoc ho és el to caut, prudent, mesurat, de les seues maneres líriques. No ho és la pulcritud lingüística, ni les referències cultes —que no pedants— ni tampoc l’exquisidesa amb què hi fa servir el lèxic. Un dels dons exclusius de la poesia és el potencial de les paraules. Un poema, si volem, pot ser una petita galàxia on gravita cada astre —la paraula—, amb una energia i un potencial únic en ell mateix, i alhora, indispensable per a l’equilibri de tot el conjunt. Llegim Vidre d’estam adelitant-nos en cada paraula; buscant-ne el suggeriment. De vegades és l’etimologia, el caràcter dialectal, viu, d’un mot, els dobles sentits, el joc entre el sentit i la forma. Un altre exemple concret, final absolut i contundent del llibre: «I prou. I encara massa. / I el poder de l’expressió és idèntic a la buidor / que m’apel·la i em cobreix quan, incert, / esbordelle camins de paraules.» Diu el diccionari que «esbordellar» és sinònim d’«espatllar» o «desbaratar». És una paraula derivada, segurament de «bord», i pel que fa a la sonoritat, no hi puc deixar de tenir present la paraula «bordell». Xapó.


Una altra manera de riu, aquesta cascada de Gerber.

Vidre d’estam s’estructura en sis apartats. En la meua lectura personal hi he detectat un fort pes del temps passat, vivències irrecuperables d’infantesa, l’enyor, la pèrdua i l’amor contradictori («He avorrit l’amor. I ara es passeja entorn d’un plor llastimós / camí cap a casa i en direcció al turment, a tall de blanc vals. / El fill del profeta té el cap tallat. / Estimem-nos!»). La soledat; la constatació fins i tot visual de la soledat: «d’ací a enlloc / del buit a tu. / Si em mire a l’espill, em donaré la mà.» I sobretot el festeig gojós, sonor, juganer a estones, brillant molt sovint, amb les paraules. Coneixia la paraula «orb» per a dir «cec»; i em resulta molt familiar el topònim «Orba», poble de la Marina Alta. Però mai no havia pensat en el verb «orbar» i en tot el seu potencial semàntic: «Orbeu la veu, prohibiu el bes, / talleu les mans, vedeu el vers... / Que sempre ens quedarà la voluntat de dir-nos, / a cau d’orella, tot allò que ens ha quedat per viure.» On «orbar» significa «privar, desposseir d’una cosa».



La Noguera Pallaresa és un afluent del Segre.

Desconec com deu haver sigut el pelegrinatge íntim de Moisès component aquest llibre. No hi ha comès cap temeritat, hi ha avançat amb passos i braçades cautes, pausades i molt fermes. En algun punt reconeix, a la manera dels meus salmons damnificats per les envestides del riu, que hi ha sofert algun desperfecte: «Com vell general de plom, / faig camí d’un sol peu.» No m’estranya gens; almenys això demostra que és humà. Una altra cosa serà amb què es trobarà a partir d’ací. La col·lecció «Mil poetes i un país» compta ja amb algunes desenes de títols, i no para de créixer. Es fa difícil portar-ne un còmput, i molt més difícil encara, fer una selecció crítica, amb suficient coneixement de causa, d’aquells autors i autores i aquells llibres que hi destaquen amb veu pròpia. Crec, honestament, que Vidre d’estam, de Moisès Llopis i Alarcon mereixeria ser tingut en compte i, sobretot, mereixeria ser llegit.


Cartell del primer acte de presentació de Vidre d'estam, dia 4 de juliol, a Ontinyent (la Vall d'Albaida).


He començat parlant del viatge fascinant dels salmons en la seua lluita per la supervivència. Pensava que el cas de Moisès, amb aquest primer bon llibre de versos, s’hi assemblava bastant. I, finalment, i a mesura que recorria tots i cadascun d’aquests estams fràgils i alhora potents, m’hi he vist jo mateixa, salmó remuntant el riu cabalós que és qualsevol llibre suculent, honest, de poesia. Vidre d’estam ho és, suculent, honest i cabalós, però no gens turbulent; sí ric en reptes i en obstacles que només els membres més exigents i combatius del grup sabran salvar. La força més gran d’un individu procedeix de la seua pròpia ambició, de la importància que tinga per a ell, o per a ella, el motiu que l’espera allà dalt del riu i, sobretot, de la certesa constant, tot al llarg de la remuntada, que allò que el poeta-salmó fa és just allò que el poeta-salmó sap i vol fer. A mi em fa l’efecte que Moisès Llopis i Alarcon ho té ben clar. Per si ens faltava alguna prova, la citació inicial de Vinyoli és determinant, en aquest sentit: «no s’acaba mai aquest viatge / per les paraules: ja no tinc res més.» Ah, i quasi se m’oblidava. No hi ha viatge, ni periple que no porte incorporada una banda sonora. La que acompanya Vidre d’estam és el Concert per a violí i orquestra en la menor de Bach. No ho dic jo, sinó l’autor, en un dels títols dels poemes. M’ha semblat, per a aquesta travessia, un maridatge perfecte.


Miramar de la Safor, 1 de maig de 2014




diumenge, 15 de juny de 2014

SOLSTICI D'ESTIU AMB SÚPER LLUNA A CAPRICORN A la memòria de Miquel Ruiz Gracia

Fa ja quasi un any, durant el cap de setmana del 21 al 23 de juny de 2013, i coincidint, per tant, amb el solstici d'estiu, vàrem poder contemplar al cel una súper lluna (o quasi); un d'aquells fenòmens astronòmics de gran bellesa visual que —segons he pogut entendre a través de l'enciclopèdia— s'esdevé quan la Lluna es troba al punt de l'òrbita denominat perigeu, des d'on la distància respecte de la Terra és menor. En aquesta Terra se'ns acabava de morir, en un fatídic accident de trànsit, el músic, dolçainer, versador, compositor... Miquel Ruiz Gracia; amb només 49 anys. 


Des del terme de Castellonet de la Conquesta, a la vall de Vernissa, vaig fotografiar el moment en què la lluna apareixia per darrere del relleu de la serra de Cuta, castigada per un incendi sever just el juny de l'any anterior, el 2012.


Fortament impressionada per la mostra multitudinària de reconeixement, d'estima, i d'agraïment, que se li havia dedicat, a Miquel Ruiz, a la Marxuquera que ell s'estimava tant, aquella nit li vaig adreçar el meu comiat personal, sintètic i sentit, en una entradeta de Facebook que deia: «Hem estat a l'ermita de Marxuquera, acompanyant el músic Miquel Ruiz i la seua gent més pròxima en el tràngol de l'adéu. Ha sigut duríssim, trist, però poques vegades he assistit a una manifestació dolorosa de l'estima col·lectiva que fóra tan bella. Contradictòriament, aquestes experiències de dol compartit dignifiquen la condició humana. Això és la màxima demostració de grandesa del que han sigut en vida determinades persones.» Amb aquest gest, quasi instintiu i per a mi necessari, de posar en ordre les emocions, vaig arribar a entendre la capacitat de consol que poden arribar a tenir les paraules. Perquè, durant els dies següents, vaig rebre molts missatges d'agraïment de persones desconegudes, que crec que s'havien vist una mica reconfortades a partir d'aquesta mostra escrita que no era més que l'intent de reconfortar-me jo mateixa.

Esplanada de l'ermita de Marxuquera, en el comiat a Miquel Ruiz Gracia.
Al centre, companyes i companys dedicant una dansà a l'amic dolçainer que ens acabava
de deixar. Dissabte 22 de juny de 2013. Foto: Natxo Francés.

Miquel fou una de les persones que va treballar en la creació de la Federació Valenciana de Dolçainers i Tabaleters, i també, des de la seua comarca saforenca, un dels impulsors de la Colla Safor. Participava en tots aquells actes i projectes que serviren per a donar suport i difondre la música tradicional valenciana, i, amb aquest propòsit, va impartir classes de dolçaina en diversos centres i associacions. La gent que l'ha conegut de més a prop assegura que contagiava l'entusiasme i el sentit positiu de la vida, i que tenia el do de ser-hi sempre que se'l necessitava.


Fent comboi amb Rosana Escrivà, Vicent Pardo i Joan Grau, membres i amics de l'Associació Cultural el Rebrot de Rafelcofer (la Safor). Hi acabàvem d'assistir al VII Festival de Poesia que convoca aquesta associació. En aquella vetlada bonica vàrem poder gaudir —jo per última vegada— de la companyia de Miquel.

Ahir, dissabte 14 de juny, els companys i les companyes de l'Associació Cultural el Rebrot, de Rafelcofer, de la qual Miquel era membre, varen dedicar un concert preciós, esborronador, més festiu que solemne, a la memòria de qui, a més d'amic, fou un mestre de qui sempre s'aprenia. En aquell acte, programat dintre la VI Rebrotada popular, que en aquesta edició incorporava la dedicatòria «Va per tu, Miquel!», es va anunciar que el Premi Rebrot —concedit enguany de manera pòstuma al dolçainer— passarà a denominar-se Premi Miquel Ruiz, a manera d'homenatge.


L'escultura amb què s'obsequia el guanyador o guanyadora de l'antic premi Rebrot, a partir d'ara premi Miquel Ruiz, és obra de l'artista Josep Basset.

Segons el nostre artista de la ferralla: «creació al·legòrica, per a l'associació Rebrot, d’un fillol que naix d'un tronc (ferro vell) i s'acaba en un cercle obert que reflecteix quatre línies obliqües (quatre barres de la senyera) i que alhora formen una erra majúscula adherida a la línia vertical (Rebrot). La fusió dels dos materials —el ferro vell i l'acer inoxidable— tradueix el naixement, des del més antic, d’un cos nou amb visió de futur.» 

I en aquell concert rebrotador vaig tenir l'honor de llegir —amb molta emoció i ben poc d'encert, tot s'ha de dir— un poema el germen del qual va nàixer allà a l'esplanada de l'ermita de Marxuquera, el dia 22 de juny de l'any 2013.



SOLSTICI D’ESTIU AMB SÚPER LLUNA A CAPRICORN

Germans de mans,
germans de cames, d’ulls,
germans de plors
i d’himnes proclamats amb mil dolçaines,
li hem dansat l’última festa.

Una garsa l’ha arravatat a l’alba,
com si furtara al vol, caprici pur,
una joia brillant. I l’hem buscat
encara, al vespre, entre els indicis d’arbres
reviscolats sobre la vella cendra.
Però avui, just avui, els hem trobat
negres com mai.

Quan, vet ací que sense previ avís,
ennoblint la serra amarga amb un rotund punt
i final, ha brollat, incommensurable, la lluna
il·luminant les penes dels mortals.

A la memòria de Miquel Ruiz Gracia,
versador i dolçainer.

23 de juny de 2013-febrer de 2014



Dirigits per Pasqual Salort i Aguilar, al concert hi participaren:
Dolçaines: Patxi Miñana Peiró, M. José Escrivà Escrivà, Vicent Pardo Seguí, Josep M. Bataller Llàcer, Pablo Naveas Puig, Joan Palmer Pastor, Joan Grau Añó,
Josep Puchol Collado. Percussió: Joan Esquerdo, Carles Roig Ruiz, Eduard Morant Pellicer, Abel Escolano. Piano: Robert Martí Boix.

La foto és de Joan Josep Trilles, President de la Federació Valenciana de Dolçainers
i Tabaleters.


diumenge, 1 de juny de 2014

«ALS QUI ESTAN EN EDAT D'ENAMORAR-SE». MIREN AGUR MEABE

Fa uns mesos anunciava per ací mateix que treballava en la traducció d'una novel·la juvenil, titulada Què és l'amor, sinó...?, de la poeta i narradora basca Miren Agur Meabe. Es tracta d'un llibre inspirat en l'experiència de l'enamorament que viuen dos joves (Especial i Míster X) i que també narren, per separat, els seus protagonistes. Ara que la feina ha arribat a bon port, he tingut ocasió de fer unes preguntes a l'autora, Miren Agur Meabe, per conèixer-la un poquet millor, i perquè ens explique alguns aspectes interessants del seu llibre, que acabem de publicar a Edicions 96. El presentem a Ca Revolta (C. Santa Teresa, 10, València) el proper dimarts dia 3, a les 20 hores, en una conversa que l'editor i poeta Vicent Berenguer, i jo mateixa, mantindrem amb l'autora.


Miren Agur Meabe (Lekeitio, 1962). Narradora i poeta, coneix molt bé el món de l’edició, perquè va treballar durant molts anys com a cap de la línia de text d’una editorial basca. Ha rebut en tres ocasions el Premi Euskadi de Literatura Juvenil. En poques paraules, Miren Agur és una de les escriptores més valorades de les lletres basques. 


Pregunta: Si pogueres distanciar-te de la teua condició d’escriptorai situar-te al lloc dels lectors i de la crítica, què diries que tenen els teus llibres que aconsegueixen despertar admiració unànime?

Resposta: Gràcies per l’afalac, però l’admiració no és mai unànime... Bromes a banda, crec que una explicació podria ser que els lectors s’identifiquen amb els personatges o amb les veus narratives i que els temes que hi tracte són pròxims, sovint íntims, i les situacions resulten versemblants. D’altra banda, crec que el llenguatge també hi ajuda, perquè procure que l’expressió siga rica i acurada. 

P.: Fa uns anys vas deixar el teu treball d’editora per a dedicar-te exclusivament a la literatura. Es pot permetre una eixe luxe, escrivint en basc i més encara en els temps que corren? 

R.: És veritat que és un luxe, un luxe de pobre. Optar per l’escriptura professional és un pas arriscat, bonic perquè t’aproxima a la realització d’un somni, però dificultós, ja que cal dedicar-hi moltíssim temps i energia a activitats i encàrrecs complementaris. Al final no et queda quasi temps per a escriure; és la trista contradicció. De totes maneres, no canviaré el meu pla mentre puga anar pagant totes les factures... 




P.: Com tracten les institucions basques a les escriptores i els escriptors del teu país? I al sector del llibre en general?

R.: La figura dels escriptors s’ha revalorat molt en els últims anys gràcies a diversos convenis del Govern Basc amb Euskal Idazleen Elkartea (Associació d’Escriptors): un dels programes subvenciona les visites als centres escolars; un altre programa sufraga els diàlegs en clubs de lectura; etc. D’altra banda, l’Institut Etxepare treballa en dos fronts fonamentals, que són exportar la cultura basca (literatura, música i teatre) a l’exterior, i fomentar la traducció. Però el que cal subratllar és l’existència de multitud de grups populars de lectura que donen vida als llibres, petites cèl·lules que metabolitzen la literatura basca amb criteris exigents de qualitat.

P.: De Què és l’amor, sinó...? em va seduir, quan el traduïa, la teua manera d’escriure per a adolescents i joves, amb el seu mateix llenguatge, però sense oblidar temes de compromís social, de consciència crítica amb el món en el qual viuen. Com ho fas? És fàcil connectar amb la gent d’aquesta edat des d’uns temes en absolut superficials ni còmodes?

R.: L’adolescència és l’etapa en què comencem a ser conscients del món que ens envolta. Per això m’interessava descriure dues persones joves compromeses i solidàries. La idea seria una cosa així com «viure, però també per a alguna cosa». A alguns, els arriben els temes ecològics, de desigualtat social, immigració o pobresa, però a uns altres els basta amb el seu dia a dia... La connexió es produeix amb la gent més sensible, que és minoria, però, en general, sí que els agrada aquest llibre.


Aquesta és la portada des d'on s'inicia el relat d'Especial, que és el nom de la protagonista: una xicona amb caràcter, però també amb les inseguretats pròpies de la seua edat, i amb inclinacions literàries.
 
P.: També em va interessar i em va emocionar descobrir a la teua novel·la que allà hi havia la Miren Agur poeta, parlant alhora en vers i en prosa als joves. Podria ser arriscat i, tanmateix, al meu parer, la combinació dels dos gèneres funciona perfectament. Com ho ha encaixat el públic lector?

R.: Quan escrivia el llibre, sentia que la prosa se’m quedava curta per a expressar tots els matisos que pot abarcar l’amor: admiració, gratitud, inseguretat, zels, por a l’abandonament... Com que els capítols són molt breus, em va semblar un remat original afegir-hi poemes que n’explicaren o en contrastaren el contingut en un altre to. De vegades, una metàfora és més eloqüent. A més a més, això és una manera dissimulada de fer que la gent jove llija poesia. Jo faig broma amb ells dient-los que tenen dos llibres, l’un dins de l’altre, al preu d’un.


I aquesta és la portada per on accedim al relat del xic, de nom Míster X.
Disseny: Pau Àlvarez López, a partir d'alguns motius originals de Concetta Probanza,
que és l'autora de les il·lustracions interiors.

P.: El llibre es divideix en dues parts oposades també físicament: el relat de l’enamorament per part d’Especial (la xica) en una meitat; i en l’altra, el de Míster X (el xic). Una altra sorpresa per a mi: l’habilitat per a crear dos registres lingüístics diferents. Segons tu, hi ha molta diferència, en aquesta edat, entre la manera d’actuar d’ells i d’elles? 

R.: He intentat reflectir la diferència entre ells i elles, precisament, a través de les seues maneres de parlar. Ella és reflexiva i observadora, per la qual cosa s’expressa a través de frases curtes, utilitza comparacions i recorre a referències literàries. Ell és bromista i actiu, i el seu llenguatge és més bàsic i col·loquial. Em sembla que, en general, en aquella edat elles són més introspectives i donen més importància als assumptes del cor.

P.: La novel·la comença amb aquesta dedicatòria: «Als qui estan en edat d’enamorar-se». Té edat l’amor?

R.: Totes les edats són edats per a l’amor, d’ací la dedicatòria. Cada vegada que ens enamorem tornem a ser, en part, aquella joveneta o aquell xicon que vàrem ser, amb més experiència i saviesa, però amb la mateixa set.


Portada del butlletí 96milmotsmés, publicat per Edicions 96, on s'ha publicat l'entrevista a Miren Agur Meabe. Si voleu fullejar-lo complet (8 pàgines) hi podeu accedir còmodament des d'aquest enllaç d'issuu.

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 21 de maig de 2017

*La maquetació, el disseny i la portada del llibre són obra de Pau Àlvarez López-Edicions 96.* Si us ve de gust, podeu escoltar aquesta conversa amb Ezequiel Castellano, mentre continueu llegint l'entrada: En paraules de l'amiga Vicenta Llorca: «L’Home del Capell de Palla no és només un relat, és un fet escènic, convergent i multidisciplinari, on la música, la plasticitat visual i la paraula, s’agleven en el misteri. Les mans i els mots s’esfilagarsen als secrets sinuosos i suggeridors que subjauen rere la paraula i la imatge». En aquest blog n'he parlat alguna altra vega... més »

La (bona) poesia satírica també existeix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 14 de maig de 2017

En tenim la prova en els *Versos (per)versos* de Salvador Bolufer (Edicions 96, 2017). Un llibre que recull, en paraules de l'autor mateix, una mostra de textos «dels diversos aspectes de la meua [seua] producció satírica dels últims 15 anys». En una entrada de caràcter ben personal que la periodista Amàlia Garrigós ha publicat al seu Alta fidelitat, els ha atorgat, a aquestes perversitats mètriques, la virtut balsàmica d'aquells regals que saben arribar just en el moment necessari: «La seua mestria de mètrica sorneguera i intel·ligent em provoca el somriure reflexiu i la rialla des... més »

1.000 raons per estimar-los: Marc Granell

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 25 d'abril de 2017

En aquestes entregues dedicades a destacar els llibres que m'han sigut companys importants de vida, faré una petita excepció, avui, i no destacaré un llibre sol, sinó un poeta sencer. Per la seua humanitat, per les vegades que m'ha fet estrényer els punys, quan el llegesc, per la seua immensa tendresa. I perquè la setmana passada va fer anys, el Marc —seixanta-quatre—, i aquest vol ser un humil regal d'aniversari, des de la complicitat en les paraules i l'estima de tant de temps. *LA SOLA VERITAT QUE ENSENYA I SALVA* *Per a Marc Granell* *Cambra d'abril.* *També dins l'ombra ... més »

La vida secreta de les paraules: «sitiet»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 d'abril de 2017

*Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.Isabel Coixet Text: Àngela Guixot Escrivà, Maria Josep EscrivàFotografies: Júlia Llorca Tauste (excepte la que s'hi indica)* Feia temps —molt!— que guardàvem al rebost de les vides secretes de les paraules aquest "sitiet". A casa ho diuen així, quan està la paella a punt i només cal fer lloc a taula per situar-la al seu lloc central i protegir les estovalles o l'hule de l'escalfor..., o de la mascara, si és en aquelles ocasions assenyalades en què la paella s'ha fet amb llenya: —Va, aneu fent lloc. Ja heu tret el sitiet? *Aquest és ... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »