Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 18 d’agost de 2013

«ELS ANYS SERENS»: POEMA DEDICAT AL MEU PARE


Em resulta molt curiós resseguir, des de les «Fonts de trànsit», quines són les «paraules clau» amb què els i les navegants internautes arriben fins aquest bloc. I em desperten una especial tendresa aquells casos que hi accedeixen a la recerca de poemes amb un motiu temàtic ben concret, com ara, per exemple, «poemes dedicats als mestres», o «poemes dedicats als pares». M'agrada imaginar quina circumstància biogràfica, o quin estat anímic pot incitar aquesta mena de navegants a capbussar-se en la xarxa buscant poesia que els puga ser útil per a aquell motiu concret. I, fins i tot, devota de la poesia com em considere, he de reconèixer que m'ataca un rampell d'optimisme satisfet quan jo mateixa m'autoconvenç que sí, que potser sí que serveix d'alguna cosa, la poesia. Una vegada —i us assegure que no m'invente res—, em van presentar una persona i, com a prova que coneixia la meua faceta poètica, ell —que era un home— em va explicar que havia fet servir un poema meu per a demostrar el seu amor a la que ara és la seua companya. Li vaig contestar que, si això era així, havia pagat la pena haver escrit aquell poema, que era molt senzill, i es veu que suficientment transparent perquè la xicona entenguera a la primera les intencions del seu enamorat.



El poema «Verger», d'A les palpentes del vidre, va ser utilitzat per l'equip d'ebla.cat per felicitar el dia de Sant Jordi 2013. Abans va servir, segons vaig saber, com a credencial d'estima entre dues persones. Jo, feliç d'haver aportat els meus tres versets a causes tan nobles. I molt agraïda amb els qui han prestat atenció al poemeta, per descomptat.

Ací, i guiant-me per les estadístiques, el que voldria és provar d'ajudar a satisfer aquella gent que accedirà a aquest Passa la vida amb la intenció de trobar un poema dedicat al pare. El bloc ja allotja un text adreçat «A ma mare i a mon pare...», que deduïsc que és el que fa d'esquer d'aquells cercadors emotivament emparats. Aclariré, prèviament, que el poema d'ara fou escrit durant el mes d'abril de 2003, quan mon pare es recuperava d'un problema de cor. La mateixa setmana que fou hospitalitzat, a finals de gener, es produïen els bombardejos sobre la ciutat d'Iraq, i jo vaig escriure en unes línies de dietari: «A pesar que reconec que aquest fantasma [la guerra d'Iraq] té molta més transcendència en l’esdevenir del món, i a més a més, suma punts perquè un dia l’ésser humà torne a esdevenir mico, cap cataclisme mundial no és ara comparable a l’infart de mon pare.»

Als «Fulls de dietari» del núm. 43 de la revista L'Espill vaig voler deixar-ne constància també, del que era aleshores el meu cataclisme personal, en les línies que segueixen i que estaven datades a 1 d'abril de 2003. Estan directament emparentades amb el poema en qüestió, que transcric després de la foto:

«Mentre mon pare descansa damunt d’un tronc de taronger, se sent de fons el cant d’un rossinyol. Mon pare s’aixeca i continua a poc a poc tallant branques per a la llar i carregant troncs, d’un en un, d’una part a l’altra del nostre terrat. De tant en tant torna a seure damunt d’una soca, amb la cara afligida però serena. Jo m’amague darrere de la pantalla de l’ordinador, perquè no vull que descobrisca que li observe el seu esgotament. Traduïsc una novel·leta per a joves que es diu El guerrer blanc. No hi ha rossinyol que no beneïsca amb el seu cant aquest esforç per plantar cara a la vida. Sent una admiració profunda, una gratitud infinita perquè mon pare continue pujant al terrat a arreglar la llenya, i perquè no s’amague de la meua mirada.»



Pomellet de tarongina sorgint de la pura nuesa d'una soca capolada al bancal dels meus pares. La vaig fotografiar el dia 9 d'abril de 2012, un dilluns de Pasqua. Em va semblar un gest de supervivència de la natura dels que mereixen, com a mínim, una reverència.



ELS ANYS SERENS

S’asseu damunt d’un tronc de taronger
a reposar el pes del compromís
amb els seus dies. Tragina la sort
d’alenar l’aire, el cansament que encara
la vida li reserva. Però enllà
de la finestra aquell esforç em cou
al pit, com si la seua cicatriu
hagués obert un cràter al cor meu.

Com si aturar-se fóra abandonar,
s’encara cautelós al munt de llenya
i en fa petits fragments, d’antigues gestes.
Endreça cada soca per al foc
i amb dits d’escorça tendra s’inicia
en el camí dels anys serens, mon pare.

En el silenci de la seua treva,
brolla de sobte un cant d’ocell. Esclata
abril com una rosa, i ell l’escolta
amb un calfred de por i de grandesa,
per primera vegada lluny de l’home
que fou, abans d’un primer rossinyol
ressuscitat.
 
Flors a casa, Edicions 62, Barcelona, 2008.
 

dijous, 8 d’agost de 2013

«LA ROSELLA» D'ESTELLÉS DITA PER SALVADOR BOLUFER

Tenia ganes de deixar testimoni sonor, en aquest bloc, d'alguna de les peces que formen part del llibre-disc Estellés en solfa, un treball discogràfic i literari produït per MFactory Music, i on Enric Murillo ha posat la música i Salvador Bolufer, la veu i la seua particular interpretació, da 19 poemes de Vicent Andrés Estellés. Cal aclarir que el disc consta de 30 pistes: a les 15 primeres hi ha els poemes musicats i recitats, i a les 15 restants hi ha només les versions instrumentals, que, qui en tinga ganes, podrà aprofitar per a acompanyar-se de la música de Murillo mentre recita. Tot un luxe.

Així és que no hi ha res com fer allò que, a una, li abelleix. A més a més, a banda del testimoni sonor —que és «La rosella», a la pista núm. 2 del disc—, m'he topat amb la preciositat de foto d'aquesta mar de roselles a Beneixama (Alt Vinalopó) i, amb això, el poema ha quedat dit, musicat i il·lustrat a l'altura dels seus mereixements.


Imatge extreta del bloc Natura viva, administrat per Joan Pérez, una persona que no tinc el gust de conèixer, però que, pel que he pogut veure i llegir al seu espai, em fa l'efecte que no es molestaria si sabera que m'he aprofitat del seu bon ull per a il·lustrar amb més color encara aquest poema de V. A. Estellés interpretat pel trobador de veu de roca, Salvador Bolufer.
L'autor de la foto diu que està feta el mes de maig de l'any 2012.

A continuació, la partitura literària que ha donat peu a la composició musical d'Enric Murillo. Feu la prova de clicar sobre el títol, i escoltareu uns versos d'una delicadesa quasi trencadissa, en contrast amb la veu sòlida de Salvador Bolufer (1 min 41 seg només). Uns versos que recorden la sensibilitat dels poetes xinesos clàssics, tan interessats a recrear-se en els petits detalls que commouen. No és, segurament, la línia més coneguda d'Estellés, com tampoc és l'estil que, fins ara, havíem associat amb el trobador desvergonyit i satíric de Burrera Comprimida. Tanmateix, la literatura, l'art o el saber fer d'aquells que gaudeixen amb les immenses possibilitats orals de la paraula poètica són capaços de trencar esquemes, de sorprendre amb meravelles inesperades, de fer-nos surar per un instant per damunt de les misèries que encomana aquella gent que —no cal dir— no tindrà mai la capacitat de gaudir amb uns versos deliciosos com aquests. I ni tan sols coneixen l'emoció senzilla de detenir-se en el marge d'un camí a mirar de prop una rosella. Allà cadascú.   

LA ROSELLA  [cliqueu i aneu a la pista 2]

Amb un pessic, un sol pessic de brisa,

sols amb dos dits, amb dos dits sols de l'aire,

naixes i fuges, criatura aèria,

te'n vas al regne de les papallones,

ets i no ets, predominant rosella
per sobre el blat, i te’n vas i no tornes,
deixant als dits un tacte cereal,
un vague enyor, una suau tristesa,
el breu regal d’efímera durada,
sols una pols, un no-res i ja tot, 

filla del déu de la millor farina! 




HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

Tòfones sota terra

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2017

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor ... més »

La vida secreta de les paraules: «diver-gents»

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 17 de març de 2017

*Article publicat al llibret de la Falla Barri Sant Francesc d'Oliva, i dedicat a tota la bona gent que hi treballa per fer que la seua falla siga un poquet més culta, alhora que divertida.* Totes les paraules tenen una vida interior, secreta, que conté informació del seu origen; que ens desperta associacions mentals insospitades; que ens recorda unes vivències o unes altres. Una energia pròpia que motiva reaccions d’amor, d’odi o de tendresa, quan la fem servir. I, fins i tot, una paraula, en ocasions, es converteix en un tret distintiu de qui la utilitza ara i adés, com quan no e... més »


Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de març de 2017

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys *sabuts*: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cos... més »

«Senglar»: un inèdit

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de febrer 2017

Recorde que havia sigut un d'aquells dies tòrrids de juliol que hom carrega a sobre com una condemna enganxifosa. Tota la xafogor paralitzada a les cames adolorides. Quan baixava de la Ribera cap a la Safor, al voltant de les vuit de la vesprada, vaig detenir-me, quasi per instint, a la Barraca d'Aigües Vives. Vaig aparcar el cotxe i vaig buscar un dels carrers que tenia més aparença de pujar fins a la serra. Alliberar les cames és la primera fase per alliberar les pròpies opressions, en aquell moment d'ànsia en què sent una immensa fatiga de mi mateixa, en què percep que un neguit ... més »

Poesia a la ràdio: Joan Fuster

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 de gener de 2017

L'espai radiofònic es titula La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món. S'emet quinzenalment a Ràdio Gandia (Cadena Ser) i té una durada d'uns quatre minuts, aproximadament. Suficients per recitar el poema que, prèviament, he escollit, i per fer-ne un comentari breu, en diàleg amb la periodista amiga, i una de les veus més conegudes de l'emissora, Puri Naya, que s'estima la poesia tant com jo, perquè, si no, a bones hores hauria pensat que emetre poesia per la ràdio podia ser interessant i atractiu per als oients. Les dues estem convençudes que ho és. *La casa sota la lluna* ... més »

Colofons amb denominació d'origen Buc

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 15 de gener 2017


Tan especials com la personalitat literària de qui els redacta —Francesc Bononad, un dels quatre editors—, aquests colofons porten camí de convertir-se en una de les peculiaritats indiscutibles dels llibres d'Edicions del Buc. Arriscats i amb denominació d'origen pròpia, com el disseny particularitzat de cada títol, qui diu que aquest estil de colofó no podria constituir un nou gènere literari?: una ocurrent combinació entre l'efemèride, concebuda a manera de nota de dietari, redactada amb l'estil elaborat de la prosa poètica, i amb la tensió continguda i sorprenent del microrelat. ... més »

iPhone, Albufera, allipebre

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 6 de gener de 2017

*Fotografies: Consol Martínez Bella* Per molt que siga un trajecte que va intrínsecament unit a la meua vida, l’espectacle de contemplar, des del tren, les marjals del Parc Natural de l’Albufera em resulta fascinant, hipnòtic. Aquella immensa esplanada multicolor, de natura mig líquida i mig sòlida, canvia d’aparença segons el moment de l’any en què hom l'observe, però, a mi, quan més m’agrada és en aquests mesos posteriors a la sega de l’arròs, i previs a la inundació d’una altra temporada productiva. És quan hi ha encara solcs amb restes de palla cremada, al costat d’altres p... més »

A elles, l'udol del silenci

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 22 de desembre de 2016

El dia 24 de novembre, quan són les 20.20 hores aproximadament, a Algemesí, el poeta J. V. Cabrera i jo recitem versos com aquests, de Nadià Anjoman: *Cap desig d’obrir la boca.* *De què hauria de cantar jo...?* *Jo, que sóc odiada per la vida.* *Cap diferència entre cantar o no cantar.* *Per què hauria de parlar de la dolçor,* *quan sent amargor?* *Ai, el puny de l’opressor* *colpeja la meua boca.* Presentem una més de les accions plàstiques i poètiques que hem titulat *Camí de denúncia*, una versió en format reduït d'*Un cant a l'esperança*, un projecte artístic gestat per Pepa Espas... més »

Francesc Parcerisas llegeix 'Serena barca'

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 12 de desembre de 2016

Sóc ben conscient que, en els últims mesos, us estic donant la tabarra ben donada, amb el *Serena barca* i amb tots els saraus que l'acompanyen. Però, tenint en compte que publique un llibre de poesia cada 5 o 6 anys, fent-hi una mitjana aproximada, entendreu que, arribat el desenllaç feliç, tinga ganes de gresca. El motiu s'ho val, en aquesta ocasió, perquè una no es troba cada dia —ni cada 5 o 6 anys tampoc—, amb un article d'un savi com Francesc Parcerisas, poeta de referència per a mi, a més a més, traductor, crític, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat ... més »