Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimecres, 30 de gener de 2013

ELS PEUS CLAVATS A TERRA I ELS DESITJOS APUNTANT BEN AMUNT

Dins de l'Any Estellés amb què l'Acadèmia Valenciana de la Llengua ha decidit honorar la memòria del periodista i ingent poeta que va morir fa 20 anys, el diari digital El Punt-Avui ha començat a publicar, amb una periodicitat quinzenal, una sèrie d'entrevistes a poetes valencians. 

Ezequiel Castellano ha estat l'encarregat de conduir les dues primeres, en les quals amb la dosi inevitable de pudor ho dic, per la part que em correspon, hem estat preguntats, en primer lloc Marc Granell, i quinze dies després jo mateixa, en la segona entrega d'entrevistes estellesianes. Reconec en Marc i sé que molta altra gent ho subscriuria el meu pare espiritual i poètic. A més a més, tinc la immensa sort de poder compartir amb ell, des de fa molts anys, amistat, confiances i activismes literaris: un tresor personal que no canviaria ni per totes les monedes d'or que diuen que albergava la cova d'Alí Babà.

A cadascun se'ns va fer, en el seu moment, la pregunta de quina era la influència d'Estellés en la nostra obra. Per a Marc, la petja de l'insigne poeta burjassoter és clara i rotunda; jo m'hi vaig atrevir a afirmar que "sóc més creient que practicant de l'obra d'Estellés", la qual cosa va aprofitar com a titular l'agut periodista Zequi Castellano com a titular. Pròximament intentaré reparar, amb una segona entrada blocaire, aquesta pujada de presumpció..., innocent, això sí. De moment, copie els dos enllaços a les entrevistes respectives:

Marc Granell: "La societat valenciana no valora Estellés per un problema de cultura militant".

M. J. Escrivà: Sóc més creient que practicant de l'obra d'Estellés".

I em permet d'extraure, de l'espai digital que em va correspondre en sort, el poema que s'hi reprodueix. Ho faig, fonamentalment, amb la intenció de dedicar-lo a l'amic Jordi Puig, pel seu suport infatigable, i perquè d'ell va partir el muntatge fotogràfic amb què el Col·lectiu Vall de Vernissa el va utilitzar, acompanyant aquesta foto esplèndida de Paco Sastre, per desitjar sinceres ventures d'any novell, quan estrenàrem el 2011.



La dedicatòria és encara ben vàlida:
Per a tota aquella gent “insensata” que continua actuant
amb els peus clavats a terra
i els desitjos apuntant ben amunt. 



PER DALT LES TEULADES…

Com hi ha el dol
en el cor
de la pedra
enquistat,

qui alça el cap
descobreix
que, entre els plecs
del teulat,

pertinaç
com el liquen,
més intrèpid
que el voltor,

creix un broll
–insensat...!–
de raïm
de pastor.

MjE 




diumenge, 20 de gener de 2013

QUÈ ÉS L'AMOR, SINÓ...? Miren Agur Meabe


Miren Agur Meabe (Lekeitio, Biscaia, 1962) em va robar el cor el dia 21 de novembre de 2002, a València, en un acte organitzat pel PEN Club, quan la hi vaig sentir recitar aquest poema, que uns anys després vaig tenir la gosadia de traduir ací, a través de la versió al castellà que n'havia fet la mateixa autora:

Amb el permís d'Anna Gascon, i dels seus alumnes del taller de teatre Amoraescena,
faig meua també aquesta imatge preciosa caiguda del cel... Del de la terra, és clar!
Gràcies per la vostra feina, i endavant!

NOTES BREUS, 1

Ahir se'm va cremar un llençol.
El vaig cremar jo, amb la planxa.
Li vaig estampar un triangle color de pa torrat
per culpa de la tele.
Sempre tinc engegada la tele petita de la cuina
quan toca planxa:
un xiquet negre de la guerra
xuplava el pit de sa mare morta.
Se'm féu un nuc de pèl a la gola.

No se m'oblidarà:
la llet em va mullar el sostenidor.

El codi de la pell (selecció), Edicions 96, 2006.


Miren Agur Meabe, en una imatge del diari electrònic ARGIA.

Des d'aleshores he intentat no perdre-li el rastre com a escriptora. I la vida m'ha regalat el luxe de poder-la tenir entre una d'aquelles amistats que no s'acaben mai, a pesar que podem passar mesos sense veure'ns, i sense comunicar-nos, almenys aparentment. Ella sap que és, passe el que passe "la meva amiga: com un vaixell blanc".

Una imatge de la costa de Biscaia, presa durant una visita al País Basc,
el mes d'agost de 2009.


Miren Agur, a banda de poeta (i quina poeta!) ocupa en l'actualitat un lloc de referència dintre de la narrativa en basc. És especialment coneguda, i valorada, pels llibres dedicats a la gent jove. I en aquest àmbit és on, des de fa un temps, estic gaudint com una criatura, intentant traslladar al català el seu Zer da, ba, maitasuna?, a partir de la tradució, una altra vegada, de Miren Agur, publicada a Lóguez com a ¿Qué es el amor, sino...? Del llibre, em va captivar la manera com l'autora arriba a la sensibilitat dels adolescents sense desatendre els problemes del món, creant consciència, però sense adoctrinar, i presentant personatges intel·ligents, madurs i amb inquietuds artístiques que els fan summament atractius. Què és l'amor, sinó...? està narrat per dues veus, maquetades fins i tot de manera que s'encaren dintre del llibre: la d'una xicona i la d'un xicon, que descriuen la manera com se senten atrets, sense tenir-ne constatació de la reciprocitat, l'un per l'altre.

Trie com a petit tast aquest capítol narrat per ella, Especial de nom a la novel·la. El xic es diu Míster X. I espere poder anunciar aviat la publicació del llibre al complet.

Aquesta, i les il·lustracions que segueixen, són obra de Concetta Probanza
Estan reproduïdes, amb algunes imperfeccions que no he 
sabut evitar, a partir de l'edició castellana de Lóguez. 
També il·lustraran, sideuvol, Què és l'amor, sinó...? que preparem 
a Edicions 96.


L'HOME DEL SAC I JO

No puc dormir.
M’agradaria que entrara l’Home del Sac per la finestra, o que isquera de sota del meu llit. Un monstre que s’assemblara un poc a Míster X i se m’enduguera per l’aire entre els seus braços peluts.
El frec del llençol m’endureix el pit. El pressione amb les mans.
Se m’eriça el borrissol quan m’acaricie el ventre. M’imagine l’úter, una petita pera de color rosa col·locada al revés. 


Em palpe el front, el nas, els llavis, les orelles, els muscles, els braços, els malucs, el pubis, les cuixes, les natges.
I trobe a faltar una pell.
I una llengua.
I una veu per a completar l’esquema del plaer.
És que, per a mi, sense veu no hi ha amor. Mai no em seduirà un sonso. A mi l’amor m’entra per les orelles. A mi, que em donen paraules amb llum, no estrelles caribenyes, ni pomes d’or, ni pegassos eterns. Així és que, com no he d’estar-hi atrapada, amb la gràcia que té el meu xarrador? 


Vine, lletjot, juguem a subratllar-nos cos amb cos.
I si li trucara? Ni de broma! Si és mitjanit...!
Tastarem junts alguna vegada aquesta mistela calenta? A aquest pas, segur que se’ns fa agra.
Mentre observe les ombres que es filtren por les escletxes de la persiana, entre sospir i gemec, em ve... una reflexió.



Que és terrible que, a dos milions de xiquetes cada any, els amputen el clítoris i els llavis inferiors, sencers, o parcialment, amb trossos de llauna o de vidre. No puc entendre les raons d’aquesta tradició, acceptar els ritus d’aquesta fe salvatge, albirar el mínim rastre d’espiritualitat en aquesta brutalitat. 

Miren Agur Meabe: Què és l'amor, sinó...? Trad.: M. J. Escrivà

 
ADDENDA (juny de 2014)
 
Si teniu ganes de saber-ne més, del llibre i de la seua autora, podeu llegir una entrevista que li he fet, per al butlletí 96milmotsmés, des d'ací.



diumenge, 13 de gener de 2013

PER COMENÇAR, DESCÀRREC

Astorada pel ritme vertiginós de les xarxes socials; perplexa amb el seu caràcter perversament fungible, superficial cultura i esforç del vist-i-no-vist..., inaugure aquest espai. No un bloc, sinó un bloquet, que anirà fent-se a mesura que jo vaja ensenyant-me com. Les expansions mentals i les verbals, les reserve per al Burribloc, el bloc de Burrera Comprimida SA, mentre el seu consell de redacció m'ho continue consentint.

En aquest PASSA LA VIDA, que és un títol sota el qual he anat acumulant, des de l'any 1993, paperets, reflexions, esbossos i gargots diversos..., sota aquest nom, dic, intentaré que allò que podria circular per facebook com una exhalació, trobe ací un recer, i una possibilitat d'arxivar-se, imatges i text a manera de complement recíproc. Twitter, de moment, el reserve per a assumptes col·lectius i professionals. Què podria fer jo amb 140 caràcters, pobreta de mi! Però si un haiku que és l'estrofa més escarransida entre totes les estrofes de què podem tirar mà els poetesja en té, aproximadament, 50!




Baden els dies
la rosa. Però l'ombra
ja no es marceix.

desembre de 2012 





HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

A Joan Climent, en el centenari del seu naixement

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 d'abril de 2018

Joan Climent (Montitxelvo, la Vall d'Albaida 1918 - Gandia, la Safor 2004) és, fonamentalment, poeta. L'any 2001 va ser nomenat Fill Adoptiu de Gandia i l'any 2003 soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. A pesar d'aquesta segona *condició*, la dimensió cívica i poètica de Joan Climent a penes ha transcendit més enllà d'un radi d'acció *de proximitat. *I no és just, ni per a ell ni per a les nostres lletres. Tant de bo l'excusa del centenari del seu naixement hi ajude una mica. Si voleu conèixer millor l'escriptor i la seua obra, fa un temps en vaig parlar a... més »

A partir de 'La netedat', de Sebastià Alzamora


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2018

*No y ha cosa que’n tant engruixe la bèstia com la netedat* * Robert Coch. Extret del Diccionari català-valencià-balear * És tard i pesa el fred del groc. Entre al llit com qui entra en una matriu estèril. El silenci de la cambra em xucla, gorg obscur, remolí imprevisible. Unes urpes em graten l’esquena. Algú més habita el meu cos sense haver-me’n demanat parer. A sota de la vànova, sóc com aquell Cigronet de faula atrapat a la panxa tova del bou. Catau de soledat calenta i eixordadora. I com és que trobe consol en el turment del poeta que llegesc?: *Hauries de poder dormir el so... més »

La poesia fallera serà renovadora o no serà

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 18 de març de 2018

Aquest any 2018 s'ha convocat, en l'àmbit de les publicacions falleres, un premi de poesia *lírica*, per oposició a la denominació de poesia *satírica*, pròpia, si bé es mira, del caràcter en origen crític, caricaturesc o jocós de les falles. Aquests poemes *lírics *s'havien dedicat tradicionalment a lloar la *tòpica *bellesa estereotipada de la dona fallera, blanc cap al qual era habitual que apuntaren uns versos normalment despersonalitzats que han reflectit, al llarg de dècades, les maneres pròpies d'una ideologia conservadora pel que fa al paper passiu i *ornamental *que s'ha atr... més »

Poemes que fan tremolar

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 25 de febrer de 2018

Com ara aquest d'Erich Fried, del llibre* Exercicis preparatoris per a un miracle* [1]. Si us ve de gust, mentre el llegiu, el podeu escoltar recitat des d'aquest enllaç a l'espai radiofònic *La casa sota la lluna*, de Radio Gandia Ser, on Puri Naya i jo en parlem embadalides (4 min 12 seg). També hi fem un comentari sobre la importància dels silencis en poesia. *EL QUE FA MAL* *Si et* *perd* *què* *em farà mal?* *No el cap* *ni el cos* *ni els braços* *tampoc les cames* *Es cansen* *però no fan mal* *o no més mal* *que la cama que sempre fa mal* *Respirar no fa mal* *S'encongei... més »

"El poema que renilla i es dessagna". Sobre 'On la sang', de Ricard Garcia

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 9 de febrer de 2018


*Quan falten dos dies per a la celebració del Referèndum català d'autodeterminació —1 d'octubre de 2017—, escolte a la ràdio com s'hi expliquen detalls de logística referits a l'organització d'aquesta jornada que es preveu històrica, mentre acabe una ressenya sobre On la sang, l’últim llibre de Ricard Garcia, a l'escriptori mateix on la majoria dels seus poemes es van gestar. Casualitats imprevisibles de la vida, tenint en compte, a més a més, que mai no hi havia estat, a cal Ricard i la Maria. A la part esquerra d'on escric, enllà de la tanca que delimita el jardí, transcorre el t... més »

Què volen dir les Ítaques

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de gener de 2018

Ha escrit Joan F. Mira (València, 1939), autor de la traducció de l' *Odissea* al català, 50 anys després de la canònica d'en Carles Riba: *«I des del temps del pare Homer, on comença la nostra literatura, han passat ja vint-i-set o vint-i-vuit segles, però si d'aquesta literatura nostra n'haguéssem de triar mitja dotzena d'obres essencials, o només tres o quatre, una en seria l'Odissea, i una altra la Divina Comèdia. La cosa més sorprenent és que encara hi ha tants lectors que pensen el mateix. [...] No hem perdut tota l'esperança, si Homer (o Dante) pot ser llegit encara d'una man... més »